QUARTET CASALS. Integral dels Quartets de Franz Schubert. Programes I (D. 46, D. 18 i D. 173) i II (D. 32, D. 112 i D. 87). L’AUDITORI. 12 i 13 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Miquel Gené
Si estem d’acord que les persones som energia, sotmetre-la a un pols tan potent com el que genera el Quartet Casals és una experiència que no ens pot deixar indiferents. L’expressió quotidiana del que fan seria, sens dubte, treure’ns el cor per la boca. I amb això estaria dit tot.
Es tracta d’un quartet que funciona, precisament, basat en un estudiat joc d’equilibris entre els seus quatre pols perfectament engranats en un llenguatge, en una musicalitat propis: una manera de moure’s, de mirar-se, d’acompanyar-se, de relacionar-se, de comunicar-se i, amb tot això, comunicar-nos una personalitat única. Un resultat sonor fet de parts totalment coordinades, les quals ens mostren la dualitat de formar part d’un grup i alhora continuar sent individu. Els rubatos de la Vera, la seva manera de frasejar lliure i despreocupada, però sabent que ho controla tot, que porta el quartet per on ella vol i a nosaltres amb ells: fins al marge d’un abisme, per exemple, on de sobte ens deixa penjats per recuperar-nos un moment després i acomodar-nos novament en terra ferma (“Allegro” del D. 87). La profunditat de l’Arnau, capaç de convertir un atac suau i un vibrato relaxat en el so més gruixut i embolcallador (“Adagio” del D. 87). La Vera, novament, que tempera les bèsties flotant per sobre seu amb lleugeres melodies que les lliguen i se les enduen dòcils (“Finale” del D. 87). Tots plegats, tocant els uns per als altres: ara tres seguint a una, després dos d’ells preguntant-se i responent-se (el preciós intercanvi als violins del “Minuet” del Quartet D. 112). En definitiva, la capacitat de sortir de la partitura per trobar-se més enllà, en la mirada, en el gest, i allà amb tots nosaltres. La felicitat màxima: saber que Neu Records i L’Auditori estan enregistrant aquests moments (per a la posteritat).
