Ramon Coll o l’obstinació pel piano

La mort de Ramon Coll ens sorprèn perquè era un home, un artista, d’esperit jove, a qui ni la vellesa dels anys ni la limitació física que li provocava la pèrdua de la vista l’afectaven. I així també es va conservar el seu so al piano: vigorós, enèrgic, d’una claredat d’expressió immutable amb el temps. Havia assolit una saviesa musical que corroborava la seva precocitat al teclat, descoberta de molt infant al seu Maó natal.

Coll va néixer el 22 de desembre de 1941. De fet, volia ser violinista, com el seu pare, que havia estat deixeble de Francesc Costa. Va ser l’únic de la família que va ser músic com ell, tot i que tocava com a aficionat amb uns veïns. Els seus pares van decidir traslladar-se a Mallorca i matricular-lo al conservatori, on va estudiar amb el mestre Jaume Roig. Als onze anys ja era capaç de tocar el Concert per a piano i orquestra núm. 1 de Ludwig van Beethoven amb l’Orquestra de Menorca sota la direcció del mestre Josep Maria Taltavull. Però qui va considerar sempre com el seu mestre va ser Jaume Mas Porcel, que havia estat deixeble d’Alfred Cortot i de Wanda Landowska a París i que va conèixer quan tornava amb el seu pare d’assistir al Concurs Maria Canals. “Ell va ser qui em va fer descobrir Ravel i amb ell vaig treballar tota la seva obra, que vaig començar a tocar als quinze anys”, afirmava Coll.

Sens dubte, els compositors francesos van esdevenir l’eix vertebral del seu repertori. Ho va demostrar des del seu primer recital, que va tenir lloc el 15 de febrer de 1958 amb Joventuts Musicals, en el qual va interpretar obres de Brahms, Debussy, Poulenc i Ravel. La primavera d’aquell any va participar al curs d’interpretació de música francesa que impartia Vlado Perlemuter al Palau de la Música Catalana amb presència de Frederic Mompou, Carmen Bravo i Joaquim Nin-Culmell. Mas Porcel el va empènyer a presentar-se al Concurs Chopin de Valldemosa, amb José Cubiles i Alícia de Larrocha entre el jurat, que li van concedir el segon premi i li va permetre perfeccionar la seva tècnica al Conservatori de París entre el 1960 i el 1964. Allà va poder entrar a l’aula de Magda Tagliaferro, però amb qui va estudiar més profundament va ser amb Joseph Morpain, deixeble de Gabriel Fauré. També va rebre classes de Leila Gousseau i de Susanne Roche, amb una beca del ministeri que li va permetre prorrogar la seva estada a París. Aprofitant aquella estada, va voler estudiar psicologia a la Sorbona, una carrera que no va acabar però que va proporcionar-li una visió terapèutica de la música molt poc explorada encara en aquell moment.

En plena dècada dels anys seixanta, els concerts es van anar succeint sense interrupció amb obres de gran virtuosisme, com el Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms, el Primer de Rakhmàninov o Noches en los jardines de España de Falla. El maig del 1965 va debutar al Palau amb el Concert de Txaikovski dirigit per Anthony Morss i l’Orquestra Simfònica de Barcelona. En aquell concert va conèixer la seva esposa, la ballarina Maria Lluïsa Ribas, amb qui va tenir dues filles.

Ramon Coll ha estat una rara avis en el panorama musical català, perquè va ser un pianista amb un fonament de l’escola pianística francesa que es va emmirallar en la tècnica russa. El 1966 va viatjar a Moscou, on va oferir tres recitals, a la Sala Txaikovski i al Conservatori de Moscou, al llarg d’una estada que va durar un mes i en la qual va conèixer l’immens David Oistrakh. Després d’aquesta experiència cabdal per a la maduresa de la seva carrera, el retorn a Mallorca va ser per inaugurar el 5è Festival de Pollença amb Jean-Pierre Rampal. Aquest festival va ser fundat pel violinista Philip Newman, que va tocar el seu últim concert acompanyat per Ramon Coll. Mallorca, en aquells anys, malgrat el franquisme, era parada habitual de molts dels músics més llegendaris del segle XX. Ramon Coll recordava les xerrades sobre els Preludis de Debussy que va poder mantenir amb Sviatoslav Richter a bord d’un vaixell, perquè el règim va prohibir que el pianista rus pogués baixar a terra ferma per comunista. El 1969 Herbert von Karajan i la Filharmònica de Berlín van inaugurar l’Auditòrium de Palma i, aquell mateix any, Ramon Coll va enregistrar el primer disc amb obres de Ravel. El 1972 va debutar al Carnegie Hall en gira pels Estats Units. Anys després, el 1989, formaria trio amb el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Marçal Cervera, després de la mort de Rosa Sabater. Una de les fites dels últims anys va ser el concert que va oferir al Liceu amb la London Philharmonic Orchestra i Esa-Pekka Salonen el 2002.

La vessant pedagògica de Coll també va ser molt rellevant. El 1967 va entrar com a catedràtic del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on va coincidir amb Miquel Farré, i el 1973 va obtenir la càtedra del Conservatorio de Sevilla, on va ser un dels professors més destacats amb un nombre important d’alumnes escampats per tota la Península. També va tenir la proposta de formar part del claustre de professors de l’ESMUC, que s’acabava de crear i on va donar classes fins al 2006. Ramon Coll tenia una manera molt personal d’ensenyar, perquè sempre ho feia en classes col·lectives on els deixebles no només tocaven, sinó que seguien el seu mestratge escoltant la progressió artística dels companys. El pianista també menorquí Kiev Portella podria dir moltes coses de les classes de Ramon Coll, de qui va ser un deixeble predilecte. Són molts els pianistes que en aquests diversos conservatoris, en la seva etapa a Sevilla i també als anys de Barcelona van aprendre’n el rigor tècnic i l’exigència sonora, d’una minuciositat extrema que li agradava analitzar gravant-se a ell mateix al seu estudi al peu del Montseny.

El 22 de juny de 2013 es va retirar dels escenaris a la seva terra, Menorca, amb un recital que incloïa quatre Balades i la Sonata núm. 5 de Brahms. Els bisos van ser tres Nocturns de Chopin, un fragment de l’arranjament de la Sonata per a violoncel i piano de Rakhmàninov feta per Arcadi Volodos, amb qui compartia una gran estimació mútua, i un Estudi de Skriabin. Els reconeixements que va rebre, com la Medalla d’Or del Conservatori Superior de les Illes Balears o la Creu de Sant Jordi, es van sumar a la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Maó, en la cerimònia de la qual va tenir com a padrí Joan Manuel Serrat.

Ramon Coll va morir el 16 de gener de 2023.

Imatge destacada: Ramon Coll, en un concert al Palau de la Música el 2 de novembre de 1977. (c) Pau Barceló / CEDOC.