De Parra a Menor, de Menor a Parra

Hèctor Parra i José Menor el dia del concert

Hèctor Parra i José Menor el dia del concert

INTÈRPRETS CATALANS. José Menor, piano. Obres d’Hèctor Parra. PETIT PALAU. 9 DE SETEMBRE DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

“Són els viatges del coneixement els que m’agraden. Tractar d’entendre el perquè de les coses.” Aquesta és potser la millor declaració d’intencions que podem escoltar del compositor Hèctor Parra. El compositor català establert a França estrenava la seva residència al Palau de la Música parlant d’això i moltes més coses. De fet, fins i tot podríem parlar de la seva residència a la ciutat de Barcelona, atès que també és compositor resident d’aquesta nova temporada 2015-16 a L’Auditori. En diàleg amb el periodista Joan Vives, Parra va fer un repàs de la seva creació com a preparació per a les múltiples presentacions de la seva obra que veurem aquesta temporada que ara encetem, però especialment en un concert en concret: la integral de l’obra per a piano del compositor a càrrec del pianista José Menor. El concert, l’endemà d’aquesta conversa amb el públic la setmana passada, suposava a més la inauguració del cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau.

Hèctor Parra és un apassionat del coneixement. La seva carrera compositiva, d’una evolució evident, especialment els darrers anys, està farcida de referències no musicals. El que resulta més fascinant, però, d’aquest ventall d’influències, és la seva capacitat per fer servir tant referències científiques dels coneixements més profunds de la física com reflexions entorn d’altres llenguatges artístics, com ara la pintura, l’altra gran passió del compositor. Hèctor Parra parla amb la mateixa fascinació d’Einstein que d’El Greco. I això, sens dubte, es veu reflectit en la seva obra. Parra posseeix peces construïdes des de les referències més estrictament musicals, com poden ser el seu Impromptu o la Sonata per a piano, però és en la seva recent sèrie dedicada a artistes visuals que trobem un altre Parra fascinant. Les composicions Cos de matèria dedicada a Antoni Tàpies, Carícies cap al blanc dedicada a Gerhard Richter o Una pregunta (a Jaume Plensa) –estrenada en aquest concert– mostren un univers farcit de matisos. Cada mínima mostra de la seva composició sembla posseir desenes de capes amb una textura única. No obstant això, no només es deu a un intent de translació del fet visual: Parra és un hereu indubtable (i reconegut) de l’últim impressionisme musical del segle XX i, per exemple, la presència de Ravel en obres com Haus ur / Office Baroque és clara.

José Menor durant el concert

José Menor durant el concert

Si bé en la primera part del concert la veu d’Hèctor Parra interpretada al piano va acaparar la nostra atenció, les mans del pianista José Menor van esdevenir protagonistes de la segona part d’aquesta integral per a piano del compositor català. Diu Parra que “la música la faig pensant en l’instrument, en ser tocada. El regal més gran per a un compositor és l’estimació de l’intèrpret”, i en José Menor, com a mínim en aquest concert al Palau de la Música, sembla haver trobat la seva mitja taronja. José Menor té una tècnica impecable, però ho fa en el sentit de les grans figures històriques del piano a Espanya: amb una capacitat immutable per a la interpretació dels passatges més complexos, però sense cap mena de fredor, sinó més aviat amb una tranquil·litat desbordant que el fa prodigiós. A més, és un explorador nat del repertori més innovador per a piano i, seguint paraules d’Hèctor Parra, un revolucionari del seu instrument. El compositor va dedicar tota la seva joventut a formar-se com a pianista (diuen que va arribar a ser un autèntic virtuós) i això fa la seva obra deixebla del gran pianisme europeu. Així, José Menor, per acabar aquest repte que suposava la interpretació d’aquesta integral, tancava el seu programa amb la Sonata per a piano composta el 2010 per Parra, una obra gairebé monumental, d’una enorme dificultat tècnica i expressiva i que Menor va fer seva. Un concert que, de ben segur, esdevindrà d’ara endavant un punt històric en la carrera del pianista i que ens va deixar amb aquest plaer que resulta de la trobada de dos artistes en un diàleg d’entesa total.