Liederisme femení irregular

 

Sarah Connolly. © Martí Artalejo

Sarah Connolly. © Martí Artalejo

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. SARAH CONNOLLY, mezzosoprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de R. Strauss, Zemlinsky, Eissler, Korngold, Copland i Britten. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 24 D’AGOST DE 2017.

KATE ROYAL, soprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de Schumann, Zumsteeg i Fauré. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 25 D’AGOST DE 2017.

JAVIER PERIANES, piano. Obres de Debussy, Albéniz, Falla i Schubert. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 1 DE SETEMBRE DE 2017.

Per Jaume Comellas

La parcel·la de liederisme amb veus femenines no ha complert en aquesta Schubertíada les expectatives que presentava el cartell. De l’aplec d’una figura tan prestigiosa com la mezzosoprano britànica Sarah Connolly i de l’emergent a un nivell de protagonisme ja notable, la compatriota Kate Royal, hom podia esperar dos esdeveniments de gran importància, que a la fi no es van acabar de congriar del tot.

No és fàcil endevinar-ne totes les raons, però alguna sí que presentava evidències. És el cas no de l’actuació en si mateixa, però sí del programa del recital de Sarah Connolly, d’un atípic portat molt a les últimes conseqüències, perquè compositors con Alexander Zemlinsky, Hanns Eissler, Erich Korngold i Benjamin Britten no formen part de l’star system del repertori liederístic, oimés encaixats en una manifestació formalment dedicada al món romàntic, i a més amb el substrat implícit de festival i, a més, d’estiu, que és el cas del cicle de Vilabertran. I, afegit, hom acollia textos de poetes també marginals en el gènere, amb el cas particularment significatiu de la molt substancial poetessa nord-americana Emily Dickinson. A la fi, liederisme de segle XX pur i dur –també els tres inicials lieder de Richard Strauss–, i a més corresponents a estètiques que miren més a l’abstracció o informalisme –referència plàstica–, o sigui a l’atonalisme, que no pas a la figuració. O més sintonitzat, més a l’absència de melodisme convencional que a aquest. En tot cas, els esplèndids sis lieder d’Aaron Copland van alleugerir la línia mestra del programa. En definitiva, un recital que exigia molt a l’intèrpret i que també exigia molt a l’espectador. Un recital més de públic especialitzat que no de públic convencional. I que gràcies al fet que Sarah Connolly és una gran artista, una cantant amb grans recursos, començant per una veu d’una exacta plenitud en la tessitura, va arribar amb tot a un bon port. La mezzosoprano en aquest sentit va lluir una gamma de matisos, concepte cabdal per fer front a aquest tipus de repertori, d’una finor expressiva extraordinària. I això no val solament per als més “convencionals”, amb cometes ben grans, lieder de Copland, sinó també per a Britten, amb una frase final del darrer lied sensacional.

Kate Royal. © Martí Artalejo

Kate Royal. © Martí Artalejo

La inclusió d’un compositor també poc usual en un programa de lied com Johann Rudolf Zumsteg, coetani de Mozart i influent en Schubert, no trencà la línia de “normalitat” del programa del recital de Kate Royal, centrat en Robert Schumann i que també incloïa Fauré, un músic d’una especial devoció personal. Programa en gran part dedicat curiosament a la figura de la dissortada reina Maria Stuarda, cantada en un tema de l’esmentat Zumsteg i en el cicle que li dedicà Robert Schumann.

Kate Royal creiem que no és, o encara no és, una identificada cantant de lied. Té una veu un pèl dura, amb tendència a l’expansió, i aquest fet, no prou controlat, condiciona la comunió amb els continguts de les composicions. Hi ha un cert regust de fredor, de no arribar a fons en l’escalf comunicacional, que llastà en part una actuació que si bé va tenir un nivell elevat, tanmateix hi va haver un “no del tot”. A la fi la categoria indiscutible, la classe d’excel·lent cantant de Kate Royal va explotar amb tota la grandesa en l’encore, una ària de Henry Purcell, absolutament transcendent. Per ara, judici –no cal dir-ho– arriscat, més cantant d’òpera que de lied.

Esment especial per al pianista acompanyant dels dos recitals, Malcolm Martineau, per una tasca absolutament mestrívola. Domina amb un ofici molt gran la dialèctica entre l’excés de presència i la manca d’aquesta; del no notar-se però fer-se present i imprescindible.

Javier Perianes. © Martí Artalejo

Javier Perianes. © Martí Artalejo

Javier Perianes està aconseguint un elevat grau d’importància en el negoci del virtuosisme pianístic que supera l’estricte àmbit estatal. I aquesta realitat la va fer evident en el seu recital, amb un programa en què junt amb atots segurs –Albéniz i Falla– contenia l’obra parany dels Quatre preludis del Quadern primer de Debussy, i aquest caramel, tanmateix no exempt de risc, que és la gran Sonata en Si bemoll, D. 960 de Franz Schubert. Per tant, un programa ric en contingut, atractius i amb capacitat per exhibir una àmplia gamma de recursos interpretatius.

Suficiència, domini, autoritat, intel·ligència, brillantor, facilitat, naturalitat… són qualificatius que apareixen immediatament a la seva actuació. Va oferir un Debussy més extravertit que no canònic, d’una plena rodonesa cromàtica. I el tipisme andalusista d’El Albaicín de la Suite Iberia d’Albéniz i d’El amor brujo de Falla no van caure mai en l’exhibicionisme gratuït i épatant. I va servir amb generositat de bon gust l’obra de Schubert; va ser una versió brillant, ufanosa, servidora del doll de bellesa de la partitura. Perianes potser encara no és un pianista profund, però sí que és un pianista que té un concepte clar del seu ofici. Sap que ha de donar espectacle sense perdre autenticitat i rigor, i aquest equilibri, el domina en gran mesura.

Post Your Thoughts