Una Medusa esparracada i un digne Sibelius

TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. M. Ravel: La valse. L. Streich: Meduse: “Elle est belle et elle rit”. J. Sibelius: Simfonia núm. 5 en Mi bemoll major. L’AUDITORI. 1 DE MARÇ DE 2025.

L’Auditori va acollir un nou programa de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) integrat per tres obres de naturalesa estètica i dificultat tècnica ben diferenciades. La direcció de Ludovic Morlot va evidenciar una preparació meticulosa que, en termes generals, va satisfer. En primer lloc, La valse de Maurice Ravel permetia entreveure algunes de les credencials interpretatives intuïbles en la integral simfònica del compositor que el director i l’orquestra estan enregistrant. No obstant això, aquest projecte discogràfic resulta estèril des de la necessitat i la missió de l’OBC com a principal orquestra pública catalana –amb la corresponent dotació pressupostària. En un mercat discogràfic on la competència en aquest àmbit és prou àmplia tant quantitativament com qualitativament, sembla poc justificable destinar esforços logístics, de treball i d’imatge a un projecte la dimensió del qual obliga novament a deixar de banda la recuperació i promoció de compositors menys coneguts, especialment de l’àmbit català i espanyol: Pere Miquel Marquès, Jaume Pahissa, Tomás Bretón… i tants altres, alguns enregistrats però no comercialitzats i altres a l’espera d’una exhumació digna. Pel que fa a l’execució de La valse, aquesta es va plantejar des d’una concepció eminentment vertical, en què els contrasts tímbrics i els accents rítmics van conferir un clar relleu als elements més epidèrmics, a la plasticitat i el punt d’hipertrofia de l’obra, tot i una certa manca de pulsió sensual i decadent.

En segon lloc, es va oferir la primera audició a l’Estat espanyol de Meduse: “Elle est belle et elle rit” de la compositora sueca Lisa Streich (1985), estrenada el 2024 a Estocolm com a encàrrec de la Konserthuset d’aquesta ciutat, l’Orquestra Simfònica de la WDR, el Festival de Lucerna i L’Auditori. Malgrat ser anunciada com un concert per a trompeta solista i orquestra, tendeix més cap a la reminiscència lliure d’un poema simfònic que s’inspira en El riure de la Medusa d’Hélène Cixous amb l’objectiu d’evocar la figura de Medusa abans de ser violada per Posidó. No obstant això, des de l’inici en què cita la Francesca da Rimini, op. 32 de Txaikovski, la música sembla suggerir una altra cosa ben diferent.

Hi predominen jocs de repetició i ritmes obstinats a partir de materials reduïts i un ampli ús d’efectes tímbrics, inclosa la disposició antifonal de dos dels percussionistes. La peça exhibeix una heterogènia gamma de recursos que inclouen el préstec de melodies de diversa procedència (confesso no haver-les identificat plenament) fins a un tractament harmònic que explora subtils divisi d’harmònics, arribant a evocar el timbre d’un sintetitzador. Igualment peculiar és l’ús de la trompeta solista que lluny de sons èpics o melangiosos, sona constantment amb l’aplicació de sordines com si es tractés de la veu de Medusa ofegada, imitant a vegades els pizzicati de les cordes. Ara bé, més enllà d’interessants subtileses tècniques, el conjunt transmet la sensació d’un exercici d’onanisme musical que, sense un desenvolupament clar, s’aïlla en una espiral de pretensió i artificiositat. Realment era l’etapa prèvia de Medusa abans de la violació?

En acabar, els aplaudiments van ser de cortesia per a la compositora, present a la sala, mentre que l’aclamació es va reservar per a Mireia Farrés, que va oferir un bis de John Dowland acompanyada per un contrabaix i un violoncel. Aquest moment va permetre no només retrobar la qualitat expressiva i tímbrica de la trompetista bagenca —afinació impecable, regularitat, calidesa i magistrals pianíssims—, sinó que també va actuar com un bàlsam depuratiu, capaç de reordenar els txakres de més d’un assistent a la Sala Pau Casals.

El concert es va cloure amb la Simfonia núm. 5 en Mi bemoll major Op. 50 de Sibelius, que Morlot va dirigir amb una atenció meticulosa i una construcció ferma des del primer compàs, tot desplegant arcs expressius que articulaven la tensió interna de les frases al primer moviment d’una obra d’enorme complexitat per a la secció de corda amb una escriptura plena de divisi, trémolos continus i jocs de pedal que busquen una remor tímbrica i harmònica, només ofegada en alguns passatges puntuals. Al segon moviment, es va assolir un equilibri notable entre el caràcter bucòlic de serenata i petit contrasts inquietants, destacant el bon treball en els matisos de les trompes en les seves notes pedal. I si bé el primer tema del darrer moviment va estar rítmicament i tímbricament molt ben articulat tant en els jocs de trémolos com d’spicatto, la reexposició i la coda sobre el tema hímnic dels cignes van quedar massa accelerades –només pocchetino stretto demana la partitura- i la falta d’embolcall de les trompetes en la sonoritat de les trompes va manllevar grandiositat expansiva, la densitat sonora i l’alè emotiu que aquest passatge requereix, conduint l’obra cap a uns acords conclusius excessivament secs, com si es tractés d’una simple cadència final i no pas dels fonaments del tema perllongat entre el silenci. Allunyats de sonoritats i maneres que recordessin l’escola nòrdica (Segerstam Jansons Vänskä,…), els resultats van ser convincents. També els del timbaler, amb una bona selecció de baquetes alternant feltres més tous amb altres de duresa mitjana.

Finalment, i encara que la reclamació es repeteixi sense èxit concert rere concert, cal insistir-hi: calen programes de mà físics que evitin interrompre la correcta audició durant els concerts per consultar els codis QR. Almenys els que ho fan. Hi ha un perfil de públic que pràcticament ni es molesta a consultar-los i queden desconnectats davant estrenes com la de Streich. Com a públic, hauríem de ser capaços de trobar espais on abstreure’ns de la dependència tecnològica sense condicionar la consulta immediata de les notes al programa, especialment durant la interpretació. I ja que parlem de notes al programa, novament cal demanar a L’Auditori que encarregui textos que, en el cas del repertori contemporani, ajudin a entendre el que l’espectador escoltarà més que no pas vendre el peix amb històries argumentals que de poc serveixen davant la realitat sonora.