Arrenca la segona temporada de l’OFF Liceu

Actuació d’Oriol Rosés. © Antoni Bofill

OFF LICEU-DIÀLEGS MUSICALS. Oriol Rosés, contratenor. Manuel Martínez Minguez i Javier Vilaplana, clarinet; Laia Pujolassos i Oriol Capdevila, violins; Laia Martí, viola; Ferran Bardolet, violoncel. Rocío Martínez, soprano. Antoni Comas, tenor. Núria Andorrà, percussió. Obres de Carlos de Castellarnau, Pedro Pardo i Oriol Cruixent. FOYER DEL LICEU. 9 DE FEBRER DE 2018.

Per Mònica Pagès

Divendres 9 de febrer al vespre va tenir lloc la primera cita del cicle OFF Liceu-Diàlegs Musicals, que converteix l’ampli espai del Foyer del Gran Teatre del Liceu en un aparador per a la creació per a veu que hi ha al món musical del nostre país i amb la qual el públic pot establir un diàleg. Una creació variada i força abundant que troba un pas molt estret per l’embut que permet accedir a l’escenari principal del Liceu, i, d’aquesta manera, el Foyer esdevé una mena d’alambí que va destil·lant, en comptades ocasions com aquesta, el licor de la música feta a casa.

Però divendres hi va haver una excepció, que no crec que es torni a produir. Va ser la interpretació simultània de dues obres corresponents a dos compositors germans, Ferran i Oriol Cruixent, que van coincidir gairebé en temps i en espai; el primer, en Ferran, estrenant l’obra simfònica Deus ex machina amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i Kazushi Ono, i el segon, l’Oriol, convidat a l’espai polivalent del Gran Teatre del Liceu amb l’obra per a veu i percussió Zeichen im Sand Duo.

Estem, doncs, d’enhorabona per als creadors del país, que gràcies a la iniciativa del Liceu poden fer un tast del seu esperit musical amb la programació d’una obra que pugui durar al voltant de vint o trenta minuts, a mode de selfie sonora de la seva obra concebuda per a la veu. Si parlem de veu, hem de parlar de paraula, de poesia, la font inspiradora de les tres obres que vam poder sentir en aquesta primera sessió, que va presentar els compositors Carlos de Castellarnau, Pedro Pardo i l’esmentat Oriol Cruixent. Estem parlant, per tant, de lied, no d’òpera.

Actuació de Rocío Martínez. © Antoni Bofill

L’OFF Liceu, com el seu nom indica, agafa la idea de les programacions que es fan en un festival fora dels escenaris oficials i que serveixen de plataforma per donar a conèixer nous talents de manera més propera o més informal. Amb aquesta intenció, el Foyer del Liceu es converteix en una mena club de nit o de cabaret on el públic es pot asseure al voltant de tauletes il·luminades amb espelmes, des d’on sentir còmodament les actuacions musicals tot bevent una cervesa o una copa de cava. Això sí, per indicació de Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, les patates xips que ofereixen gratuïtament, és millor menjar-les quan la música no soni…

Per amenitzar encara més aquest ambient noctàmbul, l’OFF Liceu convida noms de l’escena periodística per presentar els compositors i els intèrprets i animar el diàleg entre ells i el públic. En aquesta primera sessió, la directora del programa Àrtic de Betevé, Anna Pérez Pagès, va ser la mestra de cerimònies, que, mentre entrevistava breument els autors i presentava les obres, semblava que ens transportés a un plató de televisió amb públic assistent i estrelles convidades.

Vivim en uns temps en què els formats s’hibriden de múltiples maneres i donen uns productes performatius, a mig camí entre el concert, l’espectacle i la televisió. Posar-ho tot al mateix sac no sembla orientar-nos gaire, encara que ens faci passar una bona estona. Malgrat tot, la intenció dels compositors es va transmetre d’una manera clara, gràcies, sobretot, a l’esforç i al talent dels intèrprets que hi van participar donant cos a les seves obres. En primer lloc, vam poder sentir el contratenor Oriol Rosés, que amb fil de veu argentat va anar enfilant, vers a vers, el poema Ar’ab la forsa del freis, d’un dels trobadors més coneguts d’Occitània, Raimon de Miraval. A banda i banda d’aquest cantant, els dos clarinetistes Manuel Martínez Minguez i Javier Vilaplana, que aportaven una textura sonora que feia de contrapès i d’embolcall als aguts finíssims de Rosés, oferien un intens arabesc musical. Una obra del palafrugellenc Carlos de Castellarnau, deixeble d’Agustí Charles i també de Ramon Humet i d’Stephano Gervasoni, que va mostrar la seva vessant més preciosista i experimental, d’un ascetisme medieval que s’identificava plenament amb el llenguatge asèptic de la creació més actual.

Com a contrast, vam tornar a tonalitats identificables i tradicionals, amb quatre poemes de Màrius Torres musicats per Pedro Pardo, un director i compositor que s’ha fet mediàtic a partir del programa Oh happy day i actualment els Homes clàssics a la ràdio i que segueix els passos de la cançó catalana creada a la primera meitat del segle XX amb noms tan insignes com Toldrà o Mompou. Pardo va fer una adaptació de la versió original per a orquestra a quartet de corda, amb membres de la seva Orquestra Victoria de los Ángeles –Laia Pujolassos i Oriol Capdevila, violins; Laia Martí, viola; Ferran Bardolet, violoncel– i amb la soprano Rocío Martínez. En aquest llenguatge dels sons que és la música, hi ha molts idiomes, i el que empra Pardo és senzill i fidel als poemes Paraules de la nit, El combat dels poetes, Cançó a Mahalta i Venus. Sobre el teixit de la corda, que agombolava la paraula i la guiava en diverses atmosferes, Rocío Martínez va interpretar aquestes cançons amb una veu que agafava més cos quan podia arribar a aguts més dramàtics, quan podia sortir de les notes baixes a què tendia la música, de vegades agafant un caràcter recitatiu que semblava donar-li una certa incomoditat per mantenir una impostació i una vocalització prou clares. L’encert de projectar els textos ajudava a introduir-se més a fons en la forma musical que prenia el poema.

Actuació d’Antoni Comas. © Antoni Bofill

El tercer i últim d’aquesta primera sessió de l’OFF Liceu va ser un lied en el sentit més clàssic del terme, però concebut amb una estètica totalment encaixada amb la sensibilitat present. D’una banda, el tenor Antoni Comas, que en aquesta obra va mostrar tot el seu virtuosisme escènic i vocal encarnant la veu del poeta maleït Georg Trakl, nascut a Salzburg el 1887 i que es va suïcidar a Viena el 1914, en el seu poema Balada, que Cruixent va rebatejar amb el títol Zeichen im Sand (Signar a la sorra). I de l’altra, la percussionista Núria Andorrà, envoltada d’una autèntica orquestra instrumental de metall, fusta i membranes, en la qual es va submergir la veu de Comas per interpretar un monòleg que jugava amb el deliri i amb la sonoritat, amb l’expressivitat de la cara i de tot el cos per transmetre paraula rere paraula la càrrega emocional d’aquest text. El sons dels instruments entraven en una sincronia perfecta amb la intensitat fluctuant de la veu i, enmig de tota aquesta gamma de sonoritats, hi apareixia el so automàtic d’un metrònom, com si el rellotge vital d’aquella veu, d’aquell ximple que protagonitza el poema, anés marcant el pas del temps, s’anés acostant al final que sempre arriba. Un clímax final que va despertar l’entusiasme del públic i va servir per obrir aquest diàleg entre creadors, intèrprets i assistents.

Sens dubte, al soterrani del Liceu es pot coure molt bona música que esperem que pugui anar emergint cap al cor d’aquest teatre per donar a conèixer a tot el món que a aquesta riba del Mediterrani la creació operística no és una quimera ni una utopia.

Post Your Thoughts