TEMPORADA OBC. Maria João Pires i Ignasi Cambra, pianos. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Ferran Cruixent, Wolfgang Amadeus Mozart i Johannes Brahms. L’AUDITORI. 10 DE FEBRER DE 2018.
Per Javier Pérez Senz
Encara que el compositor català Ferran Cruixent (Barcelona, 1976) ha conquistat diversos auditoris d’Alemanya i els Estats Units amb la seva Tetralogia Cyborg, a la seva ciutat natal no s’havia programat mai la seva música simfònica. Va saltar a l’escena internacional el 2010 amb l’estrena a Weimar de Cyborg i ha col·leccionat èxits amb Virtual i l’extraordinària Big Data, amb la qual va inaugurar el 2016 la temporada de l’Orquestra Simfònica de Detroit, sota la direcció apassionada de Leonard Slatkin, que diu meravelles del talent musical de Cruixent. Finalment ha pogut viure amb emoció el seu baptisme simfònic amb l’OBC en un Auditori ple a vessar de públic que ha aplaudit amb ganes l’estrena de Deus ex machina, quarta peça d’aquest innovador cicle que explora la relació entre humanitat i tecnologia.
El fet de veure els músics de l’OBC utilitzant els seus telèfons mòbils en plena actuació, sota la precisa i convincent direcció del seu titular, Kazushi Ono, va sorprendre, i molt, un públic que, amb raó, veu els mòbils com a potencials enemics de la pau i el silenci en una sala de concerts. Però en aquesta ocasió sonen els mòbils tal com està escrit en una partitura que els obliga fins i tot a cantar mentre sonen els arxius d’àudio MP3 que s’han descarregat prèviament als seus dispositius: això és una tècnica especial que el propi compositor denomina cybersinging (cibercant).
Sonen els mòbils a l’inici i al final de l’obra, tot generant una atmosfera sonora que obre les portes d’un futur en el qual els instruments de l’orquestra s’acostumaran a conviure amb les noves tecnologies a la recerca de noves emocions. En el cas de Deus ex machina, escrita per encàrrec de la Fundació SGAE, l’Asociación Española de Orquestas Sinfónicas (AEOS) i l’OBC, hi ha sons que semblen sortir d’una vella gramola; també s’escolten senyals Morse i efectes que, curiosament, s’aconsegueixen sense cap ajut tecnològic: són fruit de l’hàbil escriptura, la imaginació i el talent com a orquestrador de Cruixent.
Més enllà de la novetat, l’important és que l’ús dels dispositius s’integra de forma natural en el teixit orquestral i mostra un ventall de possibilitats sonores fascinant. Cruixent les aprofita a fons en un relat simfònic de poderosos contrastos i detalls sorprenents d’una escriptura orquestral clara i subtil a la qual Ono i l’OBC van donar relleu.
Ha tingut sort, el compositor català; moltes vegades les estrenes tenen lloc en una sala amb una baixa assistència, però aquest cap de setmana L’Auditori gairebé col·locà el cartell de “no hi ha entrades”. I el públic, que va aplaudir amb entusiasme la nova partitura, esperava amb emoció l’actuació de la gran pianista portuguesa Maria João Pires, que ha anunciat la seva propera retirada i, sobre el paper, s’acomiadarà del públic barceloní el proper 15 de maig en el cicle d’Ibercamera; sigui com sigui, veure Pires compartint escenari amb el pianista català Ignasi Cambra com a solistes del Concert per a dos pianos, KV 365 de Mozart ha estat una experiència carregada d’emoció, encara que els resultats musicals van quedar per sota de les expectatives.
Pires i Cambra van tocar amb elegància i lluminositat, però en alguns passatges faltava naturalitat: era un Mozart més amable i decoratiu, sense la calidesa i el lirisme que de debò impressiona i emociona el públic. Curiosament, aquest to d’execució amable, ben resolta però no excepcional, es va mantenir a la segona part, consagrada a la Primera Simfonia de Johannes Brahms. Ono ha aconseguit que un segell japonès estigui gravant la seva integral simfònica al capdavant de l’OBC, però sent una interpretació correcta, que va alternar moments inspirats i brillants amb caigudes de tensió i no poca grisor, són poques les possibilitats de fer-se un lloc en la descomunal discografia brahmsiana, plena de referències signades pels millors directors de la història.
