Subscriu-te

Passats per aigua

NIT BILL VIOLA. PALAU DE LA MÚSICA. LICEU. LA PEDRERA. 4 DE DESEMBRE DE 2019.

Quan el videoartista Bill Viola tenia sis anys va caure dins d’un llac i s’hi va enfonsar: “Vaig sentir que allò era el món real. I vaig tenir la sort de no morir perquè el meu oncle em va rescatar. Aquest accident em va mostrar que hi ha molt més que la superfície i que, de fet, la realitat està sota de la superfície”.

Bill Viola és, sense dubte, un dels noms més destacats de la temporada artística catalana. La retrospectiva “Bill Viola. Miralls de l’invisible”, que fins al 5 de gener ofereix la Fundació Catalunya-La Pedrera, es projecta arreu del territori català amb la presentació de la seva obra al Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic i a PLANTA Fundació Sorigué de Lleida. L’exposició es complementa amb la residència de Viola al Palau de la Música Catalana, amb quatre sessions de projeccions de les seves obres durant el mes de novembre, i la Nit Bill Viola, en la qual Palau de la Música i Liceu han projectat obres de gran format en sessions ininterrompudes de sis de la tarda a una de la matinada.

Nit Bill Viola al Palau de la Música Catalana

La nit plujosa del 4 de desembre no convidava a passejar entre els tres punts del centre de la ciutat que oferien l’obra de Viola, encara que semblava triada expressament per a l’ocasió per submergir-nos, abans de començar, en el seu món aquàtic. Per a Viola, l’aigua és moltes coses: el límit que separa l’exterior de l’interior, l’element contenidor en el qual existim, la distorsió dels cossos i de la percepció i la matèria de la vida. La incomoditat que suposava aquesta aigua darrere del volant i sota el paraigua en els trajectes entre Palau, Liceu i Pedrera afegia una altra capa de significat a les que Viola proposava, alhora que estenia la reflexió sobre l’element més enllà de les sales d’exposició i ens convidava a experimentar la pluja des de noves perspectives després de cada visionat.

Les sales de concerts del Palau i del Liceu es convertiren en sales d’exposició. La concurrència de públic, malauradament, va ser poc nombrosa, segurament desanimada per la meteorologia adversa. Una enorme pantalla al centre de l’escenari i equips d’altaveus projectaven les obres de Viola de manera continuada. Els procediments amb els quals Viola treballa les imatges sovint modifiquen l’escala temporal amb l’ús de la càmera lenta i el reverse. Aquests procediments juguen amb la percepció dels elements quotidians –l’aigua, els cossos, la llum–, els quals percebem des de noves perspectives, com ho és poder apreciar la solidesa de l’aigua. La inversió temporal convida també a reflexionar sobre els conceptes d’ascensió i caiguda, com passa amb les obres Tristan’s acension i Isolde’s ascension i, més enllà i seguint aquest fil, els de naixement i mort, dos extrems que, en el món de Viola, es toquen i que no semblen tenir direccions unívoques. En aquestes obres, allò que sembla una ascensió és, en realitat, una caiguda projectada en sentit invers, temporal en la primera i espacial en la segona. Així, la caiguda esdevé ascensió i la superfície es converteix en el fons. Una altra obra reveladora d’aquesta veritat és Heaven and Earth, exposada a La Pedrera, en la qual dues pantalles de televisor que projecten un nadó (la de sota) i un moribund (la de sobre) gairebé es toquen. “No existim en els objectes físics […]. On realment existim és en els espais buits que hi ha entremig”.

Projecció al Gran Teatre del Liceu

Les obres de Bill Viola, tot i utilitzar el vídeo com a matèria primera, són quadres en moviment. La càmera funciona com a ull estàtic davant del qual es desenvolupa l’acció. Però més que l’acció, amb les seves imatges Viola vol captar l’essència humana: “Les càmeres són guardianes de l’ànima. Això és una cosa molt important que cal entendre d’aquest mitjà. El mitjà audiovisual té vida i conserva la vida i, encara que les imatges no siguin la persona real que representen, en conserven el que és suficient com per considerar que els seus sentiments no moren”.

El so és un element constant en l’obra de Viola i fonamental per entendre i aprofundir en el seu significat. Tractat també amb procediments d’estirament i reverse, en les obres de gran format esdevé una massa que, si bé a primera impressió se’ns mostra sòlida i homogènia, a poc a poc ens permet endinsar-nos en la seva materialitat i separar-ne les diferents parts que la componen: sons greus i estirats temporalment, travessats per freqüències més agudes que semblen aleatòries, però que acabem percebent com variacions de color i de timbre estables.

Imatge destacada: projecció al Palau de la Música Catalana. © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *