Subscriu-te

L’embrió del Ballet Contemporani de Catalunya creix amb força

BALLET CONTEMPORANI DE CATALUNYA. Quartet Ad Libitum (Jordi Montoliu, Carlota Novell, Sergi Miró, Ignasi Prunés). Ballarins: Florine Boland, Matilda Gustafsson, Diego Urdangarin, Nabar Martinez i Elizabeth Cohen. Coreografies: Elizabeth Cohen i Miquel G. Font. Direcció artística: Miquel G. Font. Direcció musical: Ignasi Prunés. SALA CRESPÍ. TERRASSA. 29 DE SETEMBRE DE 2020.

Sempre és una bona notícia la creació d’una nova companyia de dansa a casa nostra. Aquest dimarts 29 de setembre, a Terrassa, vam viure la preestrena del Ballet Contemporani de Catalunya que es presentarà al Teatre Fortuny de Reus el 2 d’octubre. Amb la voluntat d’integrar-se dins del teixit cultural del país, aquest és un projecte que neix per potenciar el talent creatiu i ahir ho va demostrar.

Cinc ballarins i el quartet de corda Ad Libitum van ser els encarregats de pondre l’ou del primer programa de la companyia, anomenat Mu-Dansa, Xoc Anti-Tempo, una peça única de 75 minuts que és un recorregut per la història de la dansa lligat als grans esdeveniments culturals, des del seu origen fins a l’actualitat. Els cinc ballarins, tres noies i dos nois, de tècnica marcadament clàssica, van ser capaços d’explicar el contingut de la coreografia contemporània embolcallats pels quatre músics que també eren damunt l’escenari. Elizabeth Cohen és la directora artística, ballarina i coreògrafa d’una part de l’espectacle. L’altra part és del talentós coreògraf Miquel G. Font, que hi ha aportat la seva visió com a assessor artístic.

Amb els ballarins al terra de l’escenari i el quartet darrere uns cubs, el recorregut comença amb l’explicació de l’origen de la dansa. Amb escenografia i vestuari austers, els ballarins van jugar durant tot el programa amb els cubs que hi havia a l’escenari i durant gran part de l’espectacle van anar amb roba interior crua, simulant la nuesa, i només es van vestir per a les èpoques medieval i barroca. En aquesta primera part d’Elizabeth Cohen, amb el marc temporal que va dels orígens fins a l’inici del segle XX, amb les creacions de Nijinski, Stravinsky, etcètera, vam escoltar grans clàssics de Bach i Mozart, entre d’altres. S’ha de lloar el fet de tenir música en directe en un espectacle de dansa. El quartet de corda en va formar part en tot moment i va ser capaç d’anar al compàs dels ballarins, fet que feia sensació d’harmonia visual i auditiva. La convivència i comunicació entre els ballarins i els músics va ser constant.

Ballarins versàtils, amb bona tècnica, expressius i amb molta capacitat de transmetre van executar la coreografia contemporània amb tocs de clàssic notablement, amb la dificultat de ballar pràcticament tots cinc durant 75 minuts seguits, sempre connectats entre ells. Des de l’origen i passant per la dansa medieval amb la Canzona per suonare núm. 2 de Giovanni Gabrielli, en què els ballarins es vestien per a una ocasió de l’època, l’espectador quedava atrapat dins d’aquesta narració trepidant. Amb un diàleg clar i fàcil, va arribar el barroc, on vam veure una divertida Follia d’Antonio Vivaldi, sobre la qual una poma que passava de ballarí en ballarí simulava els problemes d’amors i egos. Durant tot l’espectacle, vam veure tots cinc ballarins pràcticament sempre damunt l’escenari, entrellaçats amb alguns solos i duos molt ben trobats. Cal destacar l’elegància de salt i gir dels dos nois bascos, Diego Urdangarin i Nabar Martinez.

Per al moment de transició cap a la segona part de l’espectacle, a càrrec de Miquel G. Font, amb el naixement del neoclàssic i el modern (Béjart, Graham, Cunnigham), passant pels anys noranta (Kylián, Naharin, Pina Bausch) i acabant a l’actualitat, vam viure el solo de la meditació de Thaïs de Jules Massenet. L’elegant Elizabeth Cohen va interpretar una Thaïs que sortia del seu propi ofec (una tela li tapava la cara) fins a sentir-se’n alliberada. Vam entrar al romanticisme amb Schwanengesang de Franz Schubert, en què els dos cignes (Nabar Martinez i Matilda Gustafsson) recreaven tot el procés de l’amor en una parella, des de l’enamorament fins a la dissolució.

El viatge per la història acaba amb Fratres d’Arvo Pärt, un final on la poma que havíem vist a la Follia representa l’amor i fa una retrospectiva repetint fragments de coreografia anterior. Molt bona feina coreogràfica de Cohen i Font, amb passos expressius, traient el màxim rendiment de cada ballarí segons les seves capacitats i amb molt joc visual de figures, salts, portés i pirouettes. Un projecte que té com a valor afegit el fet d’haver nascut en plena pandèmia, haver ressorgit com l’au fènix i estar en plena evolució. Si sou amants de la dansa, no els perdeu de vista.

Imatge destacada: (c) Manel Cusidó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *