Subscriu-te

Crítica

El Festival Castell de Peralada celebra el 25è aniversari amb un nostàlgic retorn als orígens

Per Mercedes Conde Pons

Enguany el Festival Castell de Peralada ha estat en el punt de mira de l’activitat musical estival per dos motius importants. El primer, i que ha tingut més ressò, que el 2011 ha estat l’any de la celebració de les noces d’argent d’un dels festivals més veterans i de més tradició de l’àmbit català. El segon, no menys important per bé que sotmès a la casuística de l’àmbit gestor, el debut en la direcció artística del Festival d’Oriol Aguilà, que en el context commemoratiu tenia una tasca doblement compromesa.

No hi ha hagut sorpreses pel que fa a la programació i això té tant de positiu com de negatiu. Sí que es podria parlar d’un retorn als orígens –pres massa al peu de la lletra en alguns casos– i, per tant, d’un recular coherent cap a l’àmbit artístic germen del Festival: la lírica, l’òpera, les veus. Naturalment, amb l’esforç per donar més protagonisme a aquest àmbit, s’ha hagut de renunciar a omplir altres àmbits també valorats pel públic. Un exemple, la música simfònica. Però si ens cenyim al que sí que hi ha hagut més que no pas al que s’hi ha trobat a faltar –un trobar a faltar positiu, perquè això vol dir que Peralada és més que un festival líric–, podem parlar d’un festival en què –en l’àmbit purament vocal, que és el que es valorarà en aquest repàs– la nostàlgia ha estat un punt predominant.

Si Joan Manuel Serrat –també habitual del cartell empordanès al llarg d’aquests vint-i-cinc anys– va ser l’encarregat d’obrir el Festival, la lírica va obrir foc amb un Nabucco en versió de concert amb un elenc de primera. Joan Pons és un dels cantants “de la casa” també a Peralada i aquí reapareixia en el rol titular de l’òpera verdiana, amb la seva presència encara imponent. Va ser una gran nit de nostàlgia i orgull patriòtic –el “Va pensiero” que entonà el Cor del Gran Teatre del Liceu i la Polifònica de Puig-reig sonà regi i transcendent– en què els convidats internacionals donaren també un caire festiu a la cita operística. Maria Guleghina demostrà que rols com el d’Abigaille –compromesos, arriscats i explosius– són els que precisament la fan sentir més còmoda. Espectacular prestació vocal, la seva, que acompanyà amb una presència escènica impactant. El Zaccaria de Ferruccio Furlanetto posà de manifest la immensa categoria d’aquest baix italià, que oferí un cant sense fissures i amb una rotunditat envejable. A la batuta, Nello Santi conduí majestuosament l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, amb aquella saviesa que atorga la veterania.

Dos tenors de generacions diferents foren, sens dubte, la gran atracció de l’estiu. El tenor francoitalià Roberto Alagna –vinculat a Peralada d’ençà del seu debut com a Don José en la producció de Carmen de Calixto Bieito que s’estrenà en aquest festival– tornà a captivar el públic amb la seva personalitat –que agrada molt o gens, però que no deixa indiferent– i amb una generositat vocal lloable. S’arriscà en pàgines de Tosca i Madama Butterfly –el duet del primer acte és francament extenuant– i oferí peces menys conegudes, com les de Giulietta i Romeo o Francesca da Rimini de Zandonai. Als encores deixà entreveure la voluntat d’assumir papers de més pes, com Otello de Verdi, i fins i tot s’atreví a cappella amb una cançó, “Paloma negra”, que cantà amb la vena llatina que tant li agrada explotar i que tants sospirs causa entre la concurrència femenina. Cal esmentar Svetlana Vassileva, que millorà considerablement al llarg del concert –tant vocalment com en la tria dels vestits– i es sobreposà a una certa duresa tímbrica i l’abassegadora personalitat dominant del tenor.

 

Escoltar Plácido Domingo avui dia és una d’aquelles experiències que no deixen indiferent. La nostàlgia va quedar trepitjada per l’aplom i un mestratge artístic absolut del tenor espanyol i només va sortir a la llum en els últims adéus del tenor, després d’un exemplar programa, acurat fins a l’extrem i d’una generositat només equiparable al seu art. Sens dubte, aquesta vetllada resultà l’autèntica festa d’aniversari del Festival, amb la significació que té que, després de vint-i-cinc anys de lligam amb Peralada, Domingo continuï en un estat de forma envejable. Així ho va demostrar amb pàgines de Le Cid de Massenet, Tosca de Puccini, Andrea Chénier de Giordano i Rigoletto de Verdi (aquestes dues amb el vestit de baríton) i, a la segona part, amb romances de sarsueles tan populars com La del Soto del Parral, Maravilla, Luisa Fernanda i La tabernera del puerto. Al seu costat, Virginia Tola demostrà bons dots per al repertori més lleuger, com també la coloratura, amb episodis compromesos com “Ernani, involami!” d’Ernani de Verdi. Un programa extens que va incloure pàgines simfòniques com l’obertura del Barber de Sevilla de Rossini, la “Dansa espanyola núm. 1” de La vida breve de Falla i l’“Intermedio” de La boda de Luis Alonso. Junt amb l’excel·lent prestació de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana sota la direcció de Jesús López Cobos, hi destacà l’art de la ballarina Nuria Pomares, àgil en l’ús de les castanyoles i la coordinació musical.

 

Un dels plats forts del Festival era la producció pròpia que Peralada havia encarregat a La Fura dels Baus de l’òpera de C. W. Gluck Orfeo ed Euridice. La relació de La Fura amb Peralada també ve de lluny i semblava propi que igualment participés d’aquesta commemoració. Consolidada fa temps com un dels grups més destacats en la producció de propostes escèniques per a òpera, s’esperava molt d’aquest Orfeo. El resultat global no va ser homogeni, encara que hi va haver moments impactants. Una escena amb predomini de les projeccions –això ja no sorprèn– i l’orquestra BandArt participant activament en l’acció van ser els punts forts de la proposta. El resultat comportava alguns moments de dejà vu en l’estètica “furera”, però d’altres van ser tot un encert, com l’escena de les Fúries, en què el moviment orgànic de l’orquestra per tot l’escenari afavoria la recreació de la tempesta que escenifica l’entrada de les esmentades Fúries. El Cor de Cambra del Palau va oferir una molt bona actuació, encara que sotmès a les inclemències d’un vestuari certament incòmode i amb un so molt empastat malgrat les difícils condicions acústiques de l’espai, en el comiat de Jordi Casas com a director titular. També BandArt va oferir un bon nivell musical, malgrat que l’absència de director visible i la submissió a una acció escènica molt exigent van provocar alguns moments musicals asèptics. Si Maite Alberola oferí una deliciosa Euridice i Auxiliadora Toledano es sobreposà com a Amor al seu ridícul àlter ego alat, Anita Rachvelishvili no resultà convincent com a Orfeo, malgrat comptar amb un timbre fosc i carnós. Massa monotonia per a un rol que, en definitiva, és el que sosté l’òpera. L’empresa Munich facilità a tots els actors de l’òpera i al personal del Festival un calçat en la seva línia de disseny trencador. No eren, però, els models més atractius que se’ls coneix.

L’oferta de música de cambra comptà amb un intèrpret d’excepció, el violoncel·lista alemany Daniel Müller-Schott, que desgranà les Suites núm. 2 i 6 per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach i la Suite núm. 3 de Benjamin Britten, en una versió madura, seriosa i molt profunda. Un bon binomi musical, el d’ajuntar Bach i Britten en un mateix programa, sabuda la devoció que el segon tenia pel primer i el particular “classicisme” amb què Britten va saber reinterpretar la música al segle xx.

En definitiva, podem dir que Peralada ha celebrat un aniversari familiar, tradicional, apel·lant als orígens. S’ha envoltat d’artistes i amics que han fet possible aquests vint-i-cinc anys de música i art, i això, malgrat tot, ha fet sorgir aquesta nostàlgia pels vells temps. Sense necessitat d’esmentar noms concrets, és trist constatar com hi ha artistes als quals costa deixar enrere el passat i assumir que vint-i-cinc anys passen factura, i que a vegades és millor el record que no pas la reiteració d’una decadència imparable. Com correspon a l’efemèride, podem dir, doncs, que aquestes noces d’argent s’han tancat amb un fermall, també, d’argent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *