El primer de maig París fa olor de muguet. El visitant que, com jo, deambula pels carrers més cèntrics de la ciutat, ensopega a cada quatre passos amb alguna de les paradetes que en ven. És una tradició, aquesta de regalar-se ramets de lliri de maig, que es remunta a l’edat mitjana, als temps de Carles IX i Caterina de Mèdici.
Amb el compositor Hèctor Parra (Barcelona, 1976) quedem lluny del centre, a la sortida del metro Porte Dorée, per començar plegats una caminada pel bosc de Vincennes que s’allargarà fins a l’hora de la posta. No ve sol, sinó amb el seu fill d’onze anys i la dona, Imma Santacreu, còmplice seva tant en la vida com en els projectes musicals més trencadors. Mentre els espero a la boca del metropolità, recordo que l’Hèctor i l’Imma els vaig conèixer l’endemà de Sant Esteve del 2021 a la Fundació Joan Miró de Barcelona, on ens havíem donat cita per fer-los una entrevista que el maig de l’any següent es publicaria a «Serra d’Or».
Quan els veig acostar-se’m seguint el pas de vianants que tinc de cara el cor em fa un bot; sé que és a punt de començar una trobada amistosa i cultural de primer ordre. Ens saludem amb petó i abraçada, i ens endinsem al bosc de Vincennes, tal com havíem convingut. És tan gran, que un s’hi podria arribar a perdre; és tan natural, que un oblida l’asfalt d’una de les conurbacions més poblades d’Europa; és tan bonic, que un cau rendit al poder d’arbres, flors i rierols. No parem de caminar durant dues hores llargues, ens fem fotos, ens embadalim contemplant els paons reials que estarrufen la cua verda i blava –aprofita aquí per explicar-me que en el seu conte musical sobre un text de Kaouther Adimi, El paó rosa, encarregat i estrenat per Radio France, hi va fer sortir el so del frec de les seves ales–… i sobretot parlem.
Parlem del Museu Maillol, que visita sovint. Recorda que l’any passat li va agradar especialment l’exposició temporal de l’artista congolès més famós de la seva generació: Chéri Samba. Tot el que té a veure amb la República Democràtica del Congo l’atrau amb vehemència, sobretot des que s’hi va estar una temporada preparant amb el director d’escena Milo Rau l’òpera Justice, estrenada al Grand Théâtre de Ginebra el gener del 2024.
Parlem també dels dietaris d’Àlex Susanna i del tracte que hi va tenir quan el 2008 aquest li va encarregar una obra per a la inauguració de l’exposició sobre Aleksandr Ródtxenko a La Pedrera. Jo juraria que en alguna de les pàgines de la seva tetralogia dietarista surt esmentat l’Hèctor. No li ho puc afirmar del cert, però li prometo que en arribar a casa li buscaré la suposada referència.
Parlem de les Cinc flors per a contrabaix (2021) inspirades en les Flors de debò de Mercè Rodoreda que va estrenar fa pocs dies Nicolas Crosse a la llibreria 7L –taller de Karl Lagerfeld, al centre de París. Parlem de les Dues constel·lacions inspirades en Joan Miró que l’OBC va interpretar el 26 d’abril a Lió i a Ais de Provença. Parlem de la recent estrena del melodrama Ich ersehne die Alpen / So entstehen die Seen amb text de Händl Klaus a la Philharmonie de Colònia, el 10 de maig.
Parlem igualment dels amics compositors que tenim en comú: l’enyorat Joan Guinjoan, el prolífic Joan Magrané, el subtil Josep M. Guix, l’espiritual Ramon Humet… Es veu que Guinjoan li havia confessat més d’una vegada que el Parc de Montsouris, al Districte 14 on als anys seixanta va residir, l’atreia vivament. Segons Parra, llavors tant com ara París era un autèntic gresol de nova creació musical. Parlem de les institucions musicals de Catalunya, com el Liceu amb Víctor Garcia de Gomar al capdavant i L’Auditori que ara dirigirà Victor Medem. Parlem de llibres, de les teories del gen egoista i del fenotip estès de Richard Dawkins, d’anècdotes diverses, de les feines respectives… i, naturalment, de les composicions que té entre mans.
Parra reconeix que avui, tot i ser festiu, s’ha passat el dia tancat a casa escrivint dues cartes de recomanació per a joves creadores i, és clar, component. Actualment està immers en la composició d’una òpera que s’estrenarà a París el 2027. Més a prop tenim la data del 26 de juny, quan a la Philharmonie de París, l’Ensemble Intercontemporain, el trompetista Clément Saunier, el director Pierre Bleuse i l’IRCAM –on ell i tants altres compositors transgressors van estudiar i treballar– estrenaran el seu Triptyque bleu per a ensemble, trompeta solista i electrònica en temps real, inspirat en l’obra homònima de Joan Miró. Aquest concert serà enregistrat per France Musique i inclourà, com a acte previ, una trobada amb Parra (si aquells dies heu de ser a París, serà a tres quarts de set).
Ja fa una estona que el sol s’ha amagat darrere l’espessor arbòria, però les sorpreses de la nostra trobada encara no s’han acabat. En el caminet de sortida i contra tota estadística –he insinuat abans que a l’àrea metropolitana de París viuen uns dotze milions de persones– els Parra es troben de cara un vell amic: Garth Knox, cèlebre intèrpret de viola. És irlandès, viu a París i a ells se’ls adreça en castellà, cosa que accentua més el meu astorament; en tot cas, la sorpresa de tots davant l’aparició fortuïta és majúscula.
I així, amb el bon gust que deixen els llaços retrobats em regala el llibre-cedé de l’òpera Les bienveillantes i ens acomiadem fins a la propera. No hi ha dubte que capvespres com aquest reconcilien amb el món i la cultura. Gràcies Hèctor i família per fer-ho possible.
