Subscriu-te

Jordi Savall, a la descoberta d’un compositor desconegut

Terpsichore
Le Concert des Nations
Dir.: Jordi Savall
Obres de J-F. Rebel i G. Ph. Telemann
AliaVox, 2018

Cada enregistrament de la família Le Concert des Nations-Jordi Savall constitueix un esdeveniment, una mena d’excelsior que transcendeix el que és comú en aquest tipus de producte cultural. Hi ha una sèrie de components distintius, o que almenys es manifesten de manera més intensa, que avalen aquesta apreciació. Un és, i molt en primer terme, que cada proposta és fruit d’un treball rigorós d’estudi, tant musicogràfic –històric– com musicològic –penetració en l’essència de les composicions–, que en ser d’èpoques reculades, per tant amb referents i aproximacions poc segures, resulta imprescindible.

Un altre component, immediatament derivat d’aquest primer, és el rigor en la materialització/interpretació de cada proposta, damunt la base de la provisió –si se’ns permet aquest mot– de la matèria primera –intèrprets solistes i conjunt– de gran nivell; i tot seguit, des de la responsabilitat directora, optimitzar al màxim tots aquests atots privilegiats.

Jordi Savall ha bastit aquest CD damunt la descoberta d’un compositor poc conegut als mateixos cercles de la música preclàssica, el francès Jean-Fery Rebel (1666-1747) i l’alemany Georg Philipp Telemann (1681-1767), aquest sí ben acceptat. Uns esposoris, un casament, en el qual hom ha pogut compartir ultra una coetanietat exacta, també l’esperit francès, que si se suposa fàcilment en el primer, en el segon és una mica agafat amb agulles, i finalment el protagonisme de la dansa, amb el ben significatiu títol com a ensenya.

No és fàcil aprofundir en matisos formals a redós del conjunt de l’obra que s’hi ofereix, perceptiblement més extensa en durada la de Telemann que la del company en l’enregistrament. Per això ens limitem a formular unes petites insinuacions: mentre que en la música de Rebel el suara esmentat esperit s’hi mostra evident, en la de Telemann no s’esdevé exactament així. La lleugeresa, un llunyà alè pompier fins i tot –la condició de dansa de les partitures hi ajuda– i un cert sentit de la transparència defineixen molt bé la música de Rebel, mentre que la de Telemann, malgrat haver estat atret pel món gal, amb tot la seva música no condiciona gens les seves arrels germàniques; o en força l’evidència.

Les versions de Savall tenen el mèrit de ser reconeixibles, afectes a un segell personal –no ens referim al discogràfic, és clar– molt acusat; i això en si mateix és un bon elogi; un dels trets visibles és que uneix de manera natural el rigor i respecte per la música que aborda amb un cert sentit de la bellesa, entesa en l’accepció sensible, no sensiblera, ni tampoc de concessió, d’épater. I això el receptor ho agraeix; la perfecció no va mai en ell renyida amb un cert hedonisme no superficial i, a la fi, insistim-hi, gratificant.

Esmentem finalment, una altra virtut que mai falta; una edició esplèndida en riquesa, tant en l’aspecte extern com en el del contingut del llibret, presentat en els idiomes català, castellà, francès, anglès, alemany i italià: tot un luxe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *