Continuacions de Vivaldi

Daniel Hope. © Margaret Malandruccolo/DG (foto d’arxiu)

Daniel Hope. © Margaret Malandruccolo/DG (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Daniel Hope, violí i director. Programa Max Richter: Vivaldi recomposed. Obres de Vivaldi, Xostakóvitx i Richter. L’AUDITORI. 13 DE MAIG DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

Si fa unes setmanes assistíem a un fantàstic recorregut per les adaptacions orquestrals de peces per a teclat de J. S. Bach, realitzades per compositors d’aproximadament tres segles després, en aquest concert l’OBC es va encarregar d’interpretar, sota el lideratge i protagonisme solista de Daniel Hope, la versió actualitzada de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi. Difícil trobar una peça més popular en el repertori clàssic, almenys en format concertant, la qual cosa és directament proporcional amb la quantitat d’interpretacions i relectures que se n’han pogut realitzar amb el pas dels segles. Sense arribar per descomptat a l’extrem d’un Astor Piazzolla, que contempla només de reüll l’exemple del venecià a les seves Cuatro estaciones porteñas (1965-1970), en el cas de Max Richter la continuació hi és explícita, absolutament indubtable. S’ha dit que el percentatge en què la nova partitura es manté afí a la de Vivaldi és minoritari, però segons el resultat final, allò que se sent ex novo en l’adaptació sembla completament autèntic, “original”. Un equívoc que no fa sinó abundar en la qüestió de la interpretació musical, en la franja sovint ambigua que delimita lectura i creació. Pensem que una reivindicació historicista fascinant, com l’executada per Il Giardino Armonico l’any 1994, sonava –almenys llavors– molt més radical, innovadora i arriscada (pels tempi, virulència dels atacs i contrapunt) que la reformulació de Richter, apareguda el 2012 amb el qualificatiu de “recomposició”. No assenyalem amb això algun tipus de carència, sinó més aviat al contrari. El fet ens recorda la postmoderna asseveració que diu que de vegades la millor manera de continuar i entendre una obra del passat és adaptant-la a les nostres formes d’escoltar (i no merament indagant com havia de sonar llavors). No menys notòria, en aquest sentit, és la intervenció realitzada sobre la música de Ravel i Mussorgski amb mitjans tecnològics per part de Carl Craig i Moritz von Oswald. Una gravació apareguda quatre anys abans a la mateixa discogràfica, que ja mostrava el títol de Recomposed.

Amb un públic molt més variat del que és habitual, per raons comprensibles, es va assistir a la sala gran de L’Auditori a un èxit absolutament aclaparador. Èxit impensable, per tractar-se d’una obra contemporània. Certament, cal concedir que el caràcter contemporani no és aquí sinònim de complexitat, mantenint-se amable i popular com l’original en què s’inspira. I així van coincidir els amants de la música més recent i els amants de l’antiga, sumant-se tots ells als oients més fidels, o si més no menys posicionats en un bàndol. Va satisfer els uns i els altres, la versió que Daniel Hope va realitzar des de la posició de solista i director de l’ensemble confeccionat per a l’ocasió. Era l’OBC, però en versió reduïda, amb solistes que van defensar bé, a la primera part, el Concert per a violí núm. 2, en Sol menor, RV 315, conegut com “L’estiu”, i la molt menys acolorida Simfonia de cambra, op. 110a de Xostakóvitx, adaptació que va fer Rudolf Barshaï d’un dels seus quartets per corda. El principal difusor d’aquella obra de Richter es va mostrar molt còmode i atent en la dinamització de les lectures respectives, tot promovent sense afectació el rigor dels atacs de la corda. Va sonar rica i vistosa, en efecte, l’estació de Vivaldi (una de les més suggeridores també en la versió de Richter, no pas per casualitat), sense que les maneres interpretatives es poguessin confondre amb les revisions efectuades en les últimes dècades per conjunts de música antiga. Una declaració de principis, en contrast, el fet endollar els instruments a la segona part; cosa que no deixa de sonar estrany en el marc d’una sala de concerts. Semblen perdre’s certs matisos, relatius a les intensitats i al color dels instruments. Va succeir això mateix, i les cordes es manifestaren líriques i excessivament afilades, amb quelcom de metàl·lic. La contrapartida positiva de l’amplificació –premeditada per Richter– s’ha de relacionar amb la manipulació del so final, conscientment artificiós. En la versió discogràfica s’afegeixen pistes amb efectes realitzats en estudi, que a L’Auditori no es van presenciar, i que justifica millor l’abast de la intervenció electrònica.

Post Your Thoughts