Subscriu-te

Verisme, sang i fetge

CAVALLERIA RUSTICANA-PAGLIACCI de Pietro Mascagni-Ruggero Leoncavallo. Roberto Alagna. Aleksandra Kurzak. Gabriele Viviani. Elena Pankratova. Mercedes Gancedo. Elena Zilio. Vicenç Esteve. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dramatúrgia: Damiano Michieleto. Dir. musical: Henrik Nánási. LICEU. 5 DE DESEMBRE DE 2019.

Un dels retrets que força sovint s’ha fet a l’òpera romàntica és la d’exhibir grans estats emocionals, que poden arribar a ser patològics, sovint originats en arguments d’escassa versemblança; en definitiva, es podria dir, provocar un desfermament de situacions argumentals esquinçades fins a límits màxims i, per tant, de difícil digestió i credibilitat racional, tanmateix capaces de congriar en l’espectador pathos emocionals espontanis descontrolats.

En el cas del verisme, una de les característiques és justament la credibilitat dels arguments, o el que és el mateix, la seva veracitat, on precisament rau l’origen del concepte. Tanmateix aquesta veracitat –cosa vera– no exclou que ofereixin situacions també esquinçades, també d’un apassionament en el límit, també capaces de convocar pathos emocionals espontanis descontrolats. Podríem matisar que potser aquests pathos no són tan descontrolats… o poden no ser-ho tant.

La programació en una mateixa sessió de dos dels títols més representatius –sinó els que ho són més– del corrent, ens situa de manera fàcil davant d’aquesta dialèctica. El context de situacions passionals de gran calat circula intensament al llarg de les dues hores i mitja llargues que duren aquestes obres; el “sang i fetge”, amb la primera també en l’expressió més literal sanguínia, tan pròpia de l’òpera romàntica, aquí es manifesta de manera generosa, amb sengles apoteosis conclusives explícites i contundents. A aquesta circumstància, s’hi afegeix el fet que el context interpretatiu, la línia mestra de l’estil interpretatiu, mira més l’estètica romàntica que no la verista, fet que ajuda a tensionar la dialèctica en la qual ens estem movent. Roberto Alagna és, indiscutiblement, un gran tenor, amb una veu no especialment bella, però amb considerables reserves d’energia; encara que a vegades fa la sensació de vorejar el límit de la capacitat de la seva empenta; però és sobretot un tenor romàntic, amb un cant expansiu i heroic; per tant, no idealment verista.

Pagliacci. © Antoni Bofill

Soc conscient que m’estic ficant en un terreny delicat i fràgil, però crec que és indispensable per valorar el que va ser aquest espectacle. En general, la característica també la van acusar Gabriele Viviani, un excel·lent Alfio (Cavalleria…) i Tonio (Pagliacci), excel·lent però sense anar més enllà d’una línia convencional; satisfactori en recursos vocals i musicalitat, però estilísticament convencional, en definitiva. I aquesta característica a-verista en general la va acusar tot el repartiment. L’excepció va ser Aleksandra Kurzak, una Nedda molt més inserida en les exigències veristes, tant vocals com actorals, i en el concepte proposat de la dramatúrgia.

I aquí entrem en el darrer apartat, la dramatúrgia, en aquest cas d’una importància particular. Damiano Michieleto ha fet un brillant exercici d’inserció de les dues òperes en un tot unitari; una inserció que es desenrotlla de manera fluida, sense fregadissos, a més, amb efectes –sinergia– potenciadors de les dues òperes. Una proposta agosarada, en principi transgressora i que tanmateix, gràcies a la perfecció de la seva arquitectura, funciona podríem dir “a ple rendiment”, o, de manera més precisa, “a plena satisfacció” del públic i a plena consistència com a creació dramatúrgica. I sense que en això hom no en pugui discutir determinats aspectes, com deixar un terç de l’escenari amb escàs protagonisme o bé la forma de desenrotllar el duo entre Silvio i Nedda, en condicions posturals forçades discutiblement veristes.

Correcció agraïble, sense més pel que fa als conjunts, orquestra i cor; aquesta correcció almenys té la virtut de no crear problemes a l’escenari, però que tampoc amaga limitacions.

Imatge destacada: Mercedes Gancedo i Roberto Alagna a Cavalleria rusticana. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *