Subscriu-te

50 anys de l’estrena de l’‘Oratori de Nadal’ al Palau

El desembre del 1969 s’oferia per primera vegada al nostre país, i també a Espanya, la primera audició completa d’una de les grans obres corals de Johann Sebastian Bach: el WeihnachtsOratorium, és a dir, l’Oratori de Nadal.

Els precedents

La música de Bach sempre ha acompanyat la trajectòria de l’Orfeó Català. Així, el 4 d’abril de 1897, sis anys després de ser creat, el cor cantava dos corals bachians en un concert de música religiosa celebrat al Teatre Líric de Barcelona. Era la primera vegada que l’Orfeó oferia música d’un autor de qui posteriorment interpretaria obres tan emblemàtiques com el Magnificat (1908), la Missa en Si menor (1911) o la Passió segons sant Mateu (1921), sempre al Palau de la Música.

Aquella primera audició de la música de Bach per part de l’Orfeó Català l’any 1897, la trobem recollida en un interessant estudi del musicòleg Francesc Bonastre sobre la recepció de la música de Händel –i també la de Bach– a la Barcelona del segle XIX. Al mateix treball, Bonastre també fa esment de la interpretació de la Simfonia Pastoral i de l’Oratori de Nadal, dirigida per Vincent d’Indy, en un concert fet dos anys abans, el 1895, organitzat per la Societat Catalana de Concerts. Aquesta podríem dir que va ser la primera vegada que sonava algun fragment de l’Oratori a casa nostra.

Estrena de l’Oratori de Nadal al Palau de la Música Catalana. © CEDOC, Centre de Documentació de l’Orfeó Català (autor desconegut)

Anys després, en una de les edicions del Concert de Sant Esteve, la del 1921, trobem la primera audició de dues de les àries de l’Oratori de Nadal, cantades en català. La crítica de la «Revista Musical Catalana», apareguda el mes següent, destacava aquella part del concert, i expressava un desig: “Les àries de l’Oratori de Nadal foren una altra bella sorpresa del programa; no cal dir la llur pregona inspiració i el valor de les idees musicals que exposen i desenrotllen una i altra. Ambdues foren exquisidament cantades, la primera per En Vendrell acompanyat pel contínuo de piano i dos violins, i la segona per la Srta. Fornells amb contínuo i flauta. Aquestes àries, presentades amb els instruments solistes que teixeixen garlandes entorn de la veu, adquiriren un relleu especial i feren néixer en molts el desig de sentir integralment el famós Oratori de Nadal. Déu dongui vida a tots per que l’esperança d’avui sigui demà una esplendorosa realitat”. Caldria esperar encara prop de cinquanta anys per poder veure realitzat aquell somni.

Programa Concert de Sant Esteve. © CEDOC, Centre de Documentació de l’Orfeó Català

Abans, el 2 de maig de 1943 s’oferiren les tres primeres cantates de l’Oratori de Nadal a l’església de Pompeia de Barcelona, en un concert per recaptar fons per a la reconstrucció del convent dels Caputxins de Sarrià. Aquell mateix programa, dirigit per Antoni Català, es repetiria dos anys més tard, l’1 de maig de 1945, en una audició celebrada aquest cop al Palau de la Música Catalana. En ambdós casos eren versions en castellà, traduïdes de l’alemany pel pare caputxí Bernardo de Echalar.

ELS PREPARATIUS

L’Orfeó Català va treballar de valent, durant mesos, la interpretació de l’Oratori de Nadal en la versió completa. Ho explicava Joan-Anton Maragall, aleshores president de l’Orfeó Català, el juliol d’aquell any 1969, en una trobada amb la premsa que recollia el diari «La Vanguardia Española». “Nuestra primera agrupación coral viene preparando este importante acontecimiento con ensayos continuos que prácticamente han absorbido sus actividades en el transcurso de los últimos cinco meses”.

Cartell dels Concerts de 1969-70. © CEDOC, Centre de Documentació de l’Orfeó Català

A mesura que s’acostava la data dels concerts, els diaris i les revistes d’informació es feien ressò de l’esdeveniment. Josep Casanovas escrivia al setmanari «Destino»: “Cuando se produce en una sola jornada es frecuente introducir cortes importantes, sobre todo con la supresión de la mayoría de las arias. Se trata ahora de una anunciada versión integral, de una auténtica exhibición de voluntad de trabajo por lo tanto, además de ofrecerse por vez primera en España en tales condiciones”.

També Antoni Sàbat, aleshores administrador del Palau de la Música, afirmava al «Diari de Barcelona» que “con alto sentido de responsabilidad, l’Orfeó Català ha preparado intensamente l’Oratori [cal comprovar la citació; no sé si l’apòstrof és error de picatge] de Nadal con el objetivo de ofrecer al público filarmónico unas versiones memorables de esta página inmortal: a tal efecto, la actividad del Orfeó –en los últimos meses– ha quedado prácticamente centrada en la preparación continua y meticulosa de este importantísimo oratorio”.

Sempronio (pseudònim d’Andreu-Avel·lí Artís) explicava les interioritats d’un dels assajos en la seva secció Cuatro Cuartillasdel diari «Tele/eXprés». “El Orfeó juega una de las cartas más comprometidas de su historia, me aseguran. La juega con todas las probabilidades de ganar la partida. En los ensayos, de acuerdo con el ritual, no se aplaude. Pero cuando los testigos y los ejecutantes se muestran satisfechos de algo, suelen con los nudillos de los dedos tamborilear los respaldos de las butacas y las maderas de los atriles. Pues bien, la otra noche –y era sólo el primer ensayo de conjunto– nos hartamos de tamborilear. Casi se nos escaparon los aplausos tras determinados fragmentos”.

En total es van fer dotze assajos amb orquestra: vuit d’orquestra sola i quatre amb les veus de solistes i el cor.

Tres audicions

Les sis cantates que integren l’Oratori de Nadal de Johann Sebastian Bach es van interpretar per fi juntes al Palau de la Música Catalana, en tres concerts que van tenir lloc els dies 22 i 26 de desembre de 1969 i l’1 de gener de 1970. El primer concert, a les 9 del vespre, i els altres dos, a dos quarts de 6 de la tarda.

Gonçal Comellas, concertino de l’OCB en aquells concerts. © CEDOC, Centre de Documentació de l’Orfeó Català

Lluís Maria Millet va dirigir el conjunt, format pels seus cantaires –els de l’Orfeó Català– i els músics de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, a més d’un quartet de solistes vocals integrat per cantants especialistes en aquest tipus de repertori: la soprano Ursula Buckel, la contralt Meriel Dickinson, el tenor Wilfrid Jochims i el baix Benjamin Luxon (inicialment s’hi havia anunciat Simon Estes). Entre els solistes instrumentals, n’hi havia dos vinguts de fora del país, els oboistes Paul Vandenhoeke i Gerard Parent, intèrprets dels passatges amb oboè d’amor.* I també presència destacada d’alguns dels valors musicals del país per als altres solos instrumentals: el violinista Gonçal Comellas, el flautista Salvador Gratacós, el trompetista Amadeu Rovira, l’oboista Domènec Segú i l’organista Josep Maria Roma.

Lluís Millet i Loras, fill de Lluís Maria Millet i anys més tard director també de l’Orfeó Català, firmava les extenses notes del programa de mà, en què comentava, entre altres coses, que “tant l’Oratori com les «Passions» es nodreixen d’una profunda arrel religioso-popular, però, d’acord amb la diferent significació religiosa i teològica del tema, l’Oratori de Nadal és més directament intel·ligible, més diatònic i de més senzilla aparença”. En l’escrit també defensava el valor de la composició, malgrat contenir molt de material provinent d’obres anteriors de Bach.

La traducció dels textos al català va ser de Josep Maria Garcia i Estragués.

La rebuda

Els concerts van ser un èxit. Així ho reflecteixen les crítiques aparegudes als diaris després del primer concert. Xavier Montsalvatge descrivia la reacció del públic a «La Vanguardia Española»: “Esta esplendorosa creación de Juan Sebastián Bach fue dada a conocer en su versión íntegra anteayer, ante un auditorio numerosísimo y visiblemente impresionado por la grandeza de aquella música y los aciertos de la interpretación ofrecida por el «Orfeó Català», los solistas y la Orquesta de la Ciudad, dirigidos por el gesto vehemente y autoritario del maestro Lluis Maria Millet”. També hi destacava la preparació i el domini de l’obra. “La masa coral se manifestó segura, unida, perfectamente estable en la afinación, obedeciendo sin dubitaciones a las órdenes del director”.

Joan Guinjoan, crític aleshores del «Diari de Barcelona», es fixava en els cantants, sobretot en el tenor: “La impecable actuación de los solistas vocales dio especial relieve a la versión y confirmó la indiscutible categoría de estos intérpretes, en cuyas intervenciones destacó por encima de todo un irreprochable estilo. […] me interesó particularmente la actuación del tenor Wilfrid Jochims tanto por su magnífica técnica como por el bellísimo timbre de su voz que se adaptaba perfectamente al papel de «Evangelista»”.

El director de l’Orfeó Català, Lluís Maria Millet, amb el solistes vocals. D’esquerra a dreta: Benjamin Luxon, Meriel Dickinson, Lluís Maria Millet, Ursula Buckel i Wilfrid Jochims. © Bosch-CEDOC, Centre de Documentació de l’Orfeó Català

Per la seva part, Antonio Fernández-Cid en la seva crítica al diari «ABC», destacava el treball del conjunt: “Todo el honor al equipo interpretativo. Los resultados han de medirse en razón de la envergadura. El Orfeó se nos ofrece por encima de la clase o el poder de sus voces –superiores en brillo y calidad las femeninas– como un enorme grupo de cámara, sensible, aunado, maleable y dominador por la disciplina y el conocimiento perfectos”. De Lluís Maria Millet deia que “ni es un estilista en el gesto ni un «divo» de la batuta, ni aun se preocupa del detallismo instrumental de manera particular, corresponde a esa condición antes señalada del artesano artista que a todos contagia y somete”. I encara: “concienzudo, estudioso, lejos de permitirse el menor abandono en la improvisación, su trabajo fue, por muchos motivos, admirable y se reflejó, sobre todo, en su coro”. Qualificava el quartet de solistes vocals així: “bueno, de calidad y ponderación”, i destacava sobretot l’actuació de dos dels solistes instrumentals: “el del oboe de amor, de gran calidad, Gerard Parent, y del concertino de violín, Gonzalo Comellas, que la tiene espléndida por el sonido lleno, dulce: precioso”.

Sigui com sigui, l’Oratori de Nadal de Bach es va estrenar amb un considerable retard al nostre país. Una gran obra, que mereixeria més presència als auditoris de casa nostra. Enguany al Palau de la Música Catalana tenim una excel·lent oportunitat de gaudir-ne gràcies als dos concerts que oferirà Jordi Savall els dies 17 i 18 de desembre, que dirigirà per primera vegada aquest oratori nadalenc.

Un agraïment, finalment, per al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, que disposa d’un interessant recull de premsa sobre aquesta estrena, que hem pogut consultar presencialment, amb algunes de les prèvies i les crítiques dels concerts del Palau.

*Un dels oboès d’amor emprats en aquest concert, construït pel belga Charles Mahillon, es conserva al Museu de la Música de Barcelona: ja.cat/oboemuseu


2 comentaris

  • Excel•lent article i molt documentat.
    Saber el que van fer els nostres avis ens ajuda a entendre el que fem.

    Moltes gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *