PALAU 100. Eleonora Buratto, soprano. Elina Garanča, mezzosoprano. Benjamin Bernheim, tenor. Riccardo Zanellato, baix. Orfeó Català. Staatskapelle Dresden. Daniele Gatti, director. G. Verdi: Requiem. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE MAIG DE 2026.
Era una de les cites més esperades de la temporada i ni el resultat artístic ni la convocatòria no van decebre. El Palau de la Música presentava un ple absolut per acollir un concert que concentrava múltiples atractius: una de les orquestres més antigues del món, un quartet solista format per quatre cantants excepcionals, un dels directors més experts en el repertori que s’interpretava i, efectivament, una de les partitures més emblemàtiques del segle XIX: el Requiem de Verdi. A més, s’havia convidat l’Orfeó Català a afrontar la part coral, una manera definitiva de vincular l’esdeveniment a la sala i una oportunitat per al cor de tornar a una obra amb la qual ha assolit èxits nombrosos.
Amb aquests elements de partida, doncs, la missa de difunts més pròxima a l’òpera es va anar desplegant de mans de Daniele Gatti que, sense faristol, va recórrer de memòria tots i cadascun dels matisos de la partitura, fent èmfasi aquí i allà en aquells que poden passar desapercebuts. Podria semblar especialment difícil oferir una lectura personal d’una obra tan interpretada, però el mestre italià va aconseguir distanciar-se de versions de referència, sens dubte ajudat per la gran categoria dels intèrprets que tenia a l’abast.
El quartet solista reunit per a l’ocasió incloïa algunes de les millors veus del moment, eminentment operístiques: la soprano Eleonora Buratto va superar els nombrosos esculls de la seva part, especialment les intervencions al dilatat últim moviment, gràcies a una veu carnosa; la mezzosoprano Elina Garanca va lluir un registre ampli i homogeni i va protagonitzar moments bellíssims; el tenor Benjamin Bernheim va cantar amb entrega i calidesa; i tan sols el baix Riccardo Zanellato, de qui s’havia anunciat una malaltia recent, va quedar lleugerament velat en les seves aportacions.
Gatti també va aconseguir un so compacte, tant en els pianissimi com en els esclats més voluminosos, d’un Orfeó Català que ja coneixia de fa anys i que va confirmar-se, en aquest repertori, com el millor cor amateur de les nostres latituds. La Staatskapelle Dresden, tan nombrosa com ho requereix la partitura, va compartir protagonisme amb totes aquestes veus sense caure en estridències, gràcies -com la resta- a la batuta experta de Gatti.
Tal i com deien els pronòstics, es va esdevenir aquest concert per al record, que sortosament va arribar molt més enllà del Palau gràcies a la transmissió en directe que en van fer dues plataformes televisives.
