Buia Reixach

TERESA MARTÍNEZ: Com neix la col·laboració del Cor de Noies amb Gravity and Other Myths i com s’inclou al festival Grec?

BUIA REIXACH: Cesc Casadesús, director del Festival Grec, ens va contactar durant la pandèmia per mostrar-me un vídeo de l’espectacle The pulse, que s’havia estrenat a Adelaide (Austràlia). I em va dir: “Buia, vols fer això?”. Ell volia portar la companyia al Grec i va demanar al Palau si el Cor de Noies de l’Orfeó Català podia participar-hi. Amb en Cesc, feia temps que buscàvem alguna cosa potent per al Cor de Noies, i va encertar-ho de ple. The pulse és un espectacle d’acrobàcies i cor, on aquest darrer no té un paper secundari o de complement, sinó que es necessiten l’un a l’altre. Em va semblar un projecte idoni en un moment en què les noies ja havíem començat a fer alguna cosa una mica diferent, en què estàvem descobrint que és tremendament sa treure el nas en altres disciplines artístiques. A partir d’aquí van començar les converses amb la companyia Gravity and Other Myths, que l’estiu del 2022 em va convidar a visitar-los i veure’ls en directe al Festival d’Edimburg i a parlar cara a cara sobre les possibilitats de portar això a Barcelona. I allà ens vam enamorar tots plegats i ens vam conjurar per tirar-ho endavant. Tan endavant que el que havia de ser l’actuació al festival Grec es va convertir en una possible gira per Europa. Ens deien: “Buia, l’estiu del 2023 comencem a Barcelona i fem gira per Europa; normalment comptem amb un cor local als llocs on anem, però ens agradaria molt fer-ho amb vosaltres”. Després, la gira per Europa encara es va fer més gran, perquè s’hi van incorporar les actuacions a Mont-real.

TM: Com va anar l’experiència d’haver inaugurat el festival Grec amb The pulse?

BR: Obrir un festival com el Grec ha estat per a nosaltres un honor immens. La confiança que Cesc Casadesús ha dipositat en el Cor de Noies m’omple d’emoció perquè vaig ser molt conscient, des del primer moment, que es posava el Cor de Noies i, per extensió, els cors del Palau en un lloc molt destacat del país. Malgrat la pluja del primer dia, en què es va deixar a mitja funció per la perillositat que suposava, les actuacions al Grec van ser molt emocionants. Els acròbates i el Cor treballaven amb molta intensitat aquells dies i poder-ho presentar al públic i veure i palpar la seva reacció va ser molt emotiu.

TM: Com ha estat la primera parada de la gira al Canadà? Què en destacaries?

BR: L’experiència al Canadà ha estat molt intensa i emocionant. Hem estat al que podríem equiparar, en el nostre àmbit, a la Filharmònica de Berlín del món del circ. El festival que té lloc a la ciutat és molt important i ho hem viscut a cada minut de les sis funcions que hi hem dut a terme.

TM: Com ha estat la rebuda del públic i dels mitjans canadencs?

BR: La reacció del públic, dels mitjans i de la mateixa organització del festival ha estat molt bona. Des de l’organització ens han dit que mai no havien vist una cosa semblant els últims vint anys. El tipus d’espectacle, la simbiosi particular entre els acròbates i el cor femení, l’energia que desbordava constantment l’espectacle, els va captivar. Després de cada funció sortíem a acomiadar el públic fora del recinte cantant-los. La gent ens preguntava qui érem, d’on veníem. Ens ha emocionat portar el nom del Palau de la Música Catalana, de l’Orfeó Català, de l’Escola Coral i de Barcelona tants quilòmetres lluny de casa. Els hem explicat que som un cor clàssic, però que ens agrada participar en projectes que ens forcen a desenvolupar més habilitats de les que estem a acostumades a treballar. Ho van trobar molt original i emocionant.

TM: Com estan vivint les noies aquesta gira?

BR: Ja t’ho pots imaginar! És una experiència magnífica per a elles, a tots els nivells. Artísticament, per descomptat i com la primera cosa; però a nivell del grup, social, humà, emocional… passem les vint-i-quatre hores del dia juntes, ens espavilem per als àpats, la compra, la roba… i això no deixa de convertir el Cor en una família, tant per a les coses bones que sorgeixen com per a les no tan bones, però tan naturals i necessàries, que has d’anar gestionant. Som lluny de casa, cadascuna porta la seva motxilla personal i sorgeixen moltes coses, hi ha estones de cansament, d’eufòria, d’estrès, d’emocions… Però tot s’està gestionant cap a la banda més positiva i de creixement personal possible.

TM: Quines expectatives teniu de cara a la resta de la gira?

BR: El gran objectiu artístic és saber mantenir el nivell. Això és el més difícil. Estic molt sorpresa perquè jo vaig pensar que, després de tants dies seguits a Barcelona i amb sis funcions al Canadà, algun dia tindríem algun “catacrac”. I no ha estat així. Potser podria dir que la segona funció a Mont-real va ser un mil·límetre més fluixa que la de l’estrena canadenca, que va ser èpica, però de la tercera a la sisena el nivell va pujar més i més. Les noies es prenen molt seriosament el projecte i no abaixen la guàrdia. M’emociona. Es gestionen molt bé el descans i saben perfectament si és convenient allargar els vespres després de la funció o anar a dormir per refer-se per a la següent. I ara, ser presents als festivals de Galway (Irlanda) i Graz (Àustria) ens genera una il·lusió que no podem ni mesurar.

TM: Quin valor afegit aporta The pulse al Cor de Noies? ¿Podem dir que hi haurà un abans i un després?

BR: Sense cap mena de dubte hi haurà un abans i un després, a tots nivells. A nivell extern ens aporta un valor de dir “Ep! Som capaces de fer tot allò que se’ns proposi!”, i a nivell intern ens aporta una força com a grup molt i molt potent.

TM: ¿Podem dir que aquesta versatilitat i capacitat que demostra el Cor de Noies de l’Orfeó Català per participar en projectes com The pulse és “marca de la casa”?

BR: Tots els cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català i l’Orfeó Català estem molt oberts a participar en projectes que ens permetin treballar altres aspectes més enllà de la música o la qualitat vocal. Amb les noies, vam començar a remenar coses diferents amb l’espectacle Erritu, amb la companyia Kukai Dantza que vam fer al Mercat de les Flors. Vam brillar i gaudir com ningú al festival Sónar amb Maria Arnal. Vam emocionar-nos amb l’Stabat Mater amb Vespres d’Arnadí i dos magnífics ballarins en què anàvem molt més enllà de la interpretació de la partitura de Pergolesi movent-nos per l’escenari, creant tensions i distensions… I aquesta és la tònica que la casa va prenent, però sense renunciar, perquè no ho hem de fer, al format de concert clàssic. El projecte recent que vam fer tots els cors de l’Escola Coral amb Basilio Astúlez també va mostrar aquesta faceta i va fer créixer tots i cadascun dels cors. Això aporta molts avantatges, des del meu punt de vista, resumits en el fet de treure’ns un mica el llast de música avorrida o monòtona i tenir oportunitats magnífiques de treballar i compartir l’art amb altres disciplines, com el ball, les acrobàcies o el que sigui. Al cap i a la fi tots necessitem expressar el mateix i ho fem des d’àmbits diferents: el cos, la veu, l’espai, etcètera, i això fa que els missatges que donem a l’escenari es multipliquin. L’ésser humà té unes emocions, conflictes interns, pors i il·lusions que es poden expressar de moltíssimes maneres. I és emocionant veure i compartir que el mateix que està dient un acròbata amb el seu cos és el que tu estàs explicant amb la veu. Aquesta dinàmica ajuda a generar un públic més divers; i, d’altra banda, de cara als cantaires i els equips que liderem els projectes, també és molt interessant conèixer altres dinàmiques d’assaig, de treball… Ens obre la ment a tots.

Imatge destacada: (c) J. F. Savaria.