FESTIVAL SANT PAU. Mikhail Pletnev, piano. Marc Bouchkov, violí. F. Schubert: Sonata per a violí (Sonatina) en Re major, op. 137/1, D 384. E. Grieg: Sonata per a violí i piano en Do menor, núm. 3, op. 45. A. Shor-M. Pletnev: Sonata per a violí i piano. C. Franck: Sonata en La major per a violí i piano. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE MAIG DE 2026.
Arribava al Palau el segon concert extraordinari adscrit al Festival Sant Pau, promotor de la iniciativa, en una edició protagonitzada per una vitamínica Franz Schubert Filharmonia, amb dos concerts que van obrir i clausurar l’edició, els dies 4 i 6 de maig. La cambra ocupava la vetllada central amb una visita de gala: el violinista Marc Bouchkov i el gran Mikhail Pletnev, representants de generacions ben diferents, davant d’una audiència amb notable presència russa –i potser també ucraïnesa. Un cop més –i sense pretendre obrir el calaix més del necessari– la música esdevenia un excel·lent punt d’unió en mig de la incerta geopolítica.
Quatre sonates per a violí, distribuïdes en dues parts, configuraven un menú romàntic equilibrat, amb noms habituals del repertori com Schubert, Grieg i Franck. A més del tres citats, els convidats van interpretar la Sonata per a violí i piano de l’ucraïnès Alexey Shor, un dels protagonistes destacats del festival, ja que s’han interpretat obres seves a cada un dels tres programes. Això ha suposat la segona col·laboració d’aquest tipus amb la formació dirigida per Tomàs Grau, després de la que tingué lloc al festival InClassica 2025 a Dubai, on cada un dels sis concerts també va comptar amb música de Shor.
Doctor en matemàtiques i autodidacta en composició, Shor representa un cas inusual d’irrupció tardana en el panorama musical internacional. Nombroses orquestres i intèrprets destacats han interpretat i estrenat les seves obres, les quals s’inscriuen en un llenguatge obertament romàntic i tradicional, deliberadament allunyat no només de les tendències avantguardistes sinó també de la resta de compositors contemporanis.
La vetllada va confirmar el bon funcionament del tàndem protagonista, tot aprofitant la inèrcia del concert presentat a Madrid la setmana anterior amb idèntic programa: Pletnev –històric director, pianista i compositor rus– transmetent magnetisme i saviesa; i, d’altra banda, Bouchkov, nascut a Bèlgica i també fill de músics d’ascendència eslava, projectant passió i seguretat.
La lectura de la Sonatina per a violí de Schubert va seguir els estàndards i el primer temps va gaudir de notable elegància en el tema principal. Bouchkov va reservar un vibrat més intens per al desenvolupament, tot deixant entreveure algun lleu desajust d’afinació aquí i al llarg de la peça. El segon temps va deixar també bons moments, especialment en el tema secundari. L’intercanvi de rols del tercer va sonar prou eloqüent, gràcies en part a un quirúrgic Pletnev en el joc de pedals.
Els convidats van endinsar-se en la Sonata per a violí núm. 3 de Grieg amb un grau més d’intensitat. Bouchkov es va mostrar més encertat en l’afinació, especialment en el registre agut, alhora que adquiria de mica en mica un major protagonisme escènic, especialment en un primer moviment molt ben resolt. El segon i el tercer temps no van decebre, i es va evidenciar l’encert en la tria de la peça com a segon número del programa, ja amb els músics en calent, i especialment per afrontar l’enèrgic final, això sí, amb els peus del violinista un xic descurats des del punt de vista estètic –diverses trepitjades–, detall menor i comprensible en qualsevol cas.
Acabada la pausa, va ser el torn de la peça de Shor, una de les dues Sonates per a violí del compositor ucraïnès, reelaborada conjuntament amb Mikhail Pletnev –amb qui ja ha col·laborat en diverses ocasions– a partir del seu Concert per a violí núm. 4. Amb un tempo prudent, el pianista s’endinsà en el profund material inicial, seguit de prop per un Bouchkov ara sí en estat de gràcia, molt precís en afinació al llarg dels diferents registres, tant del primer moviment com de la resta de la sonata, i encertat també en els matisos tímbrics, subtilment variats en funció del context temàtic. El segon temps va convèncer especialment –potser el més sòlid de la peça– amb fragments molt interessants, com la part polifònica central i la inspirada cadença firmada pel violinista.
La lectura de la famosa Sonata per a violí de Franck –ben coneguda entre els clarinetistes– va confirmar la tendència del concert, deixant poc a remarcar de la interpretació dels dos intèrprets, en el bon sentit. Bouchkov va saber dotar de color l’arpegiat temàtic segons el mode i el punt de la partitura, i també va dosificar amb criteri el vibrat al llarg de l’Allegretto inicial. De la resta de moviments van destacar el tercer i el quart, assolint un doble clímax molt convincent que va tancar un recital a l’alçada del prestigi dels convidats. Com a propina, van regalar un vistós Liebesleid de Kreisler, posant punt final a un dels capítols de cambra més especials de la temporada.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
