Subscriu-te

El ‘Bolero’ fet cant generacional

GRAN BOLERO. Idea, direcció artística i coreografia: Jesús Rubio Gamo. Intèrprets: Alberto Alonso, Eva Alonso, Albert Barros, Agnès Balfegó, Natalia Fernandes, María Hernando, Joel Mesa, Iván Montardit, Clara Pampyn, Carlos Peñalver, Jose Ruiz, Paula Tato. Música: José Pablo Polo, basada en el Bolero de Maurice Ravel. Disseny del vestuari: Cecilia Molano. Confecció: Naldi Fernandes. Disseny de la il·luminació: David Picazo. Assistència de la direcció: Alicia Cabrero. Acompanyament artístic: Elena Córdoba. Producció: Jorge Rúa. MERCAT DE LES FLORS. 19 DE MAIG DE 2019.

Gairebé imperceptible, el ritme latent del Bolero de Ravel es deixa sentir en cada gambada ferma dels ballarins que caminen en silenci durant l’inici de la coreografia. Enmig de l’obscuritat, un ballarí presideix el centre de l’escenari i a cada costat en fila onze ballarins vestits amb roba còmoda i descalços miren cap al centre. De manera palatina, hi van entrant i el ritual es posa en marxa. Aquesta és l’arrencada serena del Gran bolero del coreògraf madrileny Jesús Rubio Gamo, un espectacle que agrupa un grup de ballarins de Madrid i Barcelona –es tracta d’una coproducció del Centro Danza Canal i del Mercat de les Flors– d’una mateixa generació –segurament nascuts a principis i mitjans dels anys vuitanta– per aliar-se en una travessia de resistència i esgotament.

© Claudia Córdova

No hi ha dubte que una de les partitures més suculentes per als coreògrafs és el Bolero de Maurice Ravel. La responsable d’aquesta febre és Ida Rubinstein, que el va encarregar al compositor francès per estrenar-lo el 1928 amb coreografia de Bronislava Nijinska. Des de llavors s’ha convertit en un dels símbols de la dansa dionisíaca del segle XX i, per inèrcia, del segle XXI. Com a altres coreògrafs abans d’ell, a Jesús Rubio Gamo li va pujar la febre raveliana; el 2016 va estrenar Bolero, un duet interpretat per Alberto Alonso i Clara Pampyn, i a partir d’aquí el coreògraf madrileny va tenir el desig d’ampliar-lo amb més ballarins. En aquesta ampliació, Rubio Gamo ha comptat amb una nova partitura basada en la de Ravel que firma José Pablo Polo.

La coreografia es va teixint a partir d’unes excursions circulars en comunitat en què es formen duets i trios que capten la mirada quan broten i s’esvaeixen enmig del grup. Hi tenen un protagonisme especial Alberto Alonso i Clara Pampyn, que sempre et fan sentir més enllà dels límits. Salts, girs, grans gambades, caigudes, portées, Rubio Gamo ha creat un seguit de frases que es van repetint en el transcurs de la coreografia i que amb el mateix esperit obstinat de Ravel ens les fa recordar i sentir cada vegada amb més intensitat.

© Claudia Córdova

Amb flaire ibèrica, la travessia de Rubio Gamo que engega amb serenor i silenci es converteix en el viatge de resistència d’una generació –que s’ha mogut pel món més que les anteriors, però que no sap on o quan parar. D’aquests aires d’expedició en fallida passa a un ritual en el qual l’esgotament desperta un plaer tòxic, i el desvari explota en un final de festa estripat. Alguns amb algunes peces de roba menys i d’altres despullats, en aquesta festa passada de voltes canten o, més ben dit, criden i estripen la melodia del Bolero com si no la poguessin contenir més dins els seus cossos i l’haguessin de treure a batzegades.

Sobre el final del crescendo tinc sentiments i sensacions contradictòries: no sé si perquè s’allargassa potser un pèl massa o bé perquè sovint em resulta un mica sobreactuat. Ara bé, és innegable que Jesús Rubio Gamo aconsegueix connectar per les entranyes amb el públic i generar una empatia cinètica d’alt voltatge, i el que té més mèrit, haver convertit una febre atemporal i universal en un cant generacional.

Imatge destacada: © Claudia Córdova

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *