LA CASA DELS CANTS- BARCELONA OBERTURA CIUTAT DE CLÀSSICA. Cor de Cambra del Palau. Júlia Sesé, directora. Obres de Bernat Vivancos, Carles Prat, Anna Campmany, Josep Ollé, Xavier Garcia Cardona, Bernat Giribet i Gabriela Ortiz. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MARÇ DE 2026.
El Cor de Cambra del Palau va demostrar una vegada més que, ara mateix, és una de les agrupacions musicals —i fixin-se que dic musicals, no corals— amb una salut més robusta d’aquest país. No només ho acredita el seu impressionant currículum, que en aquest cas no és un paravent (com tantes vegades passa) on amagar la pròpia insuficiència, sinó un testimoni de la realitat de les coses.
El programa interpretat tenia dues parts: una primera dedicada a obres de compositors corals catalans contemporanis —l’anomenada generació C— i una segona integrada per dues peces de la compositora mexicana Gabriela Ortiz; una d’elles, Mujer pájaro, era un encàrrec del Palau de la Música que tingué la seva estrena absoluta en aquest concert.
Pel Palau, un concert d’aquestes característiques es troba en perfecta sintonia amb els ideals fundacionals de la institució. És un renovar-se tornant a les arrels: renovar-se, perquè l’estètica era eminentment contemporània; tornant a les arrels, perquè no es tractava d’una música abstracta de laboratori, sinó segellada amb l’esperit del lloc. No es tracta d’una aposta per quelcom mediàtic, ni popular, ni tan sols rendible. Es tracta d’una aposta programàtica. Cal aplaudir, doncs, que no es programi segons criteris exclusivament econòmics i de gestió, i no estètics o musicals. L’Orfeó no nasqué com una «empresa», i és molt sa que es mantingui aquest esperit. A manera d’observació: és molt bo potenciar els joves compositors, però no hem d’oblidar els grans mestres que encara tenim entre nosaltres, i que segueixen sent referents. Penso en compositors com Antoni Ros Marbà, Salvador Brotons o bé Josep Baucells.
La primera obra, Escil·la, de Bernat Vivancos, per l’atmosfera modal en la qual estava inscrita, posseïa a la vegada un caràcter intimista, espiritual i arcaic; tot això matisat d’una delicada expressivitat i d’unes dissonàncies gens punxants, melancòliques. L’empremta montserratina s’hi deixava sentir perfectament.
La segona peça, Aquesta remor que se sent, de Carles Prat, presentava unes fortes exigències tècniques. Les vuit veus intercalaven passatges parlats que representaven la persistència de la remor. Les dificultats de la partitura a nivell d’afinació eren extremes. En sortir a saludar, vam descobrir que el compositor era un dels membres del cor; queda ben clar, doncs, que no és casual el seu coneixement de l’instrument.
La cançó Si jo oblidés ma cantera, d’Anna Campmany, malgrat la seva sofisticació en la imitació dels sons dels ocells, que li donaven un aire juganer, posseïa reminiscències de la música popular; tota ella destil·lava amabilitat i bon humor. També Campmany formava part del cor.
Josep Ollé i Sabaté presentà, a manera de motet, Al principi era el vent, una obra de belles harmonies, que combina algunes dissonàncies gairebé jazzístiques amb una atmosfera litúrgica. S’interpretà també Així com cell que es veu prop de la mort, de Xavier Garcia Cardona i Madrigal de Bernat Giribet.
Les obres de Gabriela Ortiz posaren de manifest que les peces de la primera part del programa (les de la generació C), malgrat tenir cada una un caràcter específic, guardaven entre si un cert aire de família. Ortiz prové, i vol provenir, d’una tradició radicalment diferent. Reivindica l’element indígena, precolombí, i se serveix d’ell com del pal de paller de la seva estètica musical. Exuberants, dificilíssimes (encara que brillantment resoltes pels cantants, que sovint es veien obligats a fer ús del diapasó per no perdre la tonalitat) resultaren les composicions Mujer pájaro i Kauyumari. En certa manera, em semblaren com els paisatges naturals de l’Amèrica Llatina: desbordants, il·limitats, intensos; d’una enormitat que ens anul·la i empetiteix. Les obres de la primera part, en canvi, eren com els paisatges de casa nostra: més petits, sense tanta espectacularitat, però que als que som d’aquí ens fan més companyia, perquè ens han configurat. L’enllaç entre les dues tradicions, la catalana i la mexicana, no era obvi; era una juxtaposició de tradicions, no un diàleg.
