Subscriu-te

Crítica

Egipte a Sabadell

Yannick-Muriel Noah i Laura Vila. © Dr. Xavier Gondolbeu (AAOS)

Aida de Giuseppe Verdi. Yannick-Muriel Noah. Ji Myung Hoon. Laura Vila. Ismael Pons. Dir.: musical: Elio Orciuolo. Dir. d’escena: Carles Ortiz. Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Teatre La Faràndula (Sabadell). 15 de febrer de 2012.

per Albert Torrens

Costa encetar una crítica d’Aida sense caure en el tòpic d’assegurar que aquesta és una òpera per a veus grans –i si, a més, són grans veus, millor que millor. En elles, com gairebé sempre en el gènere, resideix un percentatge molt elevat de l’èxit o fracàs de l’empresa.

En la producció que n’acaben d’estrenar els Amics de l’Òpera de Sabadell –i que és només la tercera de la seva història, malgrat que Verdi és un dels compositors més programats–, la parella protagonista complia sobradament aquesta condició: l’esclava etíop va ser interpretada per la soprano malgaixa Yannick-Muriel Noah, que va saber aprofitar totes les oportunitats de delectar el públic, enmig d’una òpera caracteritzada per l’elevat nivell de decibels, amb pianíssims de gran bellesa. Natural de Madagascar, no cal dir que el seu físic s’adequa especialment al personatge. També va complir les expectatives –si més no, les de qui esperen comptar els pinyols del tenor– el coreà Ji Myung Hoon, a qui, d’altra banda, traeix la fredor escènica habitual dels cantants asiàtics.

La precrítica havia anunciat com un dels plats forts de la producció l’actuació de Laura Vila en el paper d’Amneris, rol coprotagonista més que no pas secundari i segurament tant o més exigent que el principal. L’encàrrec d’aquest personatge a la mezzosoprano catalana és una bona notícia i sens dubte marcarà un abans i un després en la seva carrera, però la partitura és una de les més compromeses del repertori operístic per a aquesta tessitura i és lògic que el paper, més encara en els inicis de la producció, reveli algunes inseguretats. Amb tot, Vila ja va fer gala d’una bellesa tímbrica i una projecció superior a la que li havíem sentit en ocasions anteriors, a la qual caldrà sumar la naturalitat en els moviments que arrodoneixi una presència escènica ja de per si prometedora.

 

Ismael Pons i Yannick-Muriel Noah. © Dr. Xavier Gondolbeu (AAOS)

 

Entre els papers “menors”, va tornar a sobresortir l’Amonasro d’Ismael Pons, habitual dels Amics, que, per contrast, va deixar força relegats el Ramfis d’Ivan García i, encara més, el rei de Marc Pujol. Deliciosa Eugènia Montenegro en la pregària al déu Ptah i correcte Albert Deprius com a missatger. El cor va respondre amb desigualtats als esplèndids moments que li reserva Verdi: complidor en els fragments que demanen volum, però molt desajustat en la intervenció dels sacerdots a cappella del quart acte, per exemple. Igualment descoordinades i, en tot cas, millorables les prestacions dels cinc ballarins. Escenografia mínima però efectiva, sense poder evitar que l’escenari de La Faràndula quedi, un cop més, notòriament petit per als decorats d’òpera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *