FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Táctil. Marco Mezquida Trio: Marco Mezquida (piano), Martín Meléndez (violoncel) i Aleix Tobias (percussió). L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 18 D’ABRIL DE 2026.
El Festival de Jazz de Barcelona està escalfant els motors per a la magna celebració del seixantè aniversari amb un extens programa d’actes que s’estendrà des d’aquest mateix 2026, en què es commemoren els seixanta anys de la primera convocatòria, fins al 2028, que és quan tindrà lloc la seixantena edició, ja que hi va haver dues ocasions en què el certamen no es va realitzar.
La millor manera de començar aquest esdeveniment extraordinari no podia ser una altra que convidant-hi una de les formacions més sobresortints del jazz contemporani català, que alhora està triomfant arreu del món on viatja: el flamant trio del pianista menorquí Marco Mezquida, que enguany compleix deu anys d’existència i acaba d’editar un disc imprescindible, Táctil.
Amb Táctil, Mezquida i els seus companys Martín Meléndez (violoncel) i Aleix Tobias (percussió) han volgut reivindicar un hipotètic ús tangible de la música, com si les cançons, les melodies i els ritmes es poguessin palpar. I es queden ben a prop d’aconseguir-ho, ja que les sensacions i les emocions que desprèn el seu repertori gairebé fan que prengui forma física per embolcallar-nos amb una corporeïtat que no es veu ni es toca, però que se sent.
El Trio va desgranar gairebé íntegrament el disc Táctil, però en un ordre diferent del que apareix a l’àlbum i incorporant-hi les imprescindibles i molt ben executades i acollides dosis d’improvisació, que són les que justifiquen la necessitat dels concerts de jazz, perquè d’aquesta manera sempre són i sonen diferents. I encara més quan la incontinència creativa dels músics desborda la seva inspiració, com és el cas. Així, Mezquida va oferir un repàs d’una mena de selecció personal de la història de la música de l’últim segle, passant per l’impressionisme clàssic –Debussy, Ravel–, el ragtime, el be-bop, alguna mostra de música popular –de Cap Verd o d’Andalusia– i arribant a Keith Jarrett, que és una de les seves grans influències. I, a més, va donar mostres del coneixement profund del seu instrument ficant-hi les mans a les entranyes, manipulant i percudint les cordes com si no en tingués prou amb les possibilitats del teclat i volgués treure més rendiment del piano.
Compartint escenari amb ell, dos músics que formen part indestriable del projecte i que complementen a la perfecció els anhels del líder del grup, començant pel fet que no constitueixen la típica secció rítmica del trio de jazz. Martín Meléndez és un violoncel·lista versàtil que acostuma a fer sonar el seu instrument com un baix, amb pizzicati, quan no agafa l’arc per fregar-ne les cordes als passatges de tipus més líric o clàssic amb tant d’encert que sembla que es desdobli en dues personalitats diferents. Per la seva banda, l’omnipresent Aleix Tobias, que deu haver perdut el compte dels centenars de discos i concerts on ha col·laborat, també va fer palesa la seva versatilitat actuant més com a percussionista d’arrel tel·lúrica i mediterrània que com a bateria, ja que sobretot va destacar en les seves intervencions amb el bendir, la pandereta, el caixó flamenc o el pandero quadrat.
Posats a destacar algun dels temes que el trio va interpretar dissabte a la nit en un Auditori gairebé ple i entregat, em quedaria amb quatre dels que segueixen l’ona més “jarrettiana” del seu repertori; la colorista composició que dona títol al disc amb què va obrir el concert i que defineix prou bé les seves intencions; les intimistes “Fraternitat” i “Hermana”, que van sonar a meitat actuació, i “Brújula”, que va tancar la sessió amb un ritme que es va animant progressivament. Avui encara són tres petites meravelles acabades de sortir del forn, però sens dubte el temps les ha de fer grans.
