ORGUE AL PALAU. Homenatge a Montserrat Torrent. Montserrat Torrent, Bernat Bailbé, Arturo Barba, Matteo Bonfiglioli, Guy Bovet, Pilar Cabrera, Óscar Candendo, Jonatan Carbó, Andrés Cea, Josep M. Escalona, Jordi Figueras, Roberto Fresco, Susana García Lastra, Matteo Imbruno, Francisco Javier López, David Malet, Tomeu Mut, Tomé Olives, Daniel Oyarzabal, Juan de la Rubia, Jordi Vergés, Enrico Viccardi. Obres de diversos autors. PALAU DE LA MÚSICA. 18 D’ABRIL DE 2026.
Entre els assistents a l’homenatge a Montserrat Torrent en motiu del seu centenari hi havia una sensació unànime: la d’estar davant d’un fet inaudit, d’un prodigi de la naturalesa, d’una cosa que no veurem mai més. És cert que tots hem sentit d’una o altra persona que ha arribat a la centena, però arribar-hi en unes condicions acceptables no és tan habitual. Amb tot i això, encara se’ns podria ocórrer algun cas d’aquestes característiques. Ara bé, d’algú que hagi complert un segle de vida i que encara conservi una atapeïda agenda de concerts i enregistraments a nivell internacional, fins on jo sé, només n’hi ha un exemple: l’organista Montserrat Torrent.
L’entrada de la intèrpret a l’escenari del Palau agombolada dels seus amics i deixebles fou, sens dubte, un moment emotiu. Resultà impactant el contrast entre aquella anciana fràgil, de mobilitat limitada, que necessitava ésser físicament sostinguda, i aquesta mateixa senyora en el moment que s’instal·là a la banqueta de l’orgue, on semblava trobar-se en el seu medi natural, lluny de les traves o limitacions de la vida pràctica. Allà interpretà el Tiento de quarto tono (Facultad Orgánica, XV) de Francisco Correa de Arauxo. Sempre diu Torrent que, a l’altra vida, farà una reverència a Bach, però que a Correa —el seu compositor de capçalera— l’abraçarà. Correa és un autor enigmàtic: és la mística dels poemes de Sant Joan de la Creu, del Breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima de Sant Miquel dels Sants o de les pintures del Greco expressada en música.
La interpretació d’aquest Tiento —fora de programa— tingué els dos segells inequívocs que han marcat la carrera musical de l’organista centenària: una dicció absolutament límpida, cristal·lina, transparent —la tècnica, per Torrent, sempre ha estat un pilar (potser el pilar) i, de fet, si encara avui pot tocar, és per l’atenció gairebé obsessiva que li ha prestat— i una marcada contenció en l’expressivitat.
L’any del seu naixement —el 1926—, el corrent estètic predominant entre la burgesia barcelonina era el Noucentisme, caracteritzat per ideals com el classicisme, la mesura, l’harmonia, la civilitat, la pudícia; aquests elements, crec, han exercit un pes notable sobre l’estil de Torrent, allunyat de tota mena de desenfrè, de matisos excessivament personals, emmotllat sempre dins del marc del que ella anomena l’«estil universal».
Aquests trets de la seva estètica musical no crec que responguin tant a l’assumpció conscient d’un programa com al fet d’haver respirat un ambient noucentista durant els anys d’infància i primera adolescència, que són els que modelen l’efígie d’un artista. Fins i tot el descobriment de Correa, que fou posterior, no somogué aquests fonaments, tot i tractar-se d’un autor notòriament allunyat dels ideals del classicisme, travessat pel foc de l’èxtasi místic. Les seves versions «domestiquen» allò que hi ha de silvestrat en el compositor sevillà, «llimen» la seva rauxa i desmesura, tracten de fer-lo encaixar amb un programa estètic que, més que pertànyer a un «estil universal» —que no existeix—, és l’estil personal i inequívoc de Montserrat Torrent, fruit de les seves vivències d’infància, perquè com deia el Pare Gregori Estrada: «Si un intèrpret quan toca és sincer, sabràs com és com a persona». I repetia: «Si és sincer». I aquest és, indubtablement, el cas de l’organista que ens ocupa; podrà agradar o no, però ningú no podrà discutir la sinceritat de les seves versions.
Després del Tiento de la mestra —interpretat, per cert, en un orgue que representa el contrari d’aquell estil d’orgues que Torrent reivindicà durant tota la seva vida, els orgues de tracció mecànica—, desfilà un reguitzell de deixebles i amics. Podria sorprendre que, tractant-se d’un homenatge a una organista que passarà a la història per haver reivindicat i posat en el pla internacional la música antiga hispànica per tecla, d’aquest estil ningú no en toqués res; l’única representació d’aquest repertori fou el seu Correa. No hi hagué ni Cabezón, ni Bruna, ni Cabanilles, ni Escola Montserratina…; res de res.
Aquest «silenci» respon a una raó molt pràctica: l’orgue del Palau. Es tracta d’un instrument romàntic, i això significa que en la distribució dels jocs prevalen els 8’ (mancant els plens i els registres de mutació) i que el sistema de tracció és pneumàtic, el qual, segons el ja citat Pare Estrada, no té l’expressivitat de l’orgue mecànic. Com diu Torrent, «l’orgue és el mestre» i els deixebles s’adequaren a l’instrument. Ara bé, ¿significa això que, en l’orgue del Palau, no és possible tocar-hi música antiga en absolut? No, i la prova és que se n’interpretà (es tocà Bach, Böhm o Händel). ¿Significa, potser, que no s’hi pot tocar música ibèrica antiga? Tampoc, perquè la mateixa Torrent hi tocà Francisco Correa. Significa únicament que no s’hi pot tocar música antiga ibèrica de la mateixa manera que es faria amb un orgue històric català o castellà. Per tant, l’orgue no és excusa…
Foren més de vint els intèrprets que homenatjaren a l’organista barcelonina. Per no fer-me pesat, em limitaré a destacar alguns moments. Primer, el Totentanz sopra Victimae paschali, interpretat pel seu mateix compositor, l’organista italià Matteo Bonfiglioli. Torrent sempre ha valorat d’ell —apassionat intèrpret de Correa— la netedat de la seva dicció. En aquesta ocasió —i motivat, probablement, per la naturalesa de l’instrument— ens oferí una obra pròpia, que no era pas menys espectacular que el seu pentinat.
També mereix destacar-se la Pastoral de Mompou, obra dedicada a la pròpia Montserrat Torrent, de la qual Óscar Candendo oferí una versió sensible i pulcre. Andrés Cea, reconegut especialista en Correa —d’un Correa, per cert, diferent del de Torrent, més en la línia de les versions del recentment traspassat Modest Moreno i Morera, més retòric, més lliure, no tan «universal»—, sorprengué amb una preciosa interpretació d’una Berceuse d’Eduardo Torres (obra no massa coneguda); sens dubte, un dels moments més poètics del concert. Guy Bovet féu gala del seu «duende» amb un Fandango compost per ell mateix. El concert culminà amb una transcripció de l’Obertura de l’òpera Samson de Händel interpretada per Juan de la Rubia, un dels darrers deixebles de Torrent. Ningú no dubta de la tècnica prodigiosa d’aquest professor d’improvisació a l’ESMUC; demostrà aquí que també és perfectament capaç de posar-la al servei del que ha d’estar, és a dir, al servei de l’expressió.
Torrent, per celebrar el seu centenari, té programats una cinquantena de concerts. Com deia, ens trobem davant d’un prodigi de la naturalesa.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
