TEMPORADA IBERCAMERA. Christiane Karg, soprano. Orchestra Gürzenich de Colònia. Andrés Orozco-Estrada, director. R. Wagner: “Obertura” de L’holandès errant. R. Strauss: Escena final de Capriccio. G. Mahler: Simfonia núm. 1. L’AUDITORI. 18 DE MAIG DE 2026.
El concert que Andrés Orozco-Estrada va oferir dilluns a L’Auditori al capdavant de l’Orquestra Gürzenich de Colònia tenia tots els ingredients d’una gran cita simfònica: una de les batutes més cotitzades del panorama internacional, una formació competent amb bons faristols individuals i algunes seccions prou reeixides, un programa inequívocament germànic culminat amb la Simfonia núm. 1 de Gustav Mahler i una sessió que tancava la temporada 2025-26 de la promotora Ibercamera. A més, la vetllada coincidia exactament amb el 115è aniversari de la mort del compositor bohemi, una coincidència gairebé simbòlica per a una obra que, malgrat la seva popularitat, continua funcionant com a laboratori de tensions entre delicadesa, refinament, ironia, lirisme, força i expansivitat. A més ho feia un any després d’una veritable sobredosi de la Simfonia –no per al signant-: fins a quatre interpretacions escoltades en poc més d’un mes i mig la primavera passada —cinc, si hi afegim la de l’OBC a finals de novembre dins la temporada 2024-25—, amb visites com les de Harding i Dudamel el maig passat, entre altres.
Abans d’arribar a Mahler, el programa s’obria amb l’”Obertura” de Der fliegende Holländer de Richard Wagner, resolta per Orozco-Estrada amb una lectura eminentment física i musculosa. Més enllà del tòpic de la tempesta marina, el director va saber subratllar el caràcter gairebé simfònic de la peça, construint-ne els grans arcs amb una gradació dinàmica molt estratificada i una notable solidesa del registre greu. La Gürzenich —amb una secció de metalls poderosa, fins i tot agressiva en alguns clímax— va exhibir un so dens, de colors foscos i textures compactes, ideals per reforçar la dialèctica dramàtica d’una obertura que ja transcendeix clarament la funció introductòria operística i apunta cap a una concepció formal molt més ambiciosa que difícilment es podia acusar d’anèmica o rutinària. Al contrari, viva i l’alçada del monument dramatúrgic amb què Wagner s’ajusta als propis preceptes exposats al seu assaig Über die Ouverture de 1841.
Més discutible va resultar l’elecció de l’escena final de l’òpera Capriccio de Richard Strauss, presentada gairebé com un gran monòleg simfònic amb soprano. Certament, sempre és motiu de celebració recuperar l’Strauss operístic en temporada simfònica, especialment una partitura tan refinada i crepuscular del mestre dels idil·lis musicals. Christiane Karg, garantia categoria vocal, va cantar amb gran delicadesa tímbrica, fraseig elegant i dicció exemplar, sostinguda sobre un timbre lluminós i homogeni, especialment convincent en la manera de deixar suspendre les línies finals amb una naturalitat gairebé parlada. També Orozco-Estrada va saber envoltar-la amb una orquestra de riquesa tímbrica, atenta a no cobrir-la; tot i que, fora del context escènic de l’òpera, el fragment acabava transmetent una certa sensació de peroració descontextualitzada, desnerida de la veritable capacitat dramàtica i fent enyorar en alguns, per format i atmosfera, els Vier letzte Lieder com a encaix en el contrast i l’economia emocional del programa.
A la segona part i a grans trets, Orozco-Estrada va enfocar la Simfonia núm. 1 de Mahler amb claredat espacial i contrast tímbric, amb violes ubicades antifonalment als primers violins. La seva lectura es va caracteritzar per una direcció atenta i expressiva, de traç ferm i matisat, capaç de dotar d’incisivitat les intervencions col·lectives i d’una notable plasticitat el detall instrumental en una concepció genèricament estàndard dels nostres dies, prou incisiva, punyent en els passatges més opulents, però sense un veritable element revelador o personal que fes de la interpretació una aportació remarcable al corpus mahlerià. Des del primer moviment, diferent a l’elegància senyorial i tedi de Harding, per exemple, el Langsam resolt sense misteri ni atmosferes vaporoses i un tempo més aviat àgil, els motius de quartes i les fanfares van emergir amb relleu i claredat, va acomplir-se la repetició de l’exposició, els trinats de les trompes 5, 6 i 7 van sonar amb presència, sí, però no es va assolir aquella força desbordada que evoca la “voluntat” schopenhaueriana que Mahler tradueix en música a la reexposició, fluïda i enèrgica però no prou vibrant i expansiva.
Al segon moviment, va apostar per un Ländler enèrgic, un punt feréstec, de volums generosos. La manca de flexibilitat en els enllaços entre blocs temàtics va fer que la secció central no assolís ni la sensualitat ni la sofisticació vienesa que altres batutes saben destil·lar amb més subtilesa. Quelcom parangonable al tercer moviment: bones intervencions solistes (contrabaix, fagot, tuba, oboè) en una lectura clara de les textures i un considerable encert en l’expressivitat irònica en els motius musicals breus, però sense una veritable capacitat per construir atmosferes ni aprofundir en els girs expressius més contrastats, com la citació del “til·ler” dels Lieder eines fahrenden Gesellen. Per cert, davant dels aplaudiments, el colombià va adreçar-se al públic afirmant amb un punt d’humor que no li molestaven però que segons la tradició es podria repetir cada moviment i ens hi estaríem fins a mitjanit.
El conjunt va mostrar una compenetració admirable, amb un so compacte, dúctil, net, equilibrat i intensament acolorit. En aquest terreny, Orozco-Estrada va saber mantenir viva la solera interpretativa d’una tradició orquestral madura, segura i precisa. El quart moviment no va escatimar en potència del combat i la força rítmica contrastada pels oasis lírics convertits en uns trams lents i lírics amb una una secció de corda eficient, amb la tensió molt ben sostinguda i a l’alçada de la incisivitat de la secció de metalls greus i, particularment, dels dos primers trompetes
Per cert, i tal com el mateix Mahler va acabar fent a partir de 1900, convé abandonar definitivament el sobrenom de “Tità” i les lectures programàtiques associades a la simfonia. Més que ajudar, sovint condicionen una recepció excessivament literària d’una obra que funciona perfectament per ella mateixa, especialment després de les revisions d’instrumentació amb què el compositor buscà més claredat i equilibri. En aquest sentit, Orozco-Estrada va optar —encertadament— per no afegir el reforç de vuitena trompa, cinquena trompeta i quart trombó que algunes edicions han normalitzat a la coda final. Sí que va mantenir, però, una secció de set trompes fent-les aixecar abans del punt indicat per Mahler al gran Pesante final (Núm. 56, c. 656), alterant lleugerament l’impacte sonor i visual que el compositor reserva per a aquell moment culminant tot expandint emocionalment la simfonia. Una discussió, en qualsevol cas, eterna entre directors, trompistes, editors i mahlerians que requereix d’un assaig i una anàlisi històrico-interpretativa encara pendent.
En definitiva, una lectura sòlida i ben articulada, de gran bellesa tímbrica i plenament a l’altura de les expectatives generades tant pel prestigi d’Andrés Orozco-Estrada com per la qualitat indiscutible de l’Orquestra Gürzenich de Colònia. La doble herència formativa del director —entre l’energia impulsiva de l’escola llatinoamericana i la consciència estructural de la tradició vienesa— continua fent-se evident en una direcció física, de gran tensió rítmica i notable cura pel detall tímbric i els equilibris orquestrals, especialment efectiva en el repertori germànic i postromàntic. Com a propina, “Nimrod” de les Variacions Enigma d’Elgar, intens i emotiu, construït amb admirable control del crescendo i una corda de cant ample i noble que va cloure la vetllada amb noblesa.
Imatge destacada: © Martin Sigmund.
