Alexey Shor

CARLOS GARCÍA RECHE: Pel que sembla vostè és un compositor autodidacta. Fins a quin punt és així?

ALEXEY SHOR: Vaig començar a aprendre teoria de la música quan tenia uns quaranta anys només per curiositat, perquè sempre he gaudit de la música. Crec que gaudir no és una paraula prou forta; sempre he estat obsessionat amb la música clàssica. De nen, estava molt interessat en matemàtiques, però l’educació musical no va arribar fins a fer-me adult, ja que estava ocupat, però sempre he volgut aprendre a escriure música, perquè és com un miracle: hi ha un parell de punts a la pàgina i després tens un oceà de so. Vaig començar a escriure algunes melodies petites, variacions, per divertir-me amb els meus amics i la meva família, però en algun moment un amic meu que és un violista professional, David Aaron Carpenter, va veure una partitura meva i en va quedar sorprès, i em va encoratjar a escriure per a ell. Després vaig començar a prendre-m’ho més seriosament, però sí, bàsicament soc autodidacta.

CGR: ¿Va tenir, però, algun mentor o professor que el guiés?

AS: Ja tenia amics al món musical abans de dedicar-m’hi, però un cop dins del món de la composició he rebut consells quan he pogut.

CGR: Vostè evita o fins i tot rebutja el que podríem anomenar “tendències contemporànies”. En canvi, mostra predilecció per la música d’estil proper al Romanticisme.

AS: Sí, sens dubte la meva música preferida és la que va del segle XVIII al XIX, però també gaudeixo amb la música barroca i la de just abans del segle XX. Sento que és la música que he d’escriure.

CGR: La seva música no busca connectar amb el públic a partir de conceptes abstractes o extramusicals, sinó més aviat a partir d’emocions directes derivades de la pròpia música: la melodia, l’harmonia, el ritme, etc. ¿Creu que el seu llenguatge afavoreix aquesta connexió?

AS: Crec que tants anys assistint a concerts com a públic m’han convertit en un espectador molt “professional”; per tant, quan componc música, sempre m’imagino a mi mateix entre el públic. Com a amant de la música clàssica tradicional, també escric música per a mi mateix sentint-me part d’aquest públic, ja que crec que hi ha moltes persones com jo.

CGR: Parlem del seu procés creatiu. ¿Comença amb una melodia al piano?

AS: Depèn de l’etapa en què em trobi treballant. Escric qualsevol idea musical que em vingui al cap i després veig si aquesta finalment arrela o desapareix. Quan escric un concert per a piano, per exemple, sí que em torno més selectiu quant a compaginar el tema secundari amb el primer, i coses així. Després, hi ha una tercera etapa en què tot està força ben escrit però haig de polir-hi petits detalls. En tot cas, si tinc una bona idea, l’escric sense que importi en quina etapa estigui. No toco gaire el piano, de fet, em guardo les coses al cap fins que estic a punt per escriure-les.

CGR: Vostè sol rebre encàrrecs d’intèrprets. ¿Treballa amb ells quan compon?

AS: No gaire. Normalment escric coses per a mi mateix i quan estic a punt d’acabar, li envio la partitura a l’intèrpret. Depenent de l’instrument que sigui, rebo més o menys suggeriments i comentaris tècnics. Per exemple, al piano puc descobrir prou bé el que és pianístic i el que no. En canvi, per al violí és infinitament més difícil, ja que no el toco.

CGR: Pel que fa a la Sonata per a violí que vam sentir al recital de cambra a principi de maig, interpretada per Mikhail Pletnev i Marc Bouchkov al Palau de la Música, ¿com va ser el treball conjunt de transcripció i adaptació?

AS: La Sonata per a violí està basada en el meu Concert per a violí núm. 4. Ell el va dirigir en una ocasió i va decidir adaptar-la al concert, en una versió més condensada. Vam acordar conjuntament l’estructura final, però la força creativa, en aquest cas, va venir d’ell.

CGR: Ha estat resident de l’Orquestra Simfònica de l’Estat d’Armènia i recentment de l’Oxford Philharmonic Orchestra. Com va sorgir la primer col·laboració amb la Franz Schubert Filharmonia a Dubai? ¿Ha estat la col·laboració més important amb una orquestra?

AS: Vaig conèixer la Franz Schubert Filharmonia a partir de Gil Shaham, un gran violinista. El festival InClassica de Dubai va decidir programar música meva aprofitant el meu cinquanta-cinquè aniversari i l’orquestra va tocar sis obres meves. Definitivament ha estat una de les col·laboracions més importants, sí.

CGR: Al seu catàleg trobem peces per a solista i música de cambra, però especialment Concerts. ¿Sent predilecció per aquest gènere?

AS: Sí, així ho crec. En aquest tipus d’obra tens immediatament un drama construït: un solista, un individu contra una orquestra, que pot ser el món, l’enemic… Després poden posar-se o no d’acord, poden tenir un diàleg, poden lluitar, però en qualsevol cas sempre tens un drama construït. Ho trobo molt atractiu. Hi ha molts compositors que escriuen música per a instruments que no toquen.

CGR: ¿També en compon les cadències?

AS: Sí, en aquest cas hi ha més correccions, per exemple quan componc un solo per a viola, per exemple, és molt més desafiant perquè requereix molt virtuosisme.

CGR: A part de concerts, també ha compost dos ballets. ¿Es planteja en un futur endinsar-se en una primera òpera i en altres grans gèneres, com la simfonia o el poema simfònic?

AS: Tinc un ballet anomenat Crystal Palace; l’altre, Thousand tales, no va ser realment compost per mi, en el sentit que van agafar les meves Suites per a orquestra i música meva per a piano i ho van muntar tot per fer-ne un ballet. Tinc un cicle simfònic anomenat El gran setge de Malta, que fins ara és la meva peça de més envergadura. També tinc una suite anomenada Verdiana, ja que adoro Verdi. Quant a l’òpera, sí, m’agradaria en un futur escriure’n una. Crec que molta de la meva música pot ser cantable. El que passa és que no parlo italià, i tot i que sé que hi ha compositors que escriuen en idiomes que no parlen, encara no creuaré aquesta línia, però ho faré algun dia. Potser en el futur decideixo escriure una òpera en anglès.

CGR: Revisant la seva obra Travel notebook, i en concret la peça “La Rambla”, s’intueix que ja havia estat a Barcelona. Què representa per a vostè aquesta ciutat?

AS: Anava caminant per aquest carrer emblemàtic i tot era vibrant i em va venir una melodia. És una ciutat preciosa i jo responc molt a les coses visuals. Barcelona, visualment, és un lloc meravellós. No hi ha res com els edificis de Gaudí i, com a turista, m’associo a un ambient festiu. També el Palau de la Música… ¿On hi ha una sala de concerts així?

CGR: Quins projectes té en ment? ¿Potser escriure per a altres instruments?

AS: Ara mateix em trobo entre projectes, recopilant idees. Potser en algun moment em decantaré per escriure definitivament un altre concert per a piano o bé un altre concert per a violoncel. De tant en tant em passa pel cap la idea d’escriure per a trompeta, per exemple, però de moment no començaré cap concert per a trompeta.

CGR: ¿Es pot dir, doncs, que ampliar el rang d’instruments no és un dels seus objectius?

AS: No és un dels meus objectius en aquest sentit. Tinc peces com el Concert per a clarinet, que ha esdevingut per a flauta, i probablement escrigui un altre concert per a flauta en un futur. Però mentrestant, si em ve una idea bona per a violí, escriuré perfectament el meu vuitè Concert per a violí.

CGR: Ja que és doctor en matemàtiques, ¿creu que, d’alguna manera, aquestes són presents en la seva manera de compondre, com en la proporció àuria, etc.?

AS: Realment, no faig res específic en aquesta direcció que faci que la meva escriptura musical sigui matemàtica. Soc prou bo per notar desequilibris i puc percebre que alguna cosa està malament amb intuïció.

CGR: Quins són els seus passatemps?

AS: Quan començava a compondre, el meu passatemps era la composició, i les matemàtiques eren la meva feina, i ara, fins a cert punt, és precisament a l’inrevés. Després de tots aquests anys, ja no soc matemàtic professional, però encara aprecio la bellesa de les matemàtiques. Així que, a part de trencaclosques matemàtics, tinc altres aficions més òbvies, com jugar a tennis amb els meus fills.

Imatge destacada: © Evgeny Evtyukhov.