FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Táctil. Marco Mezquida Trio: Marco Mezquida (piano), Martín Meléndez (violoncel) i Aleix Tobias (percussió). L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 18 D’ABRIL DEL 2026.
El Festival de Jazz de Barcelona està escalfant els motors per a la magna celebració del seixantè aniversari, amb un extens programa d’actes que s’estendrà des d’aquest mateix 2026, en què es commemoren els seixanta anys de la primera convocatòria, fins el 2028, que és quan tindrà lloc la seixantena edició, ja que hi va haver dues ocasions en què el certamen no es va realitzar.
La millor manera de començar aquest extraordinari esdeveniment no podia ser altra que convidant una de les formacions mes sobresortints del jazz contemporani català, que alhora està triomfant arreu del món on viatja: el flamant trio del pianista menorquí Marco Mezquida, que enguany compleix deu anys d’existència i acaba d’editar un disc imprescindible, Táctil.
Amb Táctil, Mezquida i els seus companys Martín Meléndez (violoncel) i Aleix Tobias (percussió) han volgut reivindicar un hipotètic ús tangible de la música, com si les cançons, les melodies i el ritmes es poguessin palpar. I es queden ben a prop d’aconseguir-ho, ja que les sensacions i les emocions que desprèn el seu repertori gairebé fan que prengui forma física per embolcallar-nos amb una corporeïtat que no es veu ni es toca, però que se sent.
El trio va desgranar gairebé en la seva integritat el disc Táctil, però en un ordre diferent al que apareix a l`àlbum i incorporant les imprescindibles i molt ben executades i acollides dosis d’improvisació, que són les que justifiquen la necessitat dels concerts de jazz, perquè d’aquesta manera sempre són i sonen diferents. I més quan la incontinència creativa dels músics desborda la seva inspiració, com és el cas. Així, Marco va oferir un repàs a una mena de selecció personal de la història de la música de l’últim segle, passant per l’impressionisme clàssic -Debussy, Ravel-, el ragtime, el be bop, alguna mostra de música popular -de Cap Verd o d’Andalusia-, i arribant a Keith Jarrett, que és una de les seves grans influències. I, a més, va donar mostres del profund coneixement del seu instrument ficant-hi les mans a les entranyes, manipulant i percutint les cordes, com si no tingués prou amb les possibilitats del teclat i volgués treure més rendiment del piano.
Compartint escenari amb ell, dos músics que formen part indestriable del projecte i que complementen a la perfecció els anhels del líder del grup, començant pel fet que no constitueixen la típica secció rítmica del trio de jazz. Martín Meléndez és un versàtil violoncel·lista que acostuma a fer sonar el seu instrument com un baix, amb pizzicatos, quan no agafa l’arc per fregar-ne les cordes en els passatges de tipus més líric o clàssic, amb tant encert que sembla que es desdobli en dues personalitats diferents. Per la seva banda, l’omnipresent Aleix Tobias, que deu haver perdut el compte dels centenars de discos i concerts on ha col·laborat, també va fer palesa la seva versatilitat actuant més com a percussionista d’arrel tel·lúrica i mediterrània que com a baterista, ja que sobretot va destacar amb les seves intervencions amb el bendir, la pandereta el “cajón” flamenc o el pandero quadrat.
Posats a destacar algun dels temes que el trio va interpretar dissabte a la nit a un Auditori gairebé ple i entregat, em quedaria amb quatre dels que segueixen l’ona més “jarrettiana” del seu repertori; la colorista composició que dona títol al disc amb que va obrir el concert, i que defineix prou bé les seves intencions; les intimistes “Fraternitat” i “Hermana”, que van sonar a mitja actuació, i “Brújula” que va tancar la sessió amb un ritme que es va animant progressivament. Avui encara són tres petites meravelles acabades de sortir del forn, però sens dubte el temps les ha de fer grans.
