Subscriu-te

Crítica

Philippe Jaroussky enamora Girona

Philippe Jaroussky. © Simon Fowler/Licensed Virgin Classics (foto d’arxiu)

NITS DE CLÀSSICA. Philippe Jaroussky, contratenor. Marie-Nicole Lemieux, contralt. Ensemble Artaserse. Obres de Cavalli, Caccini, Sartorio, Pandolfi, Monteverdi, Carissimi, Strozzi, Legrenzi, Ferrari i Sances. AUDITORI DE GIRONA. 26 DE JUNY DE 2012.

Per Xavier Chavarria

Girona va encetar dimarts passat el cicle Nits de Clàssica, una proposta de vuit concerts de música clàssica que omple el buit deixat pel difunt Festival de Músiques Religioses i del Món. De fet, aquest nou cicle perd el factor multicultural i la diversitat d’estils però guanya en coherència i probablement en sostenibilitat, mentre que la qualitat dels intèrprets i dels repertoris roman intacta. És un cicle llaminer, restringit quant a propostes i activitats, i concentrat en la clàssica –especialment en l’antiga–, però manté l’equilibri entre presència de grans figures internacionals i intèrprets autòctons, ja siguin consagrats o joves valors. El primer concert va ser una declaració d’intencions, un dels plats forts del cicle: a l’Auditori de Girona es va presentar el contratenor francès Philippe Jaroussky amb el conjunt Artaserse, la formació instrumental que ell va fundar fa deu anys, i amb la presència de la formidable contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux. “Amor, passió, gelosia i fúria al segle XVII” era el títol d’un programa interessant, inèdit, d’alt rigor musicològic i fet a mida per als dos cantants, i que incloïa obres vocals i fragments d’òperes de compositors italians del XVII, com Cavalli, Carissimi, Strozzi, Legrenzi, Caccini o Monteverdi.

Philippe Jaroussky ha anunciat recentment que, després de deu anys d’una carrera professional intensa, es vol prendre un any sabàtic. Ni la veu, ni l’actitud denoten cansament o desgast, però és cert que tot i ser el cap de cartell, el reclam i la figura d’aquest concert, no en va ser el protagonista ni de bon tros: les seves intervencions no van ocupar ni la meitat del concert, i tot el pes el va assumir la contralt Marie-Nicole Lemieux que, tot i no ser tan mediàtica ni despertar les mateixes passions que Jaroussky, va estar a un nivell extraordinari i es va convertir en la mestressa de la vetllada.

Jaroussky va cantar de meravella en totes les seves intervencions, amb una veu dolça, sinuosa, cristal·lina, lleugera i segura en les innombrables agilitats, típiques d’aquest repertori italià del primer Barroc. Tècnicament, Jaroussky és impecable i la seva presència escènica molt convincent, però per sobre de tot, canta amb molt bon gust, amb una delicadesa divina que subjuga qui l’escolta: la seva veu és realment magnètica. No obstant això, els moments més intensos del concert els va aportar Marie-Nicole Lemieux amb una veu portentosa: té una tessitura amplíssima, sobrehumana, però alhora homogènia i riquíssima tímbricament, amb uns greus d’acer i uns aguts que retronen; una considerable amplitud dinàmica (més gran que la de Jaroussky), i una formidable capacitat actoral i expressiva: Lemieux domina l’escena de meravella, es fica en els personatges, els viu intensament i és capaç de cantar un lament de l’òpera Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi amb un enorme dramatisme i sentit tràgic, i minuts després ballar amb gràcia i picardia un madrigal amorós de Ferrari o de Cavalli. Ens va demostrar que, musicalment, no té res a envejar al seu amfitrió Jaroussky, amb qui forma un tàndem excel·lent i ben compenetrat. El conjunt Artaserse, integrat per dos violins, dues cornetes, tiorba, guitarra barroca, viola de gamba, clave i percussió, té una sonoritat envejable i va agombolar les veus amb subtilesa i equilibri, tot i l’afinació plorosa dels violins en certs passatges, o el so poc polit i un pèl atropellat de les cornetes al principi del concert: uns i altres es van redimir sobradament en intervencions estel·lars, com en la Sonata La Spilimberga de Legrenzi o en la Battaglia d’Uccelini. El públic que omplia l’Auditori de Girona va respectar escrupolosament el desig de Philippe Jaroussky de no aplaudir entre peça i peça, i això va contribuir decisivament a crear un ambient intens, emocionant i molt especial, al llarg de tot el concert.

1 comentari

  • Va ser fantàstic!
    Estic totalment d’acord amb la crítica, tot i que hi afegiria que la veu deJaroussky no només és magnètica sinó addictiva!! Ho dic per experiència, perquè segueixo en Jaroussky des del 2008.
    Ell i la Lemieux són dos cantants que es fan no només admirar, sinó estimar; perquè desprenen empatia, sentiment i voluntat de transmetre aquesta empatia i aquest sentiment. Ambdós hi posen el talent i l’ànima en llur feina i això es nota i s’agraeix tant que la gent els ho demostra aplaudint amb cor i ànima.
    Seria d’agrair que un i altre es prodiguessin més per Catalunya. De fet, la Lemieux passarà pel Liceu l’any vinent i espero que l’any sabàtic de’n Jaroussky no sigui de 12 mesos i ens torni a visitar aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter