‘La fille du régiment’ o el noi dels 18 Do

Sabina Puértolas, Javier Camarena i Simone Alberghini. © Antoni Bofill

Sabina Puértolas, Javier Camarena i Simone Alberghini. © Antoni Bofill

LA FILLE DU RÉGIMENT de GAETANO DONIZETTI. Llibret de Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges i Jean-François-Alfred Bayard. Sabina Puértolas. Javier Camarena. Ewa Podleś. Simone Alberghini. Isaac Galán. Carlos Daza. Bibiana Fernández. Olivier Decriaud. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Giuseppe Finzi. Dir. escènica: Christian Räth (Laurent Pelly). Producció del Gran Teatre del Liceu (basada en la coproducció original del Metropolitan de Nova York, Covent Garden de Londres i Wiener Staatsoper). LICEU. 16 DE MAIG DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Javier Camarena. © Antoni Bofill

Javier Camarena. © Antoni Bofill

Segons explica l’erudit mestre apuntador Jaume Tribó a les notes del programa d’aquesta reposició de La fille du régiment de Gaetano Donizetti, aquesta òpera només s’ha representat en set temporades al llarg dels 170 anys que fa que funciona el Gran Teatre del Liceu. Quatre de les quals els darrers 44 anys, d’ençà que l’òpera es tornà a programar a l’escenari de La Rambla després de 110 anys en què no se’n va programar ni un sola funció.

Malgrat la continuïtat d’altres òperes còmiques del mateix compositor, com per exemple L’elisir d’amore o Don Pasquale, La fille du régiment no va tenir la sort de les altres dues, però la Bel Canto Renaissance dels anys seixanta i setanta, amb autèntiques estrelles com Joan Sutherland, Luciano Pavarotti, Montserrat Caballé i un llarguíssim etcètera, va afavorir la recuperació d’una òpera que havia quedat arraconada, principalment, per les nombroses mutilacions a què va ser sotmesa des de l’estrena per tal que els cantants –sobretot els tenors– poguessin assumir-ne la partitura.

La millora de la tècnica del cant al llarg del segle XX va permetre a molts tenors d’assumir el registre agut i sobreagut amb una facilitat impossible anteriorment. Així doncs, assumir la partitura que Donizetti proposa al personatge de Tonio en aquesta òpera esdevé terreny transitable per a aquells tenors lleugers amb un Do de pit fàcil, tal com ho va demostrar un pioner Luciano Pavarotti. I si les àries per a la protagonista, Marie, són prou atractives, la interpretació de l’òpera amb les dues àries del tenor “Ah mes amis… Pour mon âme!” amb els nou Do aguts i l’encara més compromesa “Pour me rapprocher de Marie” amb un Re bemoll sobreagut opcional –desaparegudes incomprensiblement en moltes representacions al segle XIX– fan d’aquesta òpera un títol força atractiu.

Naturalment, avui dia no s’entendria programar un títol com aquest si no es tenen els cantats adequats per als compromesos i exigents rols protagonistes, tant el de Tonio com, naturalment, el de Marie. Però era motiu suficient per reposar la ja coneguda producció de Laurent Pelly el retorn a Barcelona del tenor Javier Camarena, aquest cop amb el seu rol fetitxe. Camarena, recordem-ho, debutava al Liceu només fa cinc anys amb un Elisir d’amore que els que hi van ser presents recordaran tota la vida, així de fort va ser l’impacte en descobrir el seu talent. Junt amb ell, en aquesta Fille du régiment presenciàvem també el debut en el paper de Marie de la soprano saragossana Sabina Puértolas, una cantant espanyola de carrera internacional de la qual tot just estem començant a gaudir al Gran Teatre del Liceu i que hi tornarà a cantar la propera temporada, en Il viaggio a Reims de Rossini i L’incoronazione di Poppea de Monteverdi.

Simone Alberghini i Sabina Puértolas. © Antoni Bofill

Simone Alberghini i Sabina Puértolas. © Antoni Bofill

Si l’any 2010, quan es va presentar al Liceu per primer cop aquesta producció de Pelly, vam poder gaudir de l’actuació del tenor peruà Juan Diego Flórez, que durant pràcticament una dècada ha ocupat la primera posició en el rànquing d’intèrprets de la famosa ària dels nou Do, aquest cop hem gaudit d’una altra figura estel·lar, el tenor mexicà Javier Camarena, que actualment ha agafat el testimoni de Flórez per fer-se seu aquest primer lloc al rànquing amb una solvència impressionant.

El rol de Tonio, com també el de Nemorino de L’elisir d’amore, semblen estar escrits per a ell. El seu posat innocent, la vis còmica de què fa gala, l’empenta i valentia naïf en el seu posat i la fesomia de “nen bo” en fan un intèrpret encisador. A més, Camarena posseeix un timbre arrodonit, amb cos i punxa, que els darrers anys està prenent una maduresa que el valida per explorar altres rols amb més pes. Tanmateix, on el cantant es troba a la seva salsa és encara en el bel canto escrit per a tenor lleuger. Prova d’això és la magistral interpretació que va fer de l’ària “Pour me rapprocher de Marie”, cantada amb una línia de cant de gran elegància, i culminant així la seva emotiva actuació amb un Re bemoll fulgurant. Al primer acte, la cèlebre ària dels nou Do de pit li va permetre demostrar la seva habilitat tècnica, capaç de superar els obstacles de la pressió d’un públic, val a dir-ho, àvid de bisos. Així doncs, els següents nou Do de pit van arribar, aquest cop molt més relaxats, consagrant el tenor mexicà com el nou heroi de la casa. S’ho mereix, sens dubte.

També es mereix els màxims elogis l’actuació de Sabina Puértolas, que va fer una esplèndida assumpció del rol de Marie, amb una actuació escènica extenuant i un acompliment vocal impecable. La veu lleugera de Puértolas, de timbre atractiu amb una ressonància lleugerament brillant, és ideal per a aquest rol i la soprano va demostrar haver-se fet seva la partitura, amb un domini de tots els seus racons amagats. Si bé no va gaudir dels capriciosos aplaudiments del públic amb la mateixa intensitat que Camarena, val a dir que els mereixia en la mateixa quantitat. Tots dos van resultar un tàndem vocal i escènic envejable.

Ewa Podleś i Bibiana Fernández. © Antoni Bofill

Ewa Podleś i Bibiana Fernández. © Antoni Bofill

El Liceu va compensar una reposició recent d’un títol que no és homogeni en la seva qualitat, amb un elenc vocal de gran qualitat. Així doncs, el Sulpice de Simone Alberghini va resultar molt notable, tot fent gala d’una gran comicitat, com també la contralt Ewa Podleś com a marquesa de Berkenfield; tot un luxe. La cantant polonesa va fer les delícies d’un públic que l’estima i que agraeix la seva predilecció pel teatre barceloní. Estupenda des de la seva primera entrada a l’escenari, Podleś va fer molt més que cantar, en revelar un perfil còmic no per conegut –ja l’havia mostrat en Cendrillon de Massenet– menys valorat. El seu “Rosó, Rosó” apuntat com a gag al segon acte –i no va ser l’únic– passa a formar part de l’antologia d’anècdotes del Teatre.

Junt amb ells, l’Hortensius d’Issaac Galán va ser exquisit, i Carlos Daza va complir amb solvència en el seu breu rol de caporal, acompanyant en nombrosos números un Cor del Liceu molt ben dirigit per Conxita Garcia. Per últim, la duquessa de Crakentorp va recaure en aquesta ocasió en l’actriu de varietats Bibiana Andersen, que estava encantada de debutar al Liceu i que ho va fer notar amb una actuació molt ad hoc, fent de gran duquessa i passejant la seva vis còmica –hem de dir-ho, mesurada– per l’escenari.

Poc es pot dir d’una producció tan coneguda, més enllà de lloar la direcció d’actors, responsabilitat aquí de Christian Räth. Esplèndids els breus gags i magnífica la preparació dels rols debutants, com el de Marie. Junt amb ell, cal esmentar la direcció musical de Giuseppe Finzi, que no va destacar ni per l’excelsitud –no ho permeten excessivament les partitures de Donizetti– ni per la mediocritat. És a dir, l’Orquestra Simfònica de Liceu sonà bé i Finzi acompanyà amb solvència els cantants.

Post Your Thoughts