Subscriu-te

Un concert estrany

TEMPORADA OBC. Cor Madrigal. Cor de Cambra de Granollers. Dir.: Hartmut Haenchen. Obres de Schumann, Beethoven i Brahms. L’AUDITORI. 25 DE GENER DE 2019.

El primer que s’ha de dir d’aquest concert és que en la confecció ha fugit dels motlles habituals: obertura, concert amb solista i simfonia com a plat fort final. Aquí, altrament, la simfonia s’ha situat obrint el concert, i deixant a la segona part tres composicions de raríssima programació i alhora de característiques força a part.

Això, naturalment, pot ser interpretat de manera positiva o negativa. Segons la primera, és de celebrar que es trenquin hàbits i que hom faci una proposta heterodoxa i sacsejadora. Des de l’altre vessant, aquests nous motlles, oimés en un cicle d’estructura de programació bàsicament convencional, no resulten d’acceptació còmoda. I que cadascú pensi el que vulgui.

Superat aquest impacte d’estranyesa, el concert, d’interessant va tenir sobretot heure-se-les amb un repertori simfònic coral, tal com s’ha apuntat, absolutament o gairebé absolutament inèdit a casa nostra. Es tracta de tres petits, en extensió, poemes simfònics corals –cap d’ells superava els quinze minuts i el primer de Beethoven ni tan sols deu– sense solistes, d’un interès relatiu. Són obres que no aporten gaire “valor afegit” als historials dels compositors, especialment en aquest cas de Beethoven en una composició en la qual, a partir de la meitat de la partitura, caminava a pas canviat amb el text; a la placidesa del Mar tranquil i pròsper viatge –títol indicatiu–, hi oposava una tensió dramàtica difícil de comprendre.

Més interès tenien els dos poemes de Brahms –Nänie i Cançó del destí, amb un tractament coral profund, perfectament identificat amb els poemes, respectivament de Schiller i de Hölderlin.

La Renana de Schumann, sens dubte el cim del seu corpus simfònic, dintre de la seva ferma construcció i riquesa temàtica, no acaba de ser una simfonia definitivament important, definitivament comparable amb els grans monuments del gènere; i aquí un hom ha d’advertir que no sent per l’obra no pianística d’aquest compositor una sensibilitat especial; queda advertit.

L’OBC va posar al davant d’aquest singular programa un director veterà, de prestigi considerable, que va oferir una versió de la Simfonia de Schumann poderosa, brillant, grassa, plena d’energia i nervi, amb una OBC que malgrat tenir de quaresma alguns caps de corda va mostrar el bon moment que viu, amb un metall especialment brillant. A les altres obres, la seva tasca era pràcticament d’acompanyant, de company de viatge útil sense més.

Aquí el protagonisme va ser del Cor Madrigal (Mireia Barrera) i del Cor de Cambra de Granollers (Josep Vila Jover), amb una setantena de components que, des del punt de vista interpretatiu, van aportar el més destacable d’aquest concert. Creiem que cal valorar la trajectòria d’aquest aplec de cors de cambra rigorosos i cada dia en procés creixent, que és un dels fets corals més importants que està donant el país els darrers temps.

Imatge destacada: Hartmut Haenchen. © Riccardo Musacchio (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter