SETEMBRE-DESEMBRE 2026

El Palau de la Música ha escollit la pau com a lema de la temporada artística que som a punt d’encetar. No és un concepte que ens vingui de nou, és clar: fa tot just una volta de sol, ja alertàvem d’una deriva violenta i extremista que ha continuat i que, segurament, ha tingut molt a veure amb l’elecció d’aquest fil conductor. Tanmateix, i evitant el tòpic enganyós que la pau és, avui, més necessària que mai -ho és en tota circumstància-, la proposta ens planteja la dificultat de descriure-la amb paraules: universal i desitjada, la pau va molt més enllà de l’absència de conflictes bèl·lics. Cal entendre-la com una suma de valors positius -justícia, igualtat, tolerància, diàleg…- i no viure-la de manera passiva, sinó com un compromís profund i actiu, des del nostre dia a dia i els nostres carrers, amb el rebuig de la violència, el foment dels drets humans i el respecte absolut a la dignitat humana.

La pau ha inspirat els millors artistes de la història. Els llenguatges de la pintura, l’escultura o la música, capaços com son de canalitzar el dolor, guarir ferides i unir cultures, han estat el mitjà a través del qual s’ha expressat el desig intrínsec d’harmonia de la humanitat. En aquests casos, lluny de ser un exercici estètic, l’art reivindica, resisteix i esdevé teràpia, especialment en les societats i biografies tocades (i tacades) de prop per la guerra.

L’anhel de pau es troba en l’essència d’obres icòniques que podrem escoltar, els propers mesos, al Palau de la Música, una institució convençuda de la capacitat de la música per connectar les persones: el cant a la germanor que encarna la Novena Simfonia de Beethoven o la veu ferma del nostre Pau Casals, alguns dels més destacats, els trobarem plegats ja en el singularíssim concert inaugural del 28 de setembre.

En aquest número de la Revista, els lectors veuran com s’acosten a la pau aquests i altres protagonistes de la temporada del Palau -el compositor Eric Whitacre o poeta Manuel Forcano, per exemple-, però també trobaran un dossier dedicat a Falla amb el qual no hem volgut desaprofitar l’avinentesa del 150è aniversari del naixement d’aquest compositor tan vinculat al nostre país i, encara que sigui de manera anecdòtica, a la nostra capçalera. I també presentem l’últim capítol de la nostra picada d’ullet -a les seccions Escenaris i Melòmans- a la capitalitat mundial de l’arquitectura que Barcelona ha ostentat aquest 2026.

Sobretot, però, acomiadem aquí un dels membres més veterans de l’equip de la Revista Musical Catalana: el nostre corrector lingüístic, Francesc X. Navarro. S’acaben tres dècades de treball eficient i discret al servei de la Revista i del Palau de la Música, entitats amb les quals ha sintonitzat sempre gràcies a un amor compartit per la feina ben feta i a un caràcter extremadament afable. Des d’aquestes pàgines, com no podia ser d’altra manera, el felicitem per la jubilació, li agraïm la feina feta i li desitgem el millor en la nova etapa.