Als cicles de concerts dedicats al piano, la plena convivència interpretativa entre generacions d’artistes diferents és un fet recurrent. Observant les programacions nacionals i internacionals, hi són presents tant aquells intèrprets nascuts en el decurs de l’anomenada generació Silenciosa, marcada per la Segona Guerra Mundial, com fins i tot els pianistes nascuts durant la generació Alfa, els pertanyents a la plenitud de l’era tecnològica, joves que no arriben als vint anys i que estan cridats a marcar el futur del piano del segle XXI.
Ara seguim gaudint de la genialitat artística d’Argerich (1941), Leonskaja (1945), Colom (1947), Sokolov (1950), Ránki (1951), Schiff (1953), Zimmerman (1956), Pletnev (1957)…, tots pianistes que segueixen captivant els oients arreu del món. Vivim en plena globalització i, malgrat les actuals circumstàncies internacionals, les temporades de concerts es nodreixen d’un immens ventall de pianistes que s’afegeixen a aquesta generació dels grans mestres, que segueixen mostrant una categoria infrangible al llarg de tantes dècades. Hélène Grimaud (1969), Evgeny Kissin (1971), Arcadi Volodos (1972), Paul Lewis (1972), Valentina Lisitsa (1973), Denis Matsuev (1975), Alexei Volodin (1977), Javier Perianes (1978)… són alguns dels noms de pianistes de la Generació X extrets d’una llista inabastable. Artistes que van créixer amb el final de la Guerra Freda, els primers ordinadors, els primers discos compactes que apareixien al mercat l’any 1982, un mitjà –ara ja pràcticament en desús entre les generacions actuals– amb el qual es produiria una divulgació exponencial del consum musical.
El posicionament dels pianistes orientals
Amb la globalització es va produir la irrupció definitiva del pianisme d’origen oriental. Un fet que marca i marcarà el futur del piano; el treball forjat amb paciència i disciplina, factors socioeconòmics determinants, tenien com a conseqüència una irrupció ingent d’estudiants de piano, molts d’ells, en el cas concret de la Xina, atrets per fenòmens mediàtics de tots coneguts com són Lang Lang (1982) –amb les fílies i fòbies que desperta la seva personalitat– o Yuja Wang (1987), la pianista que ha trencat motlles dins el món clàssic.
La batuta d’Ozawa (1935-2024), el sud-coreà Kun Woo Paik (1946), Mitsuko Uchida (1948) –amb les seves interpretacions admirables de Mozart i Schubert–, el grandíssim pianista vietnamita-canadenc Dang Thai Song (1958) –guanyador del Chopin de Varsòvia l’any 1980–, l’afamat director d’orquestra sud-coreà Myun Whun Chung (1953) –segon premi del Concrus Txaikovski de Moscou (1984)– són exemple d’aquell món oriental que anys enrere, en l’àmbit pianístic i també violinístic, es mirava des d’Occident lloant-ne sempre la vàlua tècnica.
Fent referència concreta a la Xina, podríem cercar l’explicació del creixement pianístic, i de la presència de la música clàssica occidental al país asiàtic fent un cop d’ull a l’històric film documental De Mao a Mozart (1980). El genial Isaac Stern visita el Conservatori de Música de Shanghai l’any 1979 i explica a uns nens l’art de l’expressió musical. Tot es produïa en el moment històric que coincidia amb l’inici de les reformes de Deng Xiaoping encaminades a posar fi a la sinistra Revolució Cultural, dels inicis de la modernització econòmica, la implementació de la política demogràfica de fill únic iniciada aquell 1979 i que va perdurar fins al 2015, però també responsables de la tràgica repressió a la plaça de Tiananmen, l’any 1989.
Del terrible 1968, on ensenyar música tenia conseqüències funestes, s’ha passat en el decurs de les darreres dècades a convertir l’estudi del piano en un fet extremadament popular, tant a la Xina com entre les famílies d’origen xinès –i en general orientals– arreu del món. El piano passa inclús a ser considerat un pilar fonamental per a l’educació i el desenvolupament cultural dels nens, un posicionament estretament vinculat també a la situació socioeconòmica del gegant asiàtic.
A partir d’aquest moment, el fenomen Lang Lang, nascut en plena implementació de la llei del fill únic, hi juga un paper del tot influent. Dipositar totes les esperances en l’unigènit era quelcom comú entre les famílies… i en resulta prou coneguda la història de la dura infantesa de Lang Lang. Des de dues dècades enrere Lang Lang és present en esdeveniments mediàtics a nivell global (el 6 de febrer d’aquest 2026 va acompanyar Cecilia Bartoli interpretant l’Himne olímpic a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina, on la seva imatge va arribar a desenes de milions d’espectadors d’arreu del món). És conegut que “l’home que inicia al piano quaranta milions de nens xinesos” rep el reconeixement de la revista «Time» l’any 2009 com una de les cent persones més influents del món i té un suport governamental evident. El creixement pianístic produït a la Xina i entre xinesos residents a altres països ha estat exponencial.
El Concurs Chopin de Varsòvia i els pianistes orientals
Els pianistes amb orígens orientals han viscut un creixement exponencial. A tall d’exemple, cal fer un cop d’ull als cognoms dels pianistes guardonats en les darreres edicions del Concurs Chopin de Varsòvia, de periodicitat quinquennal, on els que tenen ascendència oriental ocupen els primers premis d’aquest certamen referencial. Així doncs, podem esmentar-ne:
-Yundi Li (1982) en va ser guanyador l’any 2000. La carrera del pianista xinès va quedar ofuscada, però, en ser detingut l’octubre de l’any 2021 per causes que no detallarem, però que podrien ser del tot injustificades. Yundi Li va ser esborrat pràcticament de la vida social xinesa, amb cancel·lació dels concerts i de les aparicions públiques, situació que el va fer entrar en un període d’ostracisme, fins que dos anys després va poder tornar a refer la seva trajectòria pianística especialment fora del seu país.
-Seong-Jin Cho (1994), pianista coreà, va ser-ne el guanyador l’any 2015; podem recordar-ne el debut a Catalunya, al Teatre-Auditori de l’Hospitalet de l’Infant, el 8 de juny de 2019, oferint el Concert per a piano núm. 2 de Chopin amb l’actual la Franz Schubert Filharmonia dirigida por Tomàs Grau.
-Bruce Liu (1997), pianista canadenc, medalla d’or l’any 2021, va debutar a Catalunya el 30 de gener de 2026 interpretant al Palau, per a la temporada BCN Clàssics, el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov amb l’Orquestra de Toronto i direcció de Gustavo Gimeno.
-Eric Lu (1997), nascut als Estats Units, va ser guanyador de la darrera edició del Chopin de Varsòvia, un podi que va compartir amb el canadenc Kevin Chen (2005) i la pianista xinesa Zitong Wang (1999).
-Kevin Chen guanya, malgrat la seva joventut, altres concursos de primer ordre internacional, com el Concurs de Ginebra (2022) o l’Arthur Rubinstein (2023).
-Yunchan Lim (2004), pianista sud-coreà, enlluernà el món del piano guanyant el Van Cliburn 2022, i ho continua fent actualment com un dels pianistes més aclamats a nivell mundial. El seu recital de debut a Catalunya, inscrit al Festival de Pasqua de Peralada, el 3 d’agost de 2024, va resultar inoblidable.
Podrien sorgir suspicàcies amb el jurat de les dues darreres edicions del Chopin de Varsòvia, on, com ja és habitual, figurava Dan Thai Song, i en les quals es van proclamar guanyadors dos alumnes seus. Però escoltant Bruce Liu i Eric Lu la vàlua d’aquests dos pianistes resulta incontestable. Pianistes extraordinaris, com el polonès Szymon Nehring (1995) –finalista al Chopin de Varsòvia el 2015 i guanyador de l’Arthur Rubinstein l’any 2017– i l’extraordinària pianista russoarmènia Eva Gevorgyan (2004) –amb més de quaranta distincions en concursos internacionals i cridada a ser un referent indiscutible els propers anys– van quedar, però, eliminats sorprenentment, potser abans d’hora, a la darrera edició.
Rafał Blechacz (2005) i Yulianna Avdeeva (2010) es van avançar al domini del piano d’origen oriental que ha marcat les sis edicions del Concurs celebrades en el decurs d’aquest mil·lenni.
La rellevància del Canadà
Ara els cognoms orientals despunten en conservatoris, concursos i programes de concert de tot el món. Fem una mirada a un país com el Canadà, on trobem precisament el propi Dang Thai Song. El pianista i pedagog ha estat professor, a més de Bruce Liu i d’Eric Lu, de Sophia Liu (2008), la jove pianista i nena prodigi nascuda a Shanghai i que des dels set anys viu a Mont-real cridada a ser un dels valors pianístics més prometedors del futur immediat, juntament amb Kevin Chen (2007), una realitat ja consumada al món pianístic actual.
El Canadà, la terra de Glen Golud, de la bachiana Angela Hewitt (1958), de Marc-André Hamelin (1961)…, és també el país d’origen de Jan Lisiecki (1995), pianista amb arrels poloneses i reconegut per la maduresa de la seva musicalitat. I també és terra d’un dels fenòmens pianístics més indiscutibles que ha sorgit els darrers anys: Jaeden Izik-Dzurko (1999), guanyador dels concursos Maria Canals (2022), Santander (2022) i Leeds (2024); les seves interpretacions de música de Skriabin –un referent absolut– o del Concert per a piano núm. 3 de Prokófiev resulten fascinants.
El suport institucional al piano i a la formació musical expliquen l’èxit que s’està assolint en aquest país. A més del noms esmentats, la pianista Élisabeth Pion (1996) ha estat la darrera guanyadora del Honens International Piano Competition 2025 de Calgary. Concursos que es veuen complementats amb un Concurs Chopin i amb el Concurs Steinway destinat a estudiants canadencs. Però no només l’èxit pianístic del Canadà s’ha d’atribuir a aquests concursos. L’organització benèfica MusicCounts promou a les escoles l’educació musical i el Conservatory Canada ofereix una clara i atractiva aposta per mètodes innovadors. Campus dedicats al piano –Summer Sizzle Keyboard Camp– esdevenen una peça més de l’engranatge pianístic del país i ajuden a explicar la quantitat de pianistes de renom sorgits en la darrera dècada al país americà.
Pianistes dels anys vuitanta i noranta
Els integrants de les Generacions Y i Z van pas a pas omplint els escenaris. Aquell món dels LPs i CDs ha deixat pas a la digitalització, a la “hiperconnectivitat”, a una generació que majoritàriament forma part de l’univers de les xarxes socials. Però també busquen una perfecció interpretativa, ja que estan obligats a competir i fer-se un lloc entre els grans noms que s’han anat forjant amb dècades de bagatge. La immediatesa, una de les qualitats d’aquesta generació, no dona treva al seu treball, sotmès constantment a greuges comparatius. La clàssica, així ho desitgem, no arribarà als límits de les productores globals del fenomen coreà K-pop sorgit els anys noranta, que fins i tot controlen de manera pràcticament absoluta la vida personal i privada dels seus artistes. Resulta inevitable que l’exigència interpretativa, la competitivitat i els greuges comparatius siguin aspectes a què irremeiablement es veuen sotmesos els pianistes d’aquesta generació.
Molts pianistes nascuts entre el 1980 i el 1990 són ja un referent: Francesco Tristano (1981), amb els seus programes plens d’originalitat; Ólaf Víkingur (1984), amb les sensacionals lectures de Bach i Philip Glass; Rafał Blechacz (1981), el pianista polonès guanyador del Chopin de Varsòvia 2005, personificació de la màxima elegància i refinament musical; la ja indicada Yuja Wang, trencadora de motlles estètics clàssics i exemplificació de la tècnica més depurada, i, per descomptat, Yuliana Avdeeva (1985), que ha sublimat també el piano de Chopin. Tots amb recordades actuacions al Palau de la Música Catalana. Altres pianistes, com el magistral Denis Kozhukhin (1986), deixeble de Dmitri Bashkirov a l’Escuela de Música Reina Sofía de Madrid, és un referent en la interpretació del piano de Rakhmàninov. No podem oblidar, entre una llista llarguíssima, Igor levit (1987), el pianista rus nacionalitzat alemany que treu el màxim partit de la música de Xostakóvitx; la seva interpretació dels 24 Preludis i fugues el 21 d’octubre de 2021 al Palau va suposar una fita pianística del tot recordada, o Khatia Buniatishvili (1987), un tot terreny tècnic i que darrerament està fent aflorar una sensibilitat màxima amb la música de Schubert, com el passat 4 de febrer de 2026 va mostrar a L’Auditori. I dins d’aquesta breu mostra de pianistes nascuts a la dècada dels vuitanta, en podem destacar també –entre molts d’altres que no hem esmentat– la personalitat de Schaghajegh Nosrati (1989), la pianista que consagra el seu talent a la música de Bach seguint les passes d’András Schiff, Angela Hewitt o Evgeni Koroliov.
Fer un recorregut per on figurin els grans pianistes de la dècada dels noranta, com les generacions anomenades anteriorment, resulta del tot inabastable, i les omissions resulten del tot evidents. Tot i això, no volem deixar d’apuntar alguns noms que han assolit, segons el nostre criteri, una significació especial a nivell internacional.
La pianista ucraïnesa Anna Fedorova (1990) ha fet arribar la música de Rakhmàninov a milions d’oients gràcies a les plataformes de xarxes socials i per concerts celebrats arreu del món; Daniil Trifonov (1991) és un pianista magistral interpretant un repertori immens –genial en Skriabin– i d’una sensibilitat i tècnica que mai deixa indiferent.
Kit Armstrong (1992), un superdotat en tota la seva dimensió, deixeble de Brendel, amb un Màster en Matemàtiques Pures assolit a París l’any 2012; els seus increïbles dots fan que actualment estigui enfocant el treball, a més dels recitals, a la intel·ligència artificial per buscar, –explicat de manera planera– com ensenyar les màquines a fer música com els humans, amb les emocions corresponents. L’ucraïnès Dmytro Choni (1993), guardonat en nombrosos concursos internacionals, i Beatrice Rana (1993), de tècnica portentosa i musicalitat exquisida, són pianistes invitats habitualment en escenaris internacionals.
La sensibilitat del pianista sevillà Juan Pérez Floristán (1993), amb una musicalitat i tècnica plena de naturalitat, el va portat a guanyar el primer premi del Concurs Internacional de Piano Paloma O’Shea el 2015 i l’Arthur Rubinstein del 2021. Toca admirablement Ginastera, Chopin, Xostakóvitx…, és un dels representants del pianisme espanyol amb més projecció internacional, i juntament amb l’asturià Martín García García (1996), primer premi del Concurs de Cleveland i tercer premi del Concurs Chopin de Varsòvia, ambdós aconseguits l’any 2021, tenen un futur entre les grans estrelles del piano. Són noms tots ells que ja han desplegat el seu talent a la sala modernista del Palau.
El greuge comparatiu a què es veu sotmesa aquesta generació afrontant el repertori de Bach, Schumann, Chopin, Liszt, Rakhmàninov, Debussy… és cada vegada més gran. L’excel·lència que han d’aconseguir en les interpretacions per fer-se un lloc entre la quantitat ingent de grans pianistes que augmenta de manera exponencial, resulta un tret evident. Tot i això, escoltar la sensibilitat expressiva de Seong-Jin Cho (Corea del Sud, 1994), la nitidesa sonora del xinès Yutong Sun (1995), deixeble de Dang Thai Song i guardonat entre el 2012 i el 2018 a concursos com els de Jaén, Maria Canals o Santander, i el talent dels dos germans Jussen, Lucas (1993) i Arthur (1996), mostren que aquesta generació segueix assolint un nivell interpretatiu extraordinari. Figura ja consolidada malgrat la joventut és Alexandre Kantorow (França, 1997), guanyador de la Medalla d’Or del Txaikovski de Moscou l’any 2019 i convertit ja en figura emblemàtica del pianisme francès i un dels millors pianistes d’aquesta gran generació, en la qual no podem deixar d’esmentar Georgijs Osokins (nascut a Letònia l’any 1995), i els ja reportats Bruce Liu (1997) i Jaeden Izik-Dzurko (1999), consolidats plenament al circuit internacional.
Els pianistes nascuts al mil·lenni actual
I entrant dins el nostre mil·lenni amb la plenitud de la Generació Z, hi figuren grans noms, alguns que són futures promeses, d’altres ja realitats consolidades. En volem apuntar alguns que han assolit o estan en vies d’aconseguir el reconeixement internacional. Hem volgut afegir-hi enllaços com a mostra del seu talent.
Anton Mejias (2001). Aquest pianista finlandès-cubà va néixer a la ciutat d’Hèlsinki. Les seves interpretacions de música de Bach –als deu anys ja tocava el primer llibre d’El clave ben temperat– l’han portat a enregistrar per a Deutsche Grammophon el segon volum d’aquests preludis i fugues. Va completar la seva formació a Hèlsinki i al Curtis Institut de Filadèlfia. El 2023 ja va debutar amb la Filharmònica de Los Angeles.
Alexander Malofeev (2001). Format al Conservatori Txaikovski de Moscou, el pianista moscovita va guanyar l’any 2014 el Concurs Internacional Txaikovski per a Joves Músics. Ha actuat amb formacions com ara la del Teatre Mariïnski, Filarmonica della Scala, Philapelphia Orchestra, Orchestre Symphonique de Mont-real… Mostrant oposició a la invasió d’Ucraïna, resideix des del 2022 a Berlín. En destaquen les interpretacions de música de Rakhmàninov, Txaikovski i Prokófiev.
Nikola Meuwsen (2002). Se’l considera un intèrpret d’una maduresa artística i tècnica admirables. Nascut a la Haia, el 2025 va guanyar el prestigiós Concurs Reina Elisabeth de Brussel·les, que s’afegeix a una llarga llista de premis obtinguts a diferents concursos internacionals. Caldrà veure’n el recorregut, que de ben segur serà del tot prometedor.
Yunchan Lim (2004). El pianista sud-coreà va enlluernar el món del piano guanyant el Van Cliburn 2022 i ja figura com una gran estrella internacional. Sempre recordarem el seu magistral recital a Peralada l’agost del 2024, que en suposava la presentació a Catalunya. És un pianista de sonoritat màgica i, de ben segur, una figura cabdal del piano de les properes dècades.
Eva Gevorgyan (2004) és també referència absoluta del piano internacional actual. Formada a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía en Madrid, aquesta pianista russoarmènia posseeix més de quaranta distincions de diferents concursos internacionals i està cridada a ser un referent indiscutible els propers anys.
Kevin Chen (2005), pianista canadenc flamant guanyador, malgrat la joventut, de concursos de primer ordre internacional, com el Concurs de Ginebra (2022), l’Arthur Rubinstein (2023) i el segon premi del Chopin de Varsòvia (2025), és un nom que cal seguir amb de molt a prop.
Alexandra Dovgan (2007). Aquesta joveníssima pianista russa viu actualment a la província de Màlaga, com el pianista Grigory Sokolov, el seu principal valedor, que l’ha definit amb les paraules següents: “No és una nena prodigi. És un prodigi, però no toca com una nena”. La seva sensibilitat, maduresa i una tècnica curosa la converteixen en una de les pianistes amb més futur de les pròximes dècades. El seu debut al Palau el 8 de maig de 2024 va resultar encisador.
Ryan Wang (2007). Un altre nen prodigi que als cinc anys, concretament el mes de març de 2013, va debutar al Carnegie Hall de Nova York. Reconeixements a desenes de concursos i, en el decurs de la temporada 2025-26, debuts amb la Philharmonia Orchestra, City of Birmingham Symphony Orchestra, Shanghai Philharmonic Orchestra i partipació als festivals internacionals de piano de La Roque d’Anthéron i d’Edimburg, també va ser guardonat el mes de maig del 2024, amb setze anys, amb el Prix Cortot de l’École Normale de Musique de París, el pianista més jove d’aconseguir-ho.
Sophia Liu (2008). De tècnica enlluernadora, els seus recitals i concerts per Amèrica i Europa han estats acompanyats d’un èxit unànime. En el decurs de la temporada 2025-26 té, entre altres concerts, actuacions a la Konzerthaus de Berlín, Teatro La Fenice, Opéra National de Lió i al Festival International de Piano de La Roque d’Anthéron, on va actuar el 25 de juliol de 2025 passat acompanyada per l’Orchestre National de Canes. Una pianista del tot prometedora.
Justus Eichhorn (2009). El pianista nascut a Weimar i que posseeix un talent excepcional, format a la Hochschule für Musik Franz Liszt de Weimar i a la Juilliard School de Nova York, és un artista amb una personalitat interpretativa certament lloable.
https://www.youtube.com/watch?v=hdIaGyzSuYo
https://www.youtube.com/watch?v=OxvnTfYApZs
Molts d’aquests joveníssims artistes ja figuren dins l’ampli context del piano internacional, alguns com a representants del futur pianístic del nostre segle. Podem sentir-nos afortunats d’escoltar encara artistes com el gran mestre Joaquín Achúcarro (1932), amb concerts programats aquest 2026 amb diverses orquestres espanyoles, i alhora, malgrat no haver arribat als vint anys d’edat, pianistes que seran referència per a properes generacions. Som conscients que hem indicat només alguns noms extrets d’una llista que, per fortuna, resulta gairebé inabastable, amb omissions més que evidents i on cabrien desenes i desenes de pianistes més. Només volem desitjar que els pianistes de present i futur segueixin nodrint-nos de concerts i interpretacions que en tantes ocasions resulten inoblidables.
