PALAU 100. London Symphony Orchestra. Alice Sara Ott, piano. Antonio Pappano, director. H. Kendall: O flower of fire; F. Liszt: Totentanz; R. Strauss: Així parlà Zaratustra. PALAU DE LA MÚSICA. 26 D’OCTUBRE DE 2023.
El Palau de la Música va acollir dijous un concert d’alt voltatge amb la London Symphony Orchestra dirigida per qui a partir de l’any que ve en serà el nou titular, Antonio Pappano. El programa prometia i l’orquestra no va defraudar.
Va obrir el programa O flower of fire, un encàrrec de l’orquestra londinenca a la compositora anglesa Hannah Kendall, una veu ja consolidada entre la jove generació de músics, que cerca en les sonoritats guaianeses dels seus ascendents. L’obra, acabada d’estrenar al Barbican de Londres a l’inici d’aquesta gira, ens remet als ancestres, al fluir de l’aigua i als sons de la terra utilitzant harmonies sibilants, percussions dringadisses i glissandi que creen una atmosfera de misteri i recerca espiritual, tot i que, lluny de ser una peça de meditació tranquil·la, alterna passatges de naturalesa amenaçadora amb d’altres d’eteris, amb referència al xoc de cultures durant els segles de la colonització.
Endinsant-se en aquest aspecte fosc de l’espiritualitat, en aquest cas ben negre, la pianista Alice Sara Ott va oferir una interpretació extraordinària de la Totentanz (“Dansa macabra”) de Liszt. És increïble com aquesta dona d’aspecte fràgil i peus descalços es va convertir en la més malèfica de les pianistes. Les seves mans es van afilar fins a convertir-se en urpes que esgarrapaven a una velocitat vertiginosa les pobres tecles del piano per extreure’ls sons propis d’un conte gòtic d’Edgar Allan Poe. Tot en ella traspuava una intensitat tan colpidora que mantenia en estat d’alerta director, orquestra i públic. El virtuosisme que requereix l’obra no va estar exempt de moments de gran elegància, romanticisme i sensibilitat que van ser recompensats pels fervents aplaudiments del públic. En el bis, Ott ens va mostrar l’altra cara de la moneda, amb una misteriosa Gnossienne núm. 1 de Satie.
La segona part de la vetllada estava dedicada a l’aproximació que Richard Strauss va fer a Així parlà Zaratustra de Nietzsche. És curiós com el cinema ha popularitzat una obra que tampoc no es programa tan sovint com es podria suposar. L’imponent principi que marca el devenir de la peça va sonar espaterrant, amb percussions i vents sonant a tot drap. Amb la mirada posada en Wagner, Pappano no es va haver d’esforçar gaire a treure el bo i millor d’una orquestra que sap perfectament el que es fa i que sona contundent, compactada i vibrant, fins i tot en els passatges de més dificultat, tot alternant lirisme, emotivitat, tensió i virtuosisme orquestral. Impressionants els vuit contrabaixos apilats al lateral de l’escenari i primera llotja de platea –per falta d’espai–, que van sonar contundents, com el solo del concertino i un orgue que tot i no sonar gaire fort feia evident la seva presència constant.
El gest de Pappano no va ser excessivament vehement, però va dominar amb encert els canvis de dinàmiques i de tempo creant tensió entre els moviments més contundents i els cambrístics. Va estar meravellós en el valset del penúltim moviment i va ser tan curós en el murmuri final de l’obra que el públic va quedar desconcertat, bo i aplaudint també sense la força habitual que tanca els concerts. El director ho va resoldre ràpid arrencant tots els violins com un mar apassionat amb la Dansa hongaresa núm. 1 de Brahms, que va permetre als assistents sortir del Palau amb un somriure als llavis i taral·lejant la melodia.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
