TEMPORADA OBC. Marc Bouchkov, violí. Marta Infante, mezzosoprano. Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, direcció. Obres de Brahms, Gubaidulina, Berlioz i Boulanger. L’AUDITORI. 18 DE MARÇ DE 2023.
Una discretíssima entrada –potser per la coincidència amb altres cites musicals d’interès, a més de les esportives el mateix cap de setmana– va gaudir dissabte a L’Auditori de les diverses peces que l’OBC proposava descobrir en una mateixa producció, gràcies a un programa ben travat, que facilitava la comprensió de les obres a partir dels paral·lelismes que fàcilment es podien establir entre si.
L’orquestra va convidar, un cop més, la important massa coral formada per la suma de les veus de l’Orféo Català i el Cor de Cambra del Palau. Tots els efectius van entrar en joc ja a la primera peça, sens dubte la més fàcil de reconèixer, un Schicksalslied (Cant del destí) de Brahms que forma part del cànon i que no era nova per al cor ni per a l’OBC. Morlot en va fer una lectura un pèl tediosa, potser perquè es tractava de la primera obra del concert o potser per la seva pròpia estructura, que tendeix a la repetició.
Després d’aquests (pocs) minuts inicials, va caldre esperar que els nombrosos músics desallotgessin l’escenari i aquest fos condicionat per a The lyre of Orpheus (La lira d’Orfeu), que requereix molts menys efectius: una vintena llarga de músics d’orquestra –entre els quals tres percussionistes–, a més del violí solista, en aquest cas Marc Bouchkov. Aquest va ser el primer descobriment de la vetllada –i primera audició de l’obra a l’Estat–, ja que la compositora russa, convidada aquesta temporada a L’Auditori, hi desplega un ampli ventall de recursos i els disposa, a més, en un crescendo d’intensitat que capta de seguida l’interès de l’oient. Sens dubte, violí i percussió actuen com a solistes, per la complexitat de les seves parts i per un acompanyament orquestral que, a pesar de la formació reduïda, està treballat amb detall i evidents influències tardoromàntiques. El bon paper de Bouchkov va ser premiat amb aplaudiments que van motivar no una, sinó dues propines.
A la segona part, l’orquestra –potser a proposta del seu flamant director titular– ens convidava a submergir-nos en el ric món de la música coral i orquestral francesa. Primer amb La mort d’Ophélie, una de les tres peces del cicle Tristia de Berlioz, obra lleugerament anterior en el temps a la primera que havíem sentit, però que podria recordar-la per dimensions i certes característiques de l’orquestració, si bé aquesta fa servir només les veus femenines del cor.
I després amb l’esperat –per desconegut– salm 130, Du fond de l’abîme (“Des del fons de l’abisme”) de Lili Boulanger, una de tantes obres que la compositora francesa es va apressar a enllestir, ja coneixedora del seu diagnòstic, poc abans de morir prematurament als vint-i-quatre anys. Sens dubte, aquesta circumstància vital no ha ajudat a la difusió del seu catàleg, encara que només sigui per imaginar com hauria pogut continuar. L’obra gira insistentment a l’entorn del plany que expressa el salm, de ressonàncies germàniques per la traducció que en va fer Luter –“Aus tiefer Not schrei ich zu dir”– i que van musicar Bach i tants altres compositors teutons. Entre les repeticions del text a càrrec del cor hi ha una breu intervenció de la mezzosoprano, en aquest cas Marta Infante. La partitura no va permetre a la lleidatana lluir gaire el seu riquíssim registre greu, però ella va saber treure’n partit i demostrar el domini també de l’agut.
Potser per afinitat amb aquestes darreres partitures –tot i que li és més pròxima la música contemporània– o pel seu llenguatge no tan complex, Morlot va semblar més còmode dirigint aquesta segona part. La riquíssima i intel·ligent orquestració va afavorir la tasca de l’orquestra i l’àmplia massa coral va triomfar amb un tipus de repertori que li escau especialment.
