Sabata entre Zapicos

© www.facebook.com/ibercamera

© www.facebook.com/ibercamera

IBERCAMERA. Forma Antiqva. Xavier Sabata, contratenor. Dir.: Aarón Zapico. Obres de Händel, Purcell, Telemann, Vivaldi, Sances, Victoria. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE FEBRER DE 2017.

Per Josep Barcons Palau

El passat 7 de febrer, Forma Antiqva debutava a la Temporada Ibercamera de Barcelona presentant-se al Palau de la Música amb un programa clarament diferenciat en dues parts. A la primera, la formació dirigida per Aarón Zapico abordava música instrumental del Barroc alemany, anglès i italià, mentre que a la segona s’endinsava en el repertori sacre acompanyant el contratenor berguedà Xavier Sabata.

L’inici del concert, amb la Música per als reials focs artificials de Händel, no va ser especialment brillant. I, si bé no hi va haver cap desastre insalvable (a diferència del que va passar amb l’estrena de l’obra el 27 d’abril de 1749, en què la pirotècnia va descontrolar-se a mesura que avançava la música, i va provocar un incendi sonat), sí que la versió va resultar més artificiosa que natural, a causa d’un cert descontrol intern que, tot i no derivar en flames, sí que va emmascarar l’obra. La fogositat i la joia de la música de Händel van veure’s compromeses tant per la poca precisió del metall (amb atacs poc pulcres i finals descurats) com per la manca de cohesió de la corda fregada. La magnífica actuació de les fustes i la diligent i enginyosa realització del continu amb la tiorba i la guitarra a càrrec de Daniel i Pablo Zapico no van poder compensar la manca de tensió interna del discurs, que malgrat tenir moments rellevants, estava faltat de metxa.

La nit i el dia amb la segona de les peces, una suite ad hoc que enllaçava diversos moviments de dansa de Purcell, Telemann i, principalment, de la Música Aquàtica de Händel, sense presència de metalls. Tots i cada un dels moviments escollits, però sobretot el Händel aquàtic, foren interpretats amb una pulcritud que no tenia res a veure amb les espurnes i el fogueig de la primera obra, talment com si els dominis de Posidó fossin infinitament més propicis per a la formació asturiana que no pas els de Vulcà: sincronia mil·limètrica de les cordes (amb so i expressivitat majúsculs), excel·lent realització del continu i bones idees de fraseig, textura, dinàmiques i balanç.

A la segona part, Xavier Sabata va abordar l’Stabat Mater de Vivaldi amb sibaritisme de fraseig, riquesa de timbre i bona planta escènica, si bé es mostrava tímid de veu en el registre greu. Això, sumat al fet que algunes línies descendents quedaven ofegades per l’orquestra, va fer que la versió –tot i ser convincent– no acabés de ser del tot rodona.

Després d’un breu descans vocal propiciat per una versió fresca i dinàmica de la Simfonia en Do major de Vivaldi, Xavier Sabata va tornar a escena. L’entrada fou plena de teatralitat barroca: sense solució de continuïtat, sobre una xacona, els integrants de l’orquestra van anar abandonant l’escenari progressivament. Només van quedar-hi els tres germans Zapico (amb Aarón al clave) i el violoncel de Ruth Verona, que van brindar un acompanyament de luxe per al lluïment de Sabata en el protobarroc Pianto de la Madonna de l’italià Giovanni Felice Sances. Com a peça final (salvant el bis dels Focs artificials de Händel), el Ne times Maria de Tomás Luis de Victoria, amb només Xavier Sabata i Pablo Zapico a escena amb l’arxillaüt. Amb un nou gest barroc, a pocs compassos del final, el contratenor d’Avià va quedar-se tot sol damunt l’escenari modernista. I, a diferència del que havia passat amb l’Stabat Mater, aquí sí que la seva veu va omplir no sols de volum, sinó també de caliu i màgia tot el Palau.

Post Your Thoughts