Subscriu-te

Gaudint entorn de Gershwin

Gabriel Amargant (foto d’arxiu)
Gabriel Amargant (foto d’arxiu)

CICLE AMPLIFICATS. Gabriel Amargant Quintet. Gabriel Amargant, saxos i clarinet. Adrià Plana, guitarra. Marco Mezquida, piano. Martin Leiton, contrabaix. Gonzalo del Val, bateria. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 16 D’ABRIL DE 2016.

Per Miquel Gené

En el context del Festival Gershwin que L’Auditori programava aquest cap de setmana, amb set obres interpretades per l’OBC i el pianista Alexei Volodin i Andrew Grams a la batuta, era indispensable una aproximació des del jazz, terreny en el qual George Gershwin ha deixat empremta amb multitud de cançons que han passat a formar part del seu repertori essencial. Per fer-ho, L’Auditori va convidar Gabriel Amargant a idear un concert amb la música de Gershwin com a punt de partida.

Amargant es va presentar amb el seu quintet, format per músics de primer nivell d’una generació en total eclosió, amb el qual ja ha enregistrat un esplèndid primer disc, And now for something completly different (Fresh Sound New Talent, 2015). I amb les cançons de Gershwin com a element central va traçar un concert ple de contrastos, amb una música fresca i brillant que ens va fer passar per diferents estats sense perdre mai l’interès. Amargant va saber trobar l’equilibri entre composició i improvisació, tot proposant relectures de les cançons de Gershwin plenes de detalls i amb molt atractiu a nivell formal i textural, però sense coartar la llibertat d’uns músics que necessiten fluir en el moment i establir vincles entre ells en l’ara i aquí.

La base contrabaix-bateria sòlida, amb molta energia i un sentit del caminar sempre endavant, permetia a la banda fluir per damunt seu amb llibertat. El pianisme d’acompanyament de Marco Mezquida, sempre ric en el desplegament i ampli de registres en el so, assumia a la perfecció el paper de sideman. La guitarra d’Adrià Plana, amb una personalitat inconfusible i mesurada, un so rodó i vellutat, dens però no feixuc. I per damunt d’ells Gabriel Amargant, liderant el grup des dels diferents registres que proposaven els seus arranjaments: el jazz de club d’It ain’t necessarily so, de grove sensual i arrossegat; els constants jocs rítmics de The man I love; els colors harmònics foscos de Summertime, amb una proposta temàtica molt interessant, en què un material mínim, els intervals inicials de la melodia, vestia tot el tema; la flaire llatina de My man’s gone now; la preciositat a trio piano-contrabaix-clarinet de Someone to watch over me, petita, càlida i embolcalladora; i els intercanvis sense treva en l’interplay en Swanee. Tot portat a un lloc comú, la cura per generar so de qualitat amb el qual i en el qual trobar-se. Concert esplèndid.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter