A l’aurora, alegria

(captura de pantalla Betevé.cat)

CONCERT EN BENEFICI DEL PROJECTE HOME CATALUNYA. JONC. Ulrike Haller, soprano. Cor d’homes preparat per Daniel Mestre. Enric Arquimbau, narrador. Dir.: Manel Valdivieso. Obres de Schönberg, R. Strauss, Dvořák i Schubert. AUDITORI. 7 DE GENER DE 2018.

Per Xavier Pujol

A l’aurora, alegria”, amb aquesta frase, dirigida al públic nombrosíssim que gairebé emplenava L’Auditori, va començar el director Manel Valdivieso el seu parlament de presentació del concert solidari de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya en benefici del Projecte Home Catalunya, una organització no governamental que treballa en l’àmbit de la prevenció de les addiccions. En el seu discurs, savi i emotiu, convincent, gens retòric, gens convencional, Manel Valdivieso ens va explicar el fil, subtil, que lligava les diverses obres que integraven i donaven unitat i sentit a un programa que, a primera vista, semblava excessivament miscel·lani i dispers: totes les obres parlaven, d’una manera o altra, d’esperança. No pas de l’esperança passiva, la d’esperar que et toqui la loteria, sinó de l’esperança que neix de treballar activament per un món millor i més just.

Vam començar amb Supervivent de Varsòvia, la peça terrible, corprenedora, que el 1947 Arnold Schönberg va crear en memòria de les víctimes de l’holocaust. Enric Arquimbau en va fer, de manera vibrant i intensa, la recitació, i el cor masculí, que per a l’ocasió va preparar Daniel Mestre, va assumir-ne amb gran dignitat la part coral. Va seguir la versió amb acompanyament orquestral del lied Morgen, op. 27 núm. 4 de Richard Strauss. La soprano Ulrike Haller en va interpretar, discretament, la part solista.

En aquest concert sense intermedi es van interpretar a continuació els dos primers moviments de la Simfonia del Nou Món. Musicalment aquesta va ser la millor part del concert: Valdivieso, expert acreditat a fer anar orquestres joves, sabia què podia demanar i què no i tenia molt clar on volia anar a parar. Amb gest clar i indicacions precises va conduir molt bé l’obra. Al segon moviment, jugant amb la dinàmica i els tempi, es va arriscar a buscar una intimitat gairebé cambrística; el conjunt li va respondre molt bé i va aconseguir moments de quietud gairebé màgica, només pertorbats per un guirigall d’estossecs i fins i tot algun telèfon mòbil mal educat. A tall d’oasi enmig de la simfonia, el cor masculí va interpretar el Cant dels esperits damunt les aigües de Schubert: una interrupció una mica inconvenient.

El concert va seguir amb els dos darrers moviments de la Simfonia del Nou Món. Vigoritzant el tempo, Valdivieso va donar al darrer moviment el caràcter èpic que li escau i l’orquestra li va respondre molt bé. “A l’aurora, alegria”, amb aquesta frase final el director va presentar la propina del concert, el “Mambo” de West Side story de Bernstein, un bis tan celebrat que va haver de ser repetit i que va tancar definitivament un concert magnífic i necessari.

Post Your Thoughts