Aquest és un aniversari que passaria desapercebut si no fos perquè el Festival Folk Tradicionàrius de Barcelona s’ha proposat commemorar-lo. Ras i curt, el proper dissabte 25 de març celebrarem que ara fa quaranta anys algú va tenir la idea feliç i agosarada de recuperar un instrument tradicional que s’havia perdut a Catalunya: el sac de gemecs. I ho farà amb les actuacions del santboià Ricard Ros, que debuta com a solista presentant el seu primer disc, De la terra, i el grup garrotxí Stukat del Bolet, que reapareix després d’uns anys de silenci.
Aprofitant la convocatòria d’aquest doble concert anirà bé fer una mica d’història per recordar que el sac de gemecs pertany a la gran família de les cornamuses. Molta gent, però, quan les sent sonar, es pensa que es tracta de gaites importades de Galícia, o d’Escòcia. Es tracta d’un error que intentaré resoldre amb aquest article, que bàsicament es refereix a l’evolució d’aquest instrument a Catalunya.
Al Principat i a la Catalunya Nord, la cornamusa rep el nom genèric de sac de gemecs, tot i que ha tingut moltes altres denominacions –bot, botella, buna, ploranera, coixinera…–, i el de xeremies a Mallorca, on mai no s’ha trencat la continuïtat d’un instrument que tradicionalment ha format parella amb el flabiol. Per contra, a la resta de les illes no està estès i al País Valencià ho està de forma limitada, a l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida.
En primer lloc és necessària una mínima explicació del secret tècnic d’aquest instrument: el fet d’anar proveït d’un sac de reserva d’aire, fet amb la pell d’un animal, servia per reduir l’esforç de l’executant en bufar-lo. I ara, anem als fets: sembla que la cornamusa és una evolució de l’instrument grec aulos de fa més de dos mil anys, que es va estendre arreu de l’Imperi Romà. Després, va tenir un ressorgiment a partir del segle IX. És llavors quan arriben els primers indicis de la presència de la cornamusa a la península Ibèrica. Al voltant de l’any mil, per influència del cant bizantí, s’incorpora el bordó, que és un tub independent que fa sonar una nota mantinguda i greu, com un baix.
Els segles XII i XIII els trobadors i els joglars occitans entren a Catalunya fugint de la repressió contra els càtars i contribueixen a expandir l’instrument. La primera referència a la cornamusa que trobem als Països Catalans és de començaments del segle XII, i parla de la presència a Barcelona d’un tal Bernat Bufalodre. El 1258 també es parla d’una cornamusa a València. Però no serà fins al segle XIV que apareixeran molts documents sobre l’instrument, que es popularitza i es fa transversal: el toquen joglars, pastors, cortesans…
A Catalunya apareix la formació de la mitja cobla, on el sac i el flabiol sonen a l’uníson, amb el complement rítmic del tamborí. Més endavant la cobla de tres quartans afegeix la xirimia tible –també anomenada tarota o prima– per donar-hi més rellevància i riquesa harmònica. La decadència del sac arriba amb el segle XVIII, quan comença a ser menystingut per l’Església i la noblesa, tot i que mantindrà la popularitat a les manifestacions festives.
El XIX apareix la idea de modernitzar la música. Al Principat, el principal artífex d’aquesta transformació és Pep Ventura, que tocava en una cobla de tres quartans i es proposa posar al dia la cobla fent-la més simfònica i prescindint del sac de gemecs. Mentrestant a Mallorca, l’aïllament i la manca de referències urbanes permeten la supervivència de les colles de xeremiers, formades per una cornamusa i un flabiol amb tambor.
Ja entrats al segle XX, a Catalunya on més va sonar el sac de gemecs els últims anys va ser a l’Alt Penedès i el Garraf. El 1965 mor l’últim cornamusaire, Francesc Pasqual, “el Tons” de Begues (Baix Llobregat), que de vell ja només sonava amb el grall, que és el tub proveït de forats que emet la melodia. Aquest sacaire va acompanyar fins al seu final el ball de jovençans de la seva vila i el ball de cercolets de Sitges.
Haurien de passar més de quinze anys perquè el sac de gemecs tornés a sonar al Principat. La seva tímbrica es va tornar a escoltar gràcies a uns quants músics i lutiers engrescats a recuperar-lo. Un d’ells va ser el vilanoví Xavier Orriols: “Després de treballar amb la gralla i el flabiol, li tocava al sac de gemecs, un instrument que havia desaparegut. El 1983 hi havia diverses persones interessades en la recuperació. D’entrada érem un col·lectiu que ens reuníem per mirar de recuperar-lo, però al final vam fer les coses per separat. Havíem tingut reunions amb Jordi Tomàs, mestre barceloní instal·lat al Penedès. També hi venia de Reus Biel Ferrer, que va escriure articles sobre el sac, el flabiol i les tarotes”.
“El mateix 1983 –continua Orriols– Ferrer va connectar amb un especialista del Museu Instrumental de Brussel·les, que li va dir que hi havia un sac nord-català del constructor del segle XIX Valentí Touron al Museu de la Universitat Karl Marx, de Leipzig (llavors a la República Democràtica Alemanya), on ens van oferir tota mena de facilitats”. Jordi Tomàs hi va anar a copiar-lo, i en va fer un primer model. Ell mateix va publicar un llibre titulat El sac de gemecs l’any 1984.
El lutier afegeix: “Així com en Tomàs es va basar en el sac de Leipzig, jo em vaig basar en la trobada que Pere Ibern, de Mataró, va fer en una masia de Santa Susanna, al Maresme, també el 1983: dos sacs de gemecs, un d’ells encara intacte. Vaig descobrir qui va ser el constructor d’aquell sac llegint el Calaix de sastre del baró de Maldà, on s’esmenta el torner Narcís Pedrosa, de Barcelona. Els de Reus, quan es van assabentar que l’havia reproduït, me’n van demanar un altre”.
Salvador Palomar, investigador de l’associació reusenca Carrutxa, afirma: “On primer va sonar un sac de gemecs (fet per Xavier Orriols) va ser a la Festa Major de Reus. El va tocar Albert Macaya, acompanyant una dansa, el 1984”.
En l’aventura de la recuperació de la cornamusa també trobem Xavier Bayer, a qui ben aviat “la inquietud em va portar a remenar documentació i bibliografia i vaig descobrir que hi havia un instrument que al Penedès anomenaven manxa borrega. Aleshores no el tocava ningú, i em vaig posar a treballar perquè tornés al carrer i fer-lo sonar amb el ball dels pastorets per les festes majors de Sitges i de Vilafranca. Vaig contactar i treballar amb altres persones que també anaven rere aquesta recuperació, com Xavier Orriols, Biel Ferrer i Jordi Tomàs. Cadascú havia anat trobant instruments o parts d’instruments antics que van permetre la reconstrucció física del sac de gemecs”.
Un altre pioner del ressuscitat sac de gemecs és Simó Busquets, coautor juntament amb un altre reconegut sacaire, Francesc Sans, del mètode Les cornamuses i el sac de gemecs, editat el 1995. Busquets recorda: “Coneixia el Xavier i el Pau Orriols, així com el Xavier Bayer, el Jordi Tomàs i el Biel Ferrer. Aquest grup inicial recuperen el sac de gemecs el 1983 i jo en demano un i l’aconsegueixo el 1984. No vaig ser el primer a fer-lo sonar; si de cas, al Vallès. Els primers sacaires vam sortir de manera simultània; primer, Ferrer; després, Bayer, Tomàs i jo. Sigui com sigui, la reaparició del sac va causar certa expectació. Quan en va sortir el primer al carrer hi havia molta gent interessada. Va ser emocionant. No teníem cap mètode, cap referent, tots érem autodidactes, partíem de zero”.
En Simó en fa un repàs històric que no convida a l’optimisme: “La desaparició del sac de gemecs no podem separar-la de la desaparició quasi total del flabiol i la gralla. Si no hagués sigut pels castells, la gralla hauria desaparegut. I el flabiol popular pràcticament va desaparèixer del mapa. N’hi va haver diverses causes. Amb la Renaixença neix la cobla de sardanes, que té una expansió brutal gràcies a la perfecció de la seva harmonia, davant la qual poca cosa tenen a fer el sac i el flabiol. Però els balls populars es mantenen amb el sac, el flabiol i la gralla. Ara bé, quan la cobla comença a acompanyar els esbarts, aquests instruments populars perden la seva funcionalitat. I a més, cal afegir-hi altres causes, com les guerres, les prohibicions, l’industrialisme, els moviments migratoris… La gent treballa deu i dotze hores diàries i no li queda temps ni ganes per fer sonar la gralla i ballar el ball de bastons”.
Busquets va més enllà: “Com que ningú sap com sonava el sac de gemecs, no sabem quina n’era la tímbrica. Per això calia anar a Mallorca. Com que hem anat provant, amb el temps jo crec que s’ha recuperat aquesta tímbrica, però no n’hi ha una de sola. La pregunta és: quina és la tímbrica bona? Jo m’he basat en la de l’instrument vell que va treballar Xavier Orriols. No hem agafat una gaita gallega o una asturiana i l’hem disfressada de sac de gemecs. Però aquesta recuperació ha sigut una cosa d’anys. I encara no hi ha un model estandarditzat de sac de gemecs, afortunadament. D’altra banda, penso que el sac i la xeremia cada dia estan més a prop. Hi ha un acostament. Sobretot d’ençà que a Mallorca es fa la Trobada de Xeremiers de sa Pobla i fem intercanvis. Hi ha diferències estètiques, perquè la cornamusa mallorquina és més barroca, i la catalana és més sòbria i austera”.
El present de l’instrument
Actualment el sac de gemecs manté una presència força relativa, tant en l’ensenyament de l’instrument com en el protagonisme a les formacions de música d’arrel. No hi ha gaires llocs on hi hagi un aprenentatge actiu de la cornamusa. Només s’ensenya de forma reglada a l’ESMUC, amb el professor Galderic Santana, i en algun conservatori més, com el de Vilanova i la Geltrú, amb Francesc Sans com a docent. En altres centres, com els tallers del CAT, l’Escola Folk del Pirineu i l’Aula de Sons, aquest ensenyament apareix als seus programes, però sembla que no n’hi ha prou demanda per tirar endavant els cursos corresponents.
El sacaire Francesc Sans informa que té coneixement de classes a diversos llocs de Catalunya: Tarragona, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Olot, Reus -aquí sí, a càrrec de l’Aula de Sons- i també a Perpinyà. Àlvar Borrell, membre de l’organització del Cornamusam d’Olot, també parla d’una altra escola, a Salt. A Mallorca l’ensenyament de la xeremia està prou estès arreu de l’illa. I al País Valencià el sac de gemecs ha iniciat una certa expansió, amb cursos a Ontinyent, Bocairent, el Campello i Alcoi, sempre segons Sans.
A l’esmentada capital de la Garrotxa des del 1992 existeix un festival dedicat de forma monogràfica al sac de gemecs, el Cornamusam, impulsat per l’entitat local El Til·ler, que amb el pas del temps ha consolidat la seva pròpia tradició, com la tocada d’inici que es fa des del Balcó dels Espants de l’església de Sant Esteve, o la creació del seu propi bestiari, encarnat per la figura de La Cabreta. Enguany el Cornamusam arribarà a la trenta-dosena edició, que se celebrarà a final de maig, i a més de celebrar aquestes quatre dècades de la recuperació del sac, recuperarà el concurs de composició destinat a renovar els repertoris d’aquest instrument.
Per la seva banda, el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional (FIMPT) de Vilanova i la Geltrú, en actiu des del 1981, organitza des de fa anys La Sacairada, una cercavila de cornamuses que desfila pels carrers de la capital del Garraf.
Des del 1995, l’infatigable dinamitzador cultural Toni Torrens organitza a la localitat mallorquina de sa Pobla la Trobada de Xeremiers, amb la seva fira de lutiers, tot un fòrum d’intercanvi on assisteixen cornamusaires d’arreu dels Països Catalans, l’Estat espanyol i tot Europa.
A Andorra també se celebra la Trobada de Buners d’Ordino. “Buna” és el nom que rep la cornamusa al principat pirinenc. Malauradament, creat el 1999 a partir d’unes primeres trobades celebrades els anys vuitanta, ha viscut diverses interrupcions i ara s’organitza cada dos anys. Aquest 2023 toca.
El proper estiu les festes majors de Vilafranca del Penedès i de Reus, que van ser les primeres localitats on el sac va tornar a sonar el 1983, també oferiran actes relacionats amb aquest aniversari. Igualment, el mes d’octubre la Fira Mediterrània de Manresa acollirà alguna activitat que encara està per determinar. De fet, aquesta programació commemorativa s’hauria d’allargar fins a l’estiu del 2024.
Pel que fa als grups que incorporen el sac de gemecs a la seva formació, la majoria es troben en una situació de mínima activitat, com ara Riu, La Puça, La Coixinera, Els Berros de la Cort o Stukat del Bolet. Pel que fa a sacaires solistes, destaquen Francesc Sans i Ricard Ros –membre de Riu–, i cal esmentar que cada cop s’hi incorporen més dones com a sonadores, com ara Marta Coll. També hi ha diversos grups, com algunes mitges cobles i colles de tres quartans que es mouen a nivell local, o colles que es reuneixen esporàdicament, per festivitats concretes, com els Ministrers d’Olot, el Ministrers del Camí Ral de Barcelona o els Ministrers de ViIanova i la Geltrú, i també al Camp de Tarragona i el Penedès.
A banda de tot això, qui vulgui aprofundir en l’estudi de la història del sac de gemecs pot consultar el web de tot un especialista en la matèria, Jordi Guilera: elsacdegemecs.blogspot.com.
Tres sacaires en actiu
Per acabar aquest informe sobre la recuperació del sac de gemecs a Catalunya he parlat amb tres instrumentistes en actiu que comentaran alguns aspectes relacionats amb la recuperació i la pràctica de la cornamusa a Catalunya.
L’esmentat Francesc Sans, de Valls, porta molts anys tocant i ensenyant a tocar instruments de vent. S’ha especialitzat en el sac de gemecs, ha fundat diversos grups, com ara Bufalodre, i és director dels Sacaires de Tarragona. El 2021 va editar el seu primer disc en solitari, L’infinit.
Ricard Ros, que dissabte actuarà a la convocatòria del CAT, és de Sant Boi de Llobregat. Es defineix com a “músic, tècnic de so i pagès”. Ha tocat amb els grups Qui Hi ha? i Riu, i a la celebració dels quaranta anys del sac presentarà el seu primer disc en solitari, De la terra.
Ferran Brosa viu actualment a Oxford, on exerceix com a científic, però no ha deixat de tocar el sac de gemecs, un instrument amb què ha sonat a diverses formacions catalanes, com ara Stukat del Bolet, que dissabte també actuarà al CAT. Com que resideix a Anglaterra, el substituirà Pol Valverde.
Sobre el descobriment de l’instrument, Sans confessa que “en vaig quedar captivat per la sonoritat. Va ser un amor a primera vista, no només perquè per a mi és un emblema de la música tradicional, que és la que més m’agrada, sinó perquè quan el vaig descobrir el 1987 era com una finestra oberta més enllà del món de la gralla que llavors era gairebé l’única expressió de música tradicional del Camp de Tarragona. Ara per ara, és l’instrument amb què m’és més fàcil projectar-me”.
Per a Ros, l’apropament va anar d’aquesta manera: “El so de les cornamuses em va captivar de ben petit. Primer vaig interessar-me per la música tradicional escocesa d’Alasdair Fraser i grups com Wolfstone. Després, escoltant Carlos Núñez i la gaita gallega, i me’n vaig comprar una. La gaita irlandesa la vaig descobrir amb The Chieftains i Liam O’Flynn i també me’n vaig comprar una. Després vaig conèixer que a Catalunya tenim una cornamusa pròpia i vaig tenir notícia de l’existència del sac de gemecs gràcies al programa de TV3 Rodasons i al festival Tradicionàrius, però no vaig tenir un sac de gemecs fins al 2014”.
A Brosa li va anar així: “Quan tenia onze anys vaig anar a un concert d’Els Berros de la Cort i no et sabria dir ben bé el perquè, però vaig quedar fascinat per l’instrument. També va ajudar-hi molt el fet de poder aprendre a tocar-lo a l’Escola de Música d’Olot”.
Sobre la recuperació del sac, Sans opina que “el fet ja és significatiu per si mateix. Les persones que el van recuperar van haver de fer un esforç titànic, sobretot en el camp organològic. Ara bé, el fet de tenir una tabula rasa també fa que la situació prengui moltes derivades, des de gent que ha copiat el món celta, fins als que intenten reproduir els models catalans del XVIII. Si hem de ser honestos, més aviat hem de parlar de recreació. I recrear no vol dir fer el que vulguis, sinó donar a l’instrument una entitat pròpia a partir de tot allò que en coneixem”.
Ros diu: “Em sembla una feinada que hauria d’estar molt més valorada del que ho ha estat. Jo els agraeixo molt [als lutiers] aquesta tasca i m’encanta tocar un instrument que tenia tanta presència en la música popular del pla del Llobregat cent o cent cinquanta anys enrere. Em connecta amb el so de la mitja cobla que feia ballar la nostra gent. Quaranta anys després tenim un instrument ben viu i amb molts sacaires pel país”.
Brosa explica que “soc de la generació que va créixer en un entorn on l’instrument ja s’havia recuperat, amb diverses opcions per aprendre a tocar-lo i amb diversos lutiers per poder triar i comparar instruments. Per tant, possiblement no he donat a aquesta fita històrica la importància que es mereix. Vist en perspectiva, crec que ha estat molt positiu, si bé tinc la sensació que ens hem quedat una mica a mig camí pel que fa a la normalització”.
Pregunto per què la cornamusa no ha assolit la mateixa popularitat que la gralla o l’acordió diatònic, i Sans respon: “Hi ha diversos factors, des de l’econòmic fins al fet que en quaranta anys hem hagut de fer una cursa per donar-li la veu que tenen altres instruments que no s’havien perdut. També perquè crec que la cornamusa és un baluard de la nostra música i això ara no es porta gaire. Ens sentim interpel·lats pel timbre dels instruments, però no tenim com a país un discurs musical”.
El sacaire de Sant Boi creu que “els sacs de gemecs són més cars que les gralles. D’altra banda, hem perdut el relleu directe i no l’hem escoltat a les places i els carrers fins al 1983. Tenim menys lutiers de sacs de gemecs, i el propi instrument té més limitacions. Costa més de fer-lo sonar que un acordió i necessites una habitació ben aïllada per no molestar els familiars i els veïns. Hi ha molts factors i punts de vista per analitzar-ne la popularitat”.
Sobre aquest tema, Brosa és contundent: “Fa de mal dir. Possiblement un dels motius és que el sac no ha tingut un context on consolidar-se suficientment abans de fer el salt a altres àmbits, com han estat els castells per a la gralla, o la Trobada d’Acordionistes del Pirineu per a l’acordió. A partir d’aquí, evidentment que les guerres de trinxeres que tenim massa sovint en la música d’arrel no hi han ajudat, però aquestes guerres hi són amb tots els instruments”.
Finalment, demano un remei per incrementar l’ensenyament i la pràctica del sac de gemecs. Primer parla Sans: “És clar que entre tots hem de donar-li més visibilitat. Els que toquem, fer-ho amb qualitat i oferint un bon producte. Jo no crec gens en els models imposats i subvencionats, i si som pocs i ens ho passem bé, no passa res tampoc. No cal que tot sigui un consum de masses. Tot i així, crec que la cornamusa té més intèrprets i públic del que sembla. No hi ha més cec que el qui no hi vol veure, i el nostre és un país de cecs”.
Ricard Ros pensa això: “Cal donar-lo a conèixer. Sentir-nos-el propi i saber que existeix. No pot ser que una noia o un noi de deu anys conegui abans una gaita gallega, escocesa o irlandesa que no pas el sac de gemecs, com em va passar a mi. Era un instrument ben important a casa nostra i no vam saber mantenir-lo viu. Potser no en vam valorar prou l’existència. Que el darrer sacaire en actiu, el Francesc Pasqual “Tons”, fos del Baix Llobregat, hauria de ser un orgull per a la comarca, però és un fet ben desconegut per la gran majoria de la població. Aquí, al Baix Llobregat, hem de fer molta feina per tornar-lo a fer sonar i que recuperi el seu espai en la vida festiva”.
I Brosa conclou: “Crec que ens manquen referents. Els espais on sonar, hi són, l’oferta educativa també hi és, però els referents no hi són. I això no vol dir només tenir bons instrumentistes, que ja hi són, sinó que se’ls doni la visibilitat que cal perquè puguin esdevenir referents”.
Imatge destacada: (c) Virus Cultural/Josep Tomàs.
