Un centenari, dues dècades, un lustre i un Halsey

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orfeó Català. Tànit Bono, mezzosoprano. Josep-Ramon Olivé, baríton. Lluís Claret, violoncel. Alex Mason, orgue. Dir.: Simon Halsey. Obres de Casals, Mason, Poulenc, Mozart i Duruflé. PALAU DE LA MÚSICA. 5 D’ABRIL DE 2017.

Per Josep Barcons

Els 125 anys d’història no són poca cosa per a una entitat coral. I això és el que es commemora aquesta temporada 2016-17 al Palau de la Música Catalana, que és senzillament –i això sovint no es recorda amb la seva significació real– la seu de l’Orfeó Català. És a dir: no és que el Palau sigui en primera instància una sala de concerts modernista on, a més, l’Orfeó té la seva seu social; sinó que va ser aquell orfeó fundat per Lluís Millet i Amadeu Vives el 6 de setembre de 1891 el que va impulsar, entre el 1905 i el 1908, la creació d’un local d’assaig que, a més, seria una sala de concerts.

Voler construir un local d’assaig i construir un palau! Quina mentalitat d’obertura, d’expansió, d’universalitat: edificar no ja la casa, sinó el Palau de la Música Catalana. I construir-lo en majúscules, encarregant-lo a l’arquitecte de més prestigi del moment, que va aconseguir a la perfecció amalgamar arquitectònicament no sols música popular i música culta, i música europea i música catalana (Beethoven i Clavé, valquíries i flors de maig al brancal de l’escenari), sinó cultura i natura: què és el Palau sinó un gran jardí on el sol immens de la lluerna central il·lumina i beneeix l’aire de la música que hi sona? I què és el maó vist de tot l’edifici sinó el major i més simple al·legat a favor de la natura (l’argila) transformada per la cultura (la mà de l’home)?

El dia 5 d’abril de 1892 (amb un Millet de 24 anys i un Vives de 20), poc més de mig any després de la seva fundació, l’Orfeó Català debutava a la fàbrica de pianos Bernareggi, on interpretava l’Ave Verum de Mozart. I el mateix 5 d’abril de 125 anys més tard, al Palau, Simon Halsey commemorava aquest concert fundacional interpretant també la cèlebre partitura de Mozart, en una vetllada que servia també per commemorar el 150è aniversari del naixement de Millet (nascut el 18 d’abril de 1867).

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

El concert començava no amb Mozart, sinó amb l’O vos omnes de Pau Casals amb el cor situat en disposició americana (amb les veus no dividides per cordes, sinó amb els cantaires isolats, repartits aproximadament en formació de quartet per tot l’espai del cor). Aquest gran recurs pedagògic redundava en una sonoritat ampla, compacta, amable i corpulent, que sembla que és el tipus de so que Halsey vol treure al cor que dirigeix (amb la col·laboració del seu sotsdirector, Pablo Larraz) des de fa només mig any. Un cor que, en mans d’un gentleman britànic com ell, sembla apostar per recuperar el seu natural perfum mediterrani després d’uns anys en què havia tendit cap a una sonoritat més nòrdica.

Després que els homes abandonessin l’escenari, el cor femení va abordar amb delicadesa el Nigra Sum de Casals. Ho va fer acompanyat per l’orgue d’Alex Mason, que a l’últim moment, i de manera absolutament meritòria, va haver de substituir Juan de la Rubia, que va cancel·lar la seva actuació per una lesió al turmell. Mason va fer sonar l’orgue amb potència, lluny de qualsevol subordinació sonora a les veus, en un balanç sonor que es mantindria al llarg del concert.

Acabat el Nigra Sum, Masson va jugar amb l’instrument i amb l’acústica del Palau, amb una improvisació plàstica i suggeridora sobre l’himne Veni creator, en què explorava sons aeris (els de l’esperit que ve?), harmonies complexes i entremaliats corriols melòdics. Les Lletanies a la Verge negra de Poulenc (en clara connexió temàtica amb les peces de Casals) van ser dirigides amb l’elegància gestual i el magnetisme aclaparador de Halsey, si bé hi van haver algunes vacil·lacions vocals, en absolut ajudades per algun que altre registre desafinat de l’orgue.

Per cloure la primera part, amb els homes novament a escena, Halsey va oferir una versió esplèndida de l’Ave Verum, prova no sols de la seva gran musicalitat, sinó del treball intel·ligent que està duent a terme amb un cor que –tampoc no cal oblidar-ho– no és professional.

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

A la segona part arribava el plat fort del concert, amb el Requiem de Duruflé. Amb el concurs de Mason, de la mezzosoprano Tànit Bono, del baríton Josep-Ramon Olivé i del violoncel·lista Lluís Claret, Halsey va signar una versió excel·lent de l’obra, amb bona administració de les dinàmiques, so acurat i plantejament ambiciós, si bé a l’últim número les veus agudes començaven a evidenciar alguns símptomes de cansament vocal.

Salvant totes les distàncies –entre d’altres, la temporal de 125 anys!–, l’amplitud del gest, l’energia pletòrica, el carisma magnètic i les mostres de respecte cap al cor de Halsey (al qual saluda reverentment en acabar cada peça), semblen connectar l’Orfeó d’avui amb l’esperit abrandat i visionari dels seus fundadors. Si Millet i Vives van fundar una societat coral que, des del seu edifici, servís per portar la música del món a Barcelona, a les mans de Halsey sembla que l’Orfeó Català pot assolir una dimensió europea que li permeti fer, al màxim nivell, d’ambaixador cultural de casa nostra.

Post Your Thoughts