Subscriu-te

Marco Mezquida

Palau de la Música Catalana, 3 d’agost de 2020. L’entorn únic i el moment extraordinari que estem vivint donen al concert una aura de retrobament amb una part de nosaltres que porta massa temps soterrada. El Marco posa nom a aquestes sensacions amb la penúltima cançó del repertori que, tot i que per a ell expressa la llibertat de la qual parteix el seu solo de piano, per al públic resulta un crit d’esperança envers un futur que desitgem millor. Amb Libre de Nino Bravo ens demostra la capacitat de fer-se seves melodies emblemàtiques i portar-les a noves dimensions sonores i expressives. L’estrofa de la cançó, amagada sota un trèmolo constant que abasta tot el teclat, genera una tensió dolorosa i macabra que es relaxa a la tornada i ens deixa cantar “Libre, como el sol cuando amanece, yo soy libre”. Lliures, per un moment.

“La vaig començar a tocar arran del Procés. Era una declaració de principis musical i estètica. Al conservatori mai van potenciar la meva creativitat, però aquesta és la via que he necessitat utilitzar per crear la meva pròpia veu”. 

Els primers records musicals del Marco Mezquida són les classes de la professora de música de l’escola, Lola Mir, que tocava el piano i cantava cançons. “Aquell moment em devia donar alegria”. Dels tres anys són unes gravacions en les quals toca un timbal i cantusseja com si estigués en una processó. Als cinc jugava amb un teclat i una bateria. I als set inicià les classes de música a l’escola de música de Maó. “El que m’agradava era veure el professor de piano tocar Lady Madonna, jo volia tocar així”. La facilitat amb l’instrument i el plaer per treure melodies de la ràdio el portaren a combinar els estudis clàssics de piano al Conservatori de Menorca amb l’orgue, el jazz i la improvisació. “En realitat no tenia gaires ganes d’anar a classe ni d’estudiar i em cansava molt tocar clàssic perquè veia que era més imperfecte tocant allò que quan tocava el que volia”. Durant l’adolescència, el piano es convertí en un espai d’evasió i de concentració. Hores invertides a adquirir una disciplina de treball i a adonar-se que per millorar calia desenvolupar l’oïda, la tècnica i aconseguir que allò que sonés fos realment seu. “Als matins feia concerts d’orgue i a la nit tocava Santana o els Beatles amb els grups. Així jo sentia que no era bo en res, però que era complet”.

*

L’any 2013, Marco Mezquida publica el seu primer treball com a líder. Es tracta deMy friend Marko, enregistrat amb un trio que completen el contrabaixista Marko Lohikari i el bateria Carlos Falanga. Un disc en el qual posa sobre la taula el seu bagatge musical, que beu tant dels clàssics del jazz –Monk, Jarret, Mehldau–, com dels de la música clàssica –Bach, Granados i Ligeti. Referències que conflueixen en un llenguatge expansiu que difícilment es deixa encapsular en els gestos melòdics que el músic proposa, els quals sovint es queden en l’estat de motius que es dilueixen en feixos texturals sorgits d’un pianisme exuberant.

M’ensenya una frase de Keith Jarret a Instagram: You can learn everything but lyricism. “M’hi sento molt identificat. Per a mi el melodisme és un dels emblemes de la música. Jo sempre he volgut ser cantant i m’encanta escoltar Mahler, Mozart, Paul McCartney o Paul Simon. Són grans melodistes. El material que fa que un tema sigui brutal o no és molt subtil. Kurtág, Stravinsky, Bartók, Gesualdo… Aquest és l’univers que m’atrau”.

Als divuit anys, el Marco ja treballa com a músic i gaudeix de certa independència econòmica. “Suposo que la part econòmica va influir per voler dedicar-me a la música, i també que m’agradava i que no hi havia res més que em resultés vocacional”. Tot i això, no va ser un camí fàcil ni exempt de tensions amb els estaments més rígids del conservatori. “És molt dur i crea moltes frustracions i per això dic que soc una mica antipianista, perquè jo sabia que necessitava no ser un esclau de tot allò. Jo he trobat l’espiritualitat i la bellesa i l’amor sense haver de passar per tot allò, sense haver d’anar a missa cada dia i dir el parenostre. Jo veia que allò no anava amb mi. Va ser tota una lluita”. Quan el Marco ingressa a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), veu que el seu bagatge eclèctic encaixa a la perfecció amb la filosofia que proposa aquest centre d’estudis. “Podia llegir bé, podia improvisar i tenia gust per gaudir i entendre de què estaven xerrant Chopin i Liszt”. A l’ESMUC estudià l’especialitat de piano jazz, alhora que es relacionava amb tota una sèrie de músics i músiques que conformaran el seu món musical i vital. “Jo no hauria tingut aquesta obertura, ni hauria fet Els somnis de Ravel o Beethoven Collage sense tot això. Gràcies a això he trobat qui soc. I em segueix passant. Jo vull tocar lliurement i he trobat el meu filó en aquesta situació”.

*

Marco Mezquida.

El 8 de juny de 2017 al Jamboree Jazz Club de Barcelona el Julián Sánchez New Quartet em reafirma una idea: sense art no es pot viure o, si més no, sense art vivim més sords i més cecs i amb menys capacitat per pensar. A mig camí entre el jazz d’avantguarda i la improvisació lliure, la rellevància del quartet de Sánchez roman en la lliçó d’escolta generosa i de respecte a la diferència que ens ofereix. I no només és una lliçó, i aquí està la potència de l’art, sinó una experiència viscuda amb ells –els músics– i a través d’ells. El Julián és al centre, encara que sovint s’aparta i deixa al trio balancejar-se sol. Quan torna a aparèixer, el Marco no pot resistir la seva presència i se li uneix, encara que torna a les marques d’arribada de l’Ivo. L’acceptació d’allò nou sense renunciar al que hi havia abans i la necessària transformació que això comporta.

“Estudio molt mirant un punt a la paret, escoltant música, pensant, caminant, cantant. No toco molt, llevat que hagi de preparar un repertori concret. Toco tant en concerts que a casa no soc un machaca del piano i això em fa estar content. És un instrument molt exigent i això és el que transmeto als meus alumnes: o et poses a treure sonoritat, timbre i pes o no et respon. En el món del jazz de seguida es veu qui és pianista profund i qui no. Al final poses dos acords i allò sona o no sona”.

El Marco sempre ha estat espavilat. Entre els vint i els trenta anys ha treballat com el que més, si no el que més: vint-i-tres discos com a líder o colíder i quaranta-cinc com a sideman. Una bestiesa. “Pel que fos, a partir del 2009 vaig començar a tocar amb molta gent. I darrere d’això hi ha molt repertori, molta feina i moltes relacions humanes”. Els darrers quatre anys tota aquesta feina ha quallat en la possibilitat de trobar un bon representant –“El Julio, un senyor argentí. Té 46 anys i és molt germànic, molt pulcre. Coneix molt l’ofici i m’ha ajudat molt”– i consolidar uns quants grups que tenen volada i continuïtat, dues paraules difícils de trobar dins del panorama musical. Des d’aquest curs ja no fa classes al Conservatori Superior del Liceu, “perquè ara mateix em vull focalitzar en la creació, en els concerts i a estar en silenci. Estic en un lloc humil però tranquil”. I ara està centrat en els seus projectes, que no són pocs: tocant amb la Sílvia Pérez Cruz; el duo amb el guitarrista flamenc Chicuelo, amb el qual ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona 2019; el supertrio de jazz MAP; la formació d’Els somnis de Ravel, amb la qual presenta un nou disc titulat Talismán aquest mateix mes d’octubre; Peris, el seu trio danès; el duo amb la ballarina Sol Picó; el Marco Mezquida Trio; i, per descomptat, el seu piano sol. L’alegria més gran és que tots aquests anys de cultivar repertoris i relacions li permeten ara poder-se relacionar amb músics de molts àmbits diferents, des de primeres espases del flamenc a cantants de tots els gèneres, pianistes clàssics com Josep Colom o Carles Marigó, improvisadors com Agustí Fernández o l’organista Juan de la Rubia, amb qui té previst un concert el proper 11 de març al Palau de la Música Catalana. “És una alegria, i aquesta versatilitat és el que jo percebia de jove. Jo era imperfecte, soc imperfecte, i ningú s’esperava que ara estigués fent entre cent cinquanta i cent vuitanta concerts a l’any. El Marco es va convertir en el Marco i la música em segueix donant alegria i m’ho fa passar molt bé”.

*

(c) Joan Abella.

Cafè de l’Auditori de Sant Cugat, dimecres 9 de novembre de 2016. MAP entra dins de la categoria dels supergrups de rock que a la darreria dels anys seixanta reunien figures consagrades en una nova banda. Mezquida, Aurignac i Prats són músics joves però plenament consolidats a l’escena jazzística nacional. A MAP han sabut equilibrar tres personalitats musicals fortes en una formació que, lluny de deixar-se endur per la seva energia potencial, sap controlar els moments i les intensitats i ens fa viatjar fins a estats de veritable trànsit, tot superposant capes fins a saturar per complet els nostres sentits. 

“Una de les coses boniques d’aquests anys és que he descobert l’ofici: la constància, el carinyo, el respecte, el saber estar i la importància de la cohesió de grup. És com amb la parella: l’amor o te’l planteges diàriament o si esperes viure de rendes estàs perdut. A cada concert has de donar el millor i has de ser conscient de tot el que implica aquesta feina. Per molt músic que siguis, has d’estar aquell dia en aquell lloc i a aquella hora tocant. I també has de conèixer tots els estaments que conformen aquest entramat –el crític, el tècnic de so, el tècnic de llums, el programador– i ser respectuós amb ells”.

Al Marco li van bé les coses. El 2019 ha agafat cent vuitanta vols per anar a tocar. “Això és la feina. Després, vestir-te i posar-te maco i sortir a tocar és l’alegria”. Una feina que té una part d’autorealització, però que també és una ofrena. “Això és el que penso quan veig Herbie Hancock, Chick Corea o Wayne Shorter. Són multimilionaris, no necessiten la feina, podrien quedar-se tocant al barri i que la gent anés a veure’ls. Però ho segueixen fent per l’amor a aquesta professió. Jo em fico en un vol de tretze hores a Buenos Aires i em sento com un monjo que va a fer el que ha de fer i que té la sort de poder-ho fer”.

*

(c) Mireia Miralles.

Palau de la Música Catalana, 2 d’agost de 2015. El Marco ens obre noves vies de pensament a través dels processos que aplica al seu discurs, amb els quals ens mostra la necessitat de la mutabilitat de la matèria. El seu pianisme va de les cascades impressionistes a una melodia baladística que finalment les incorpora. Elimina tot el pes del discurs i el fa volar per sobre del teclat sense fre ni ancoratge. Salta de manera sobtada a un desert hermètic i asfixiant sense harmònics, eltapping on assaja la seva particular dansa hongaresa, en la qual apareix aquí i allà el perfil de Ligeti. I tanca amb un 3/4 bluesy en el qual recupera la melodia.

“El vertigen d’estar sol i no saber on aniré m’estimula. I això ha anat evolucionant. Durant aquests cinc anys, en cada concert he anat experimentant i aprofundint en el meu so. I ha crescut la consciència del poder que té sortir a tocar sol i ser conseqüent i sincer amb mi mateix: què vull dir en aquell moment, quina experiència vull oferir i què vull experimentar. Sé que la improvisació és exigent per a mi i per al públic, però també sé que és una cosa del moment, que no es pot repetir l’endemà. I crec que l’amor cap al piano es nota en això. Sens dubte en els pianos sols he aconseguit aprofundir en tota una sèrie de recursos que són la meva paleta estètica i que és el que jo ara vull convocar”.

El Marco ha aconseguit el seu objectiu: unir totes les seves passions i inquietuds en una personalitat musical forta i definida. Partint del jazz, però amb un bon bagatge clàssic i un gran interès pel món popular, s’ha sabut apropar a estils i gèneres molt diversos, dels quals s’ha nodrit i als quals ha imprès sempre la seva petjada única, tintada d’un amor innegable cap a la música. “El que jo volia era trobar el meu espai en tota aquesta moguda que és el món de la música, amb tanta gent que toca tan meravellosament bé. Jo no em sento en absolut especial, però sí que estic convençut d’haver trobat el meu so. I tu poses un disc i dius: aquest és el Marco”. 

Imatge destacada: (c) Sergi Escribano.

Descarregar PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *