El lied està més viu que mai

El baríton Roman Trekel, amb el pianista Ulrich Eisenlohr, durant la seva actuació. © www.facebook.com/LIFEVictoria

El baríton Roman Trekel, amb el pianista Ulrich Eisenlohr, durant la seva actuació. © www.facebook.com/LIFEVictoria

LIFE VICTORIA. Cristina Segura, mezzosoprano. Nejc Lavrenčič, piano. Obres de Mahler, Schubert i Massenet. / Roman Trekel, baríton. Ulrich Eisenlohr, piano. Obres de Schumann i Schubert. SANT PAU RECINTE MODERNISTA (PAVELLÓ DE SANT RAFAEL). 3 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Satisfacció és el que un sent quan veu materialitzades i, sobretot, assentades iniciatives com les del LIFE Victoria, el festival de lied dedicat a la memòria de Victoria de los Ángeles que, amb el suport de la fundació que porta el seu nom –l’alma mater de la qual és Helena Mora– i la il·lusió i el braó que hi dedica el baríton català Enric Martínez Castignani, ha aconseguit obrir una escletxa en l’erm panorama liederístic barceloní dels darrers anys. Que hi ha públic per al lied ho demostra aquest festival, que presentava un ple absolut en aquest concert inaugural, i el fet que el mateix dia una altra cita ineludible –quina pena no tenir el do de la ubiqüitat!– feia competència directa a un gènere que mereix més suport, més oferta i, sobretot, més voluntat per no fer-se la contra a si mateix. Casualitats felices però alhora adverses feien que –com dèiem– aquell mateix dia el degà de la instauració del culte al lied a casa nostra, el doctor Jordi Roch, i el degà en matèria liederística actualment –amb perdó dels altres cantants–, Matthias Goerne, protagonitzessin una cita lírica inusual, una festa d’aniversari i homenatge sorpresa al mestre Roch que, sembla, no es podia fer en cap altra data que no fos aquesta.

Tornant al LIFE Victoria, que és el que ens ocupa, els organitzadors han tingut el gran encert de deslocalitzar-ne la programació i buscar un espai que no pel fet de ser alternatiu resulta menys adequat o atractiu, ans al contrari. La tria del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau és un encert, tant per la seva bellesa com per l’oportuna conversió en espai cultural d’una sèrie de pavellons recentment oberts al públic després d’una restauració excel·lent. Així doncs, entrar en aquest espai –antigament dedicat a la cura física dels malalts– de seguida suggereix la cura espiritual i/o psíquica que pot ser la música, i el lied com a manifestació íntima, en un món tan necessitat d’espais de silenci, de repòs, de calma i de música de veritat.

El Pavelló de Sant Rafael, de Sant Pau Recinte Modernista, on es realitzà el concert. © www.facebook.com/LIFEVictoria

El Pavelló de Sant Rafael, de Sant Pau Recinte Modernista, on es realitzà el concert. © www.facebook.com/LIFEVictoria

El Pavelló de Sant Rafael va ser l’escollit per al recital inaugural, que comptava amb la figura estel·lar de Roman Trekel, baríton alemany de gran trajectòria internacional però poc assidu als escenaris catalans –la seva darrera incursió en terres catalanes va ser en un Rèquiem alemany de Brahms el 2008 al Palau de la Música Catalana–, juntament amb un no menys reputat pianista acompanyant, Ulrich Eisenlohr, que va mostrar en instants màgics per què el grau de pianista de lied es mereix molt més que l’etimologia de la paraula “acompanyant”.

El baríton va escollir un programa compromès, amb obres de Franz Schubert i Robert Schumann, amb un marcat caràcter seriós i profund –en el cas dels Schubert–, en contrast amb les més malenconioses i alhora lluminoses cançons del Dichterliebe (Amor de poeta) de Schumann. Trekel, alt com un sant Pau i amb un vestit negre amb coll de camisa pujat sobre un cap rapat i un coll llarguíssim que el feien encara més impressionant, quedava emmarcat per un fons de llums de tènue color blau i violeta que donava un aspecte encara més íntim al recital; tot un encert tenint en compte que, per molt que es tractés d’un espai modernista, la sala no deixa de ser un antic pavelló per a malalts, amb el condicionant aspecte fred que pot transmetre. El baríton juga amb la seva veu, de timbre noble però no dúctil, cosa que li feia accentuar encara més els matisos –pianíssims a la vora de l’extinció– i la dicció amb una gestualitat facial genuïna. Trekel sap jugar les seves cartes –superant les dificultats d’un timbre més aviat dur– amb una expressivitat a prova de sensibilitats. I en aquest sentit, les peces seleccionades del recull de cançons últimes de Schubert, conegudes com a Schwanengesang (El cant del cigne) li permetien explorar el cantó més fosc de la seva capacitat interpretativa. Impressionant Der Doppelgänger, així com Atlas, que posaren punt final a una mitja part que havia estat precedida pel debut de la mezzosoprano Cristina Segura, un dels talents descoberts per les beques de la Fundació Victoria de los Ángeles. Aquesta va delectar el públic amb sentides interpretacions d’una peça de Mahler (Rellevament en l’estiu), dues cançons de Schubert (En el Danubi i La jove monja) i dues de Massenet (Nuit d’Espagne i Elegia), tot excel·lint sobretot en aquestes dues darreres, amb l’acompanyament devot i intel·ligent de Nejc Lavrenčič. Segura posseeix un autèntic timbre de mezzo i ja apunta una gran capacitat expressiva que augura un futur prometedor.

La mezzosoprano Clara Segura, amb el pianista Nejc Lavrenčič. © www.facebook.com/LIFEVictoria

La mezzosoprano Clara Segura, amb el pianista Nejc Lavrenčič. © www.facebook.com/LIFEVictoria

A la segona part, Trekel enlluernà el públic amb el deliciós cicle Dichterliebe (Amor de poeta), que Schumann va escriure el mes de maig de 1840, mentre vivia els darrers i estressants mesos de tortuosa relació amb qui seria la seva dona, Clara Wieck, a causa de la negativa del pare de la noia a la seva relació i matrimoni (que finalment s’efectuà el setembre d’aquell any). Fruit de les dificultats, enuigs, malentesos i inquietuds per no poder culminar el seu amor, Schumann va veure en els textos de Heine una via d’escapament als sentiments, i creà un dels cicles més deliciosos del gènere. Trekel va captar el to melangiós del cicle, però també l’irònic que requereixen cançons com La rosa, el lliri, el colom, el sol o Un jove estima una noia, i culminà el cicle amb una esfereïdora versió d’Em criden antigues llegendes, que Eisenlohr tancà amb un esponjós embolcall pianístic digne només dels grans intèrprets de piano.

El recital es clogué, definitivament, amb dues cançons, la darrera, Dein Angesicht de Schumann, sobre poema de Heine, fou un bàlsam refrescant ideal per a una de les primeres nits de tardor de la temporada.

Post Your Thoughts