Temporada OBC. Orchestre du Capitole de Toulouse. Elisabeth Leonskaja, piano. Dir.: Tugan Sokhiev. Dvořák: Carnaval, op. 92 (obertura). Schumann: Concert per a piano en La menor, op. 54. Xostakóvitx: Simfonia núm. 12, “l’Any 1917”. L’Auditori. 19 de febrer de 2012.
Per Lluís Trullén
Una figura com el jove director Tugan Sokhiev, una pianista llegendària com Elisabeth Leonskaja i una orquestra hereva del talent de Michel Plasson com la del Capitole de Tolosa de Llenguadoc van ser novament convidats a la temporada de l’OBC per oferir un programa exigent integrat per unes obres de gran atractiu per al públic. Com a inici del concert, una obra adient per les dates de la programació com és l’obertura Carnaval de Dvořák, plena de tot el color i una atractiva sonoritat pròpies de la paleta orquestral del compositor; seguidament, un concert de piano d’un lirisme abassegador com és el de Schumann i, ja a la segona part, la Simfonia l’Any 1917, en la qual un Xostakóvitx crític escrivia l’any 1961 una obra plena de fortalesa, dramatisme i triomf, però sempre amb un element punyent, volgudament exagerat i fins i tot satíric, per acomplir les pautes de composició que dictava l’estil del realisme soviètic a què es veia sotmès. Uns ingredients a nivell artístic i de les obres programades que auguraven un concert de primera línia.
Certament, Sokhiev està cridat a ser un dels grans mestres dels propers anys. Director de l’Orquestra del Capitole i, la temporada 2012-13, de la Deustsches Symphonie-Orchester de Berlín, ha assolit èxits com a batuta invitada al capdavant de les filharmòniques més rellevants del món. Meticulós en el gest, perfeccionista, amant del detall i dels equilibris sonors i alhora sempre a la recerca d’una sonoritat contundent, Sokhiev no deixa escapar ni un mínim aspecte del discurs musical. La seva versió de la brillant obertura Carnaval de Dvořák va resultar fastuosa, amb una orquestra equilibrada en totes les seccions. Les sonoritats vellutades en les fustes i majestuoses i mai estridents en els metalls tenen com a fonament unes cordes d’una tímbrica bellíssima, d’extrema pulcritud en el so i d’un acoblament summament uniforme.
Un Dvořák festiu va donar peu a la interpretació del Concert per a piano de Schumann. La gran pianista Elisabeth Leonskaja ens en va oferir una versió tremendament romàntica, en què convertí el lirisme temàtic en el punt central de la versió. En termes schumannians, va ser una lectura molt més propera a l’esperit d’Eusebius que no al de Florestan. Leonskaja, hereva d’aquell pianisme d’escola russa, en la línia del recordat Sviatoslav Richter o de Tatiana Nikolaieva, i amb la força i alhora delicadesa d’una pianista com Eliso Virsaladze, va oferir-nos una versió serena, delicada i tècnicament impecable d’aquesta obra concertant. Moments de gran brillantor recolzats en uns diàlegs plens de lirisme i poètica per part d’una orquestra impecable, van propiciar-nos una versió refinada i impecable d’aquest gran concert romàntic. Ja fora de programa Leonskaja va oferir el Nocturn núm. 3 de Chopin en què el rubato i l’elegància de dicció van segellar una actuació plena de refinament.
La segona part estava reservada a la Simfonia núm. 12, “l’Any 1917” de Xostakóvitx. Obra estructurada en quatre moviments (“Petrograd revolucionari”, “Les crescudes”, “Aurora” i “L’albada de la humanitat”) sense pausa entre si, ens mostra un Xostakóvitx centrat a acomplir les pautes marcades pel realisme soviètic, però amb un segell personal inequívoc en què la força, el sarcasme, el dramatisme, el triomf o la descripció musical paisatgística conviuen en un quadre d’una potència musical espectacular. Versió colorista, radiant, enèrgica, amb una brillant profusió de colors, que Sokhiev anava desgranant assolint aquelles sonoritats punyents i vehements tan pròpies del llenguatge de Xostakòvitx. Sokhiev està duent a terme un treball amb l’Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc a nivell discogràfic dedicat a obres de Mussorgski, Txaikovski, Prokófiev, Rakhmàninov o el mateix Xostakóvitx entre altres autors; i aquesta empremta russa es va copsar plenament en aquesta brillant interpretació de la Simfonia. Com a punt final, després del triomfal final de la partitura de Xostakóvitx, la serenitat del “Nimrod” de les Variacions Enigma d’Elgar, un final delicadíssim per a un concert que, com era d’esperar, va assolir tota la qualitat interpretativa a priori ja previsible.