TEMPORADA AUDITORI ENRIC GRANADOS. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Xavier Pagès-Corella, director. Obres de Viñes, Mompou/Casablancas, Ravel i Debussy. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 1 DE FEBRER DE 2026.
El concert de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida del passat dia 1 de febrer s’emmarcava dins dels actes de celebració de l’Any Viñes en motiu del seu 150è aniversari i proposà un recorregut musical per compositors íntimament relacionats amb l’òrbita artística del pianista lleidatà. El programa inclogué obres de compositors i amics del pianista. A més el fil conductor va raure en el fet que totes les obres interpretades foren versions orquestrals de peces concebudes inicialment per a piano, l’instrument amb què Ricard Viñes va bastir una carrera que el convertí en una figura clau del panorama musical internacional del seu temps, a més de concebre el seu univers musical. I partint d’aquí es va iniciar el concert amb En Verlaine mineur -obra que forma part dels Quatre hommages pour le piano escrits per Viñes-, primer en versió original, interpretada amb piano sol i després en la versió per a orquestra simfònica d’Agathe Casals, estudiant del Conservatori Superior de Música del Liceu i guanyadora del Concurs per a Compositors de l’OJC. I cal dir que aconseguí fer visible en l’orquestra el món de suggeriments, silencis i colors que el piano ja insinua en la versió pianística. Evitant a més la densitat excessiva i mantenint una lleugeresa i claredat de plans sonors.
Mompou no serà pas recordat com autor d’una vasta obra orquestral, sinó més aviat per la seva obra per a piano. Potser la falta de coneixements en aquest àmbit li pogué crear certa inseguretat al costat d’alguns dels grans orquestradors de l’època, que a la vegada eren amics seus com Ravel o Poulenc. Per altra banda el món de les ressonàncies que sempre va perseguir en l’escriptura per a piano pot ser més difícil de copsar en l’orquestra. Benet Casablancas orquestrà el 1979 cinc de les Cançons i danses de Mompou per tal que les poguessin interpretar l’orquestra de Joventuts Musicals de Sabadell, que dirigia en aquells moments. Aquestes obres que combinen una cançó més lenta seguida d’una dansa més ràpida van acompanyar Mompou al llarg de la seva vida. I en elles podem trobar aquell punt entranyable de cançons catalanes ben conegudes i que van impregnar la seva infància envoltades d’un món de subtils harmonies i ressonàncies. Mompou tenia una capacitat única per saber harmonitzar una cançó coneguda dotant-la d’una sonoritat tan natural com alhora sofisticada. L’eficaç orquestració de Benet Casablancas per a plantilla clàssica es mostrà capaç d’ampliar la paleta tímbrica sense contradir el to intimista i refinat de l’obra per a piano, projectant-la amb elegància i subtilitat en la versió orquestral, així com emfasitzar-ne les melodies. Xavier Pagès-Corella aconseguí desplegar una bona gamma de colors en el seu treball tímbric, sense trair-ne l’essència, fent aflorar les textures transparents i evitant densitats excessives -corprenedora Cançó núm. 10. I l’orquestra sabé proporcionar la finor sonora -quina bella Cançó núm. 7-, així com la delicadesa necessàries.
Maurice Ravel, gran amic de Viñes, va aportar un llenguatge propi, caracteritzat per la inventiva i l’atenció al detall, amb un ús especialment cuidat del color instrumental. Malgrat estar obert als corrents de començament del segle XX es va mantenir fidel a la seva concepció, amb una música fresca que encara avui dia conté aquell punt d’avantguardisme. Escrit originalment per a piano Le tombeau de Couperin és concebut com un homenatge a la tradició francesa del segle XVIII i en ella trobem un veritable diàleg entre passat i present. La interpretació de l’OJC va subratllar la sensualitat d’aquesta música, la subtilesa tímbrica i la transparència dels colors des d’un elegant Prélude –interpretat amb un tempo viu, un bon control de dinàmiques i un inquiet solo d’oboè-, l’encant folklòric i sensual de la Forlane, l’elegància, el contrast íntim i l’evocació del Menuet o la vitalitat i vigorositat del Rigaudon -això sí, amb una pastoral i tranquil·la secció on van tornar a excel·lir l’oboè i les fustes-, posant de relleu la mestria de Ravel en l’art de l’orquestració. Amb un gest clar i precís, el director va oferir-nos una lectura elegant, incidint en la transparència i la nitidesa de les textures. L’atenció a una articulació refinada va permetre a l’orquestra desplegar una resposta immediata i cohesionada, mentre que el treball acurat del fraseig i el control de la tímbrica —especialment en la secció de fustes- van posar en relleu l’elegància i la riquesa expressiva pròpies del llenguatge del compositor francès.
Les versions orquestrals d’obres pianístiques de Debussy sovint no assoleixen el mateix resultat que en Ravel, però l’orquestració de Henri Büsser de la Petite Suite per moments sembla dur la signatura del mateix autor. Amb una atmosfera delicada i fluïda i un fraseig cuidat Xavier Pagès-Corella incidí en les textures transparents a En bateau, arribant a un efecte eteri a partir dels assolellats solos de flauta, la sonoritat dels arpegis de l’arpa, la calidesa de les cordes i l’àmplia dilació de les línies melòdiques. Va aconseguir una bon joc de colors i un animat Cortège amb un èpic final. Amb la base d’una secció de corda compactada, un so elegant i refinat i un bon treball de dinàmiques el Menuett va tornar a erigir la secció de fusta en el seu paper abans d’un divertit i efusiu Ballet que va tancar de manera efectiva i brillant.
Finalment, es pot senyalar que, si bé l’activitat de Ricard Viñes com a solista en concerts per a piano i orquestra no ocupa un lloc central en la seva recepció historiogràfica, sí que va interpretar diverses obres i fins i tot en va estrenar alguna. En aquest sentit, i tenint en compte que el disseny del programa partia d’una formació orquestral, la incorporació d’un concert -com ara la Ballade pour piano et orchestre de Germaine Tailleferre, dedicada i estrenada pel mateix pianista- hauria pogut contribuir de manera suggeridora a completar el retrat musical del pianista.
Univers Viñes és una de les dues produccions que aquest any impulsa l’Acadèmia de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell, concebuda per propiciar el contacte directe entre una orquestra professional i joves músics que ja han assolit un nivell d’exigència artística i que encaren la música com una possible trajectòria professional. L’Acadèmia OJC es consolida així com un espai de transició real entre l’etapa formativa i el món professional. I amb la complicitat d’aquests joves músics integrats a la plantilla, l’orquestra va defensar amb solvència un repertori intel·ligentment plantejat per un concert d’aquestes característiques i que tingué una gran rebuda de l’Auditori Enric Granados. Va ser un concert estimulant del nou titular de la formació, d’aquells que obren camins. Un inici d’any ple de llum que fa pressentir una temporada fecunda, amb música per escoltar, per viure i per seguir amb atenció.
