Subscriu-te

Crítica

Gèlida gelor a ‘Turandot’

© Wilfried Hösl

Signada per Carlus Padrissa, La Fura dels Baus ha presentat a l’Òpera Estatal de Munic el seu nou treball operístic conjunt amb Zubin Mehta, una parella de ball artística que provoca addicció. Després de l’estrena al desembre de 2011, ara s’hi reposa.

Per Josep Pasqual

Dicen que la distancia es el olvido…” Turandot imposa la distància amb tot el que l’envolta, i disfressa les ganes de prescindir del seu entorn i de la seva pròpia història amb una faula d’enigmes i de condemnes mortals que accentuen l’allunyament voluntari del món terrenal. Amb la distància vol accedir a un món aïllat que imagina com la seva salvació, encara que en realitat en pugui ser la cel·la. La distància l’aïlla, i en Carlus Padrissa comprèn molt bé aquesta raó de Turandot. Per això la situa en un espai cronològic realment distant, en un futur mitjanament pròxim, però precisament perquè és futur, inabastable.

Amb la gosadia “furera” més espectacular i tècnicament més exigent, aquesta Turandot presagia una Xina convertida en una mena de superpotència única, mare protectora de l’economia del món occidental. El paternalisme dominador de la Xina imperial evoluciona cap al domini paternalista de la Xina capitalista postcomunista, i un paper meravellosament abassegador de rerefons càndid com el de Turandot hi podria ben bé trobar un nou escenari. Inquietud social, elements innombrables a escena que voregen l’horror vacui, frenetisme, fred a l’ambient, gelor a les ànimes… por. Pànic, de fet, a la tirania que el monstre xinès, el monstre polític i també Turandot, pot comportar a les persones, a l’entorn. Molta inquietud, i imatges impactants, al·lucinògenes, hipnòtiques, amb múltiples recursos funambulistes molt “marca de la casa” en qualsevol producció “furera”, però especialment atractives en aquesta proposta. Com especialment atractiu va resultar l’escena de justificació de Turandot, moment en què les ulleres 3D van realçar el dramatisme de les imatges de la violació tan diligentment distretes en la producció de Franc Aleu.

© Wilfried Hösl

L’acció se situa al 2046. Ni abans ni després. Tanta exactitud en l’elecció de l’any pot fer pensar en alguna significació especial, però de fet només simbolitza un futur molt pròxim, tan pròxim que no seria estrany que el visquéssim tots plegats. Un temps proper que es fa visible amb una certa evolució dels elements urbans que ja coneixem a hores d’ara i amb elements escènics i de vestuari d’un cert futurisme innocent de pel·lícula de Woody Allen, però que manté ullades als orígens culturals. I, en alguns casos, als orígens occidentals, no pas els orientals, com per exemple en les dues magnes execucions, la del príncep de Pèrsia i la de Liù (sí; Liù mor, i amb ella qualsevol opció de resurrecció de l’amor i de Turandot). Padrissa opta per evidenciar aquests dos successos amb solucions que recorden la imatgeria resurreccional pròpia del renaixement religiós. En el cas del príncep de Pèrsia, perquè sembla sucumbir en una crucifixió gairebé daliniana; en el cas de Liù, amb un espectacular muntatge de canyes de bambú dibuixant un entorn celestial al voltant de la seva presència immaculada. Som en un futur tirà, però sense acabar-nos de deslligar de la tirania del nostre passat?

Proposta teatral o proposta musical?

Aquesta nova producció accedeix al pòsit regular de programació del teatre bàvar. Turandot sempre és un bon recurs, i La Fura també, òbviament. Justament aquest mes d’abril es reposa amb gairebé el mateix quadre artístic el que de fet va ser una estrena mundial al desembre de 2011. Dirigida per Zubin Mehta, el ritme dramàtic de l’obra adquireix un frenetisme que sens dubte hauria entusiasmat Puccini, especialista en la conquesta de l’atenció del públic. En tot cas, una obra d’aquest estil ha de lluitar inevitablement amb els múltiples referents que el respectable té en la memòria, i aquesta és una faceta que al desembre es va superar amb dificultats. Marco Berti va ser un Calaf discret, amb molta presència escènica i amb un caràcter vocal submís i indomable a parts iguals molt adient per a la mena de paper que executava, però el seu brillant espai vocal central no va ser suficient per afrontar un “Nessum dorma” que es va fer clarament poc remarcable tant expressivament com vocalment. La Liù d’Eri Nakamura va recollir la generositat d’un respectable que la va ovacionar amb delit, tot i que des del punt de vista escènic va tenir problemes per trobar el seu espai, i des del punt de vista vocal va manifestar una irregularitat sorprenent, amb uns aguts realment refinats en l’escena final malgrat un vibrat considerablement generós que feia dubtar de l’afinació real. Per contra, la Turandot de Jennifer Wilson es va mostrar abassegadora per un cos de veu ample i generós, dúctil i teatralment impecable, i va protagonitzar els moments més estel·lars al voltant de l’acte dels enigmes al costat d’un igualment esplèndid Rafal Siweck, un Timur commogut i d’expressió profunda amb uns excel·lents cromatismes vocals esquinçadorament expressius en el seu registre més greu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *