Subscriu-te

Radvanovsky homenatja Caballé a Peralada

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Sondra Radvanovsky, soprano. Anthony Manoli, piano. Obres de Caccini, Scarlatti, Gluck, Durante, Bellini, Verdi, Donizetti, Rossini i Puccini. ESGLÉSIA DEL CARME. 17 d’agost de 2019.

Sondra Radvanovsky, intèrpret sovintejada a Peralada –on ha actuat en cinc ocasions– i una de les “reines” del Liceu de les darreres temporades, va ser l’encarregada de tancar el Festival amb un recital a l’església del Carme en homenatge a Montserrat Caballé.

L’homenatge era just i degut: Caballé va ser una figura clau en les primeres edicions del Festival i va participar-hi molt activament per consolidar-lo, ja fos directament com a intèrpret –hi va actuar en dinou ocasions– o amb la seva influència per atreure a la vila empordanesa grans noms de la lírica.

Acompanyada discretament al piano per Anthony Manoli, Radvanovsky va proposar un recital “a l’antiga”, com el que hauria pogut fer la mateixa Caballé. Per començar, unes arie antiche (de Caccini, Scarlatti, Gluck i Durante) d’aquelles que abans els mestres de cant recomanaven als estudiants perquè eren balsàmiques per a la veu. Peces de poc compromís i escassa transcendència, just per escalfar l’instrument. Radvanovsky, com també hauria fet Caballé, les va cantar totalment fora d’estil segons els paràmetres interpretatius actuals, però no importava, perquè no érem en un concert de música antiga, sinó en un “recital de diva”.

La primera part es va cloure amb una primera incursió en el belcantisme tardà amb tres cançons de Bellini, l’ària “L’amor suo mi fe’beata” de Roberto Devereux de Donizetti i un Verdi primerenc, l’ària “Non so le tetre immagini” d’Il corsaro. Això ja va començar a sonar millor. Radvanovsky encara no era al seu terreny natural de soprano lirico-spinto, però ja s’hi acostava.

A la segona part, tal com hauria fet Caballé, ja s’havia de jugar fort. Per començar, però, una cosa encara lleugera: les tres cançonetes de La regata veneziana van permetre a la soprano mostrar, amb gran ofici, domini del gest i l’expressió, malícia i entremaliadura, el paper de joveneta enamorada. Una delícia.

Sole e amore i E l’ucellino, dues cançons de Puccini, van precedir un altre Puccini, aquest sí, de gran compromís per fer-lo en recital: l’ària “Sola, perduta, abbandonata” de Manon Lescaut. Aquí sí que ja no s’hi valia a escalfar veu o jugar a fer melindros, Radvanovsky ja no es va amagar més, va posar tota la veu a la graella, una veu timbrada, bella, immensa, poderosíssima i va lliurar una interpretació memorable, intensa i forta.

Quedava encara al programa l’ària “Una macchia è qui tuttora” de Macbeth de Verdi. Radvanovsky la va haver d’interrompre, a penes començada, per una breu crisi asmàtica. Es va refer i va oferir una molt bona interpretació de la peça.

Una ària de Macbeth per acabar un recital semblava una mala opció i ho hauria estat si realment el recital s’hagués acabat aquí, però tal com hauria fet Caballé, els “recitals de diva” no tenen dues parts sinó tres: faltava la de les propines, una part tan previsible i esperada com, oficialment, improvisada i espontània.

Fins a cinc bisos va oferir Radvanovsky, cinc “perles” del repertori que van acabar posant el públic dempeus. Va començar amb “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur de Cilea, que probablement va ser el millor moment de la nit, amb uns pianissimi bellíssims, impressionants. Va seguir “Casta diva” de Norma de Bellini, un potent “Vissi d’arte” de Tosca de Puccini, un delicat “Ebben? Ne andrò lontana” de La Wally de Catalani i va acabar amb un inesperat “Over the rainbow” d’El màgic d’Oz.

Caballé va ser homenatjada, Radvanovsky va certificar la seva excel·lència i el Festival de Peralada va tancar amb èxit, una vegada més, les portes.

Imatge destacada: Sondra Radvanovsky. © Iconna

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *