GIULIO CESARE de G. F. Händel. Xavier Sabata, Julie Fuchs, Jan Antem, Teresa Iervolino. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. William Christie, direcció musical. Calixto Bieito, direcció escènica. LICEU. 25 DE MAIG DE 2025.
El professor William Christie, en acceptar la direcció musical d’aquesta producció de Giulio Cesare, exigí com a requisit indispensable que s’assumissin alguns criteris “historicistes” en la part orquestral: cordes de tripa, metalls sense pistons, afinació a 415 Hz… Aquesta encertada decisió permeté defugir la “pompositat” i la “fastuositat” de cartró pedra que de vegades s’adjudiquen a Händel i afavorí el desplegament d’una expressió molt més essencial, fàcilment intel·ligible, que sostenia eficaçment tot l’aparell dramàtic. L’“historicisme” no degenerà en un “fòssil” musical; era concebut com un mitjà perquè el discurs musical interpel·lés vivencialment el públic i el commogués.
Aquesta voluntat de tornar a versions més clares, que reclamen una escolta activa, una interacció més rica entre l’intèrpret i l’oient, em sembla una innegable aportació de l’escola “historicista”. Però també em pregunto: per què aquesta voluntat “historicista” queda reclosa al fossat?, per què no arriba fins a la direcció d’escena o a la dramatúrgia? I si no es vol arribar als extrems d’un rigorós historicisme escènic (com sí que es reclama a l’orquestra), per què no cerquem, almenys, una posada en escena que es mantingui mínimament fidel a la literalitat del libretto?
Calixto Bieito enclou una intenció que, fins a cert punt, coincideix amb la del professor Christie: fer digerible per l’home d’avui una òpera del primer terç del segle XVIII. Ara bé, els mitjans que l’un i l’altre despleguen per aconseguir aquest fi són oposats. El professor Christie, com a musicòleg, considera que aproximar-se a la idea de l’obra que en tingué el compositor és útil per tal que aquesta obra pugui interpel·lar qui l’escolta avui; Bieito, en canvi, introdueix canvis que el compositor no podia afigurar-se ni en el seu pitjor malson per tal d’assolir el mateix propòsit.
Defugim ara el debat de qui té raó. Únicament el que volem assenyalar és que les dues aproximacions no poden conviure de manera harmònica en una mateixa producció. L’un exigeix que els metalls no tinguin pistons, mentre que l’altre asseu tots els solistes sobre un vàter. Les dues posicions no són diferents però complementàries; són contradictòries. I dues coses que són posicions contradictòries no poden afirmar-se simultàniament. No és només una qüestió de coherència estètica, això; és una qüestió de lògica.
El protagonista de l’òpera, Juli Cèsar, estava pensat originalment per ser interpretat per un castrat. Més endavant el paper s’adaptà a baix, a mezzosoprano i, avui, a contratenor. A Sabata li faltà consistència, vigor, bravura a l’hora d’encarnar Giulio Cesare, tant vocalment com gestual. Una mica més convincent resultà el Tolomeo de Cameron Shahbasi, encara que tampoc posseïa la força i la intensitat que reclamava el paper (s’ha de dir, en defensa del contratenor, que la voluntat de la direcció d’escena de convertir-lo en una reina del baile no l’ajudà en aquest sentit).
Les veus de Teresa Iervolino (en el rol de Cornelia) i de Helen Charlston (en el paper de Sesto, el seu fill) produïren un dels moments més màgics de la funció, el duet “Non nata a lagrimar”. Helen Charlston, posseïdora d’un timbre de veu peculiar, estret però penetrant i molt modelable, deixà sense respiració el pati de butaques en l’exquisida ària “Cara speme, questo core”, acompanyada magistralment pel violoncel i pel continu.
La soprano Julie Fuchs, que s’emmotllà de manera molt orgànica a la proposta dramàtica de Bieito, oferí una Cleopatra exuberant, desbordant de sensualitat en tots els seus gestos (potser, fins i tot, de manera excessiva, encara que això no és culpa seva, sinó de la direcció d’escena). Quant a interpretació vocal, guanyà profunditat i força expressiva a partir de la segona part, en la qual ens regalà una delicada versió de l’ària “Piangerò la sorte mia”.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
