Ens ha deixat tot un mestre del piano al servei de la veu: Manuel Garcia Morante. Amb ell, sembla que s’acabi una època en què la interpretació de la cançó i del lied eren un dels pilars fonamentals de la composició i de la vida musical, tant al nostre país com en d’altres.
García Morante va néixer a Barcelona el 1937 i va fer la carrera de piano al Conservatori Superior de Música del Liceu amb la professora Júlia Sicart i amb Enric Roig. De seguida, va poder ampliar formació a París amb altres figures de l’ensenyament musical francès com Charlotte Causeret, Hélène Amiot, Jean Boguet i Monique Deschaussées. A més, també va poder treballar el repertori vocal francès amb Pierre Bemac i assistir a les classes de grans referents musicals d’aquesta mateixa escola com Alfred Cortot, Francis Poulenc i Olivier Messiaen. Va ser, per tant, un gran ambaixador d’un pianisme fet d’elegància, de lleugeresa i d’articulació precisa, que s’ajustava a la paraula com una part més de la respiració.
Durant molts anys, va poder desenvolupar aquesta sensibilitat al costat de la mezzosoprano Myriam Alió, deixebla de Conxita Badia, que li va ensenyar aspectes molt imbricats de la sonoritat del piano i la veu, especialment pel que fa al repertori espanyol i català, en la interpretació d’autors com Enric Granados, Manuel de Falla o Francesc Alió. Va ser en el procés de recerca sobre la vida d’aquesta cantant, a finals dels noranta, que vaig visitar-lo a casa seva, a Sarrià, en un pis ple de partitures on ell i la seva dona vivien sumergits en un oceà de música.
La seva bonhomia, la dolcesa del tracte i la bondat que oferia a tothom omplien cada moment amb ell fora dels escenaris. A l’escenari, al costat de Myriam Alió, de Victòria dels Àngels -amb qui s’han comptat 183 recitals- o de Carmen Bustamante -amb qui va fer l’edició i la gravació de la integral de les cançons de Granados per al 700è aniversari de la Universitat de Lleida-, era un artista que contribuïa a augmentar la força i la subtilesa d’aquestes veus. Trobar-lo acompanyant-les, mai més ben dit i amb tot el sentit de la paraula, agafava una dimensió litúrgica en l’acte públic del concert. La confiança, la seguretat i la sensibilitat el convertien en una mena de ballarí invisible d’aquestes dames que feia agumentar el plaer auditiu de qui els escoltava.
A banda de ser un referent en aquest repertori, García Morante també va compondre moltes cançons, moltes de les quals eren harmonitzacions de les tradicionals de cultures molt diverses, des de sefardites a japoneses, passant pel gresol de totes les hispàniques. Va ser tan prolífic que en va fer vora un miler. També és autor de cinc òperes, la majoria de les quals amb llibret d’ell mateix com El príncep i el paradís (1987), Violeta (1993), Las Hijas de Bernarda Alba (1995), María Estuardo (1997) i Orfeo y Eurídice (2000). El 2007, va estrenar als Estats Units la cantata Frida Kahlo, sobre la pintora mexicana d’aquest nom, interpretada per la soprano Yrene Martínez-Roca, que va estar al costat d’aquest pianista i compositor fins a la seva mort. Una obra molt extensa, que caldrà seguir escoltant o bé descobrir, perquè la figura de Manuel García Morante es completi en la història de la nostra música com mereix.
