Renovar-se amb Monteverdi o somniar un temps perdut

Club Monteverdi (foto d’arxiu)

Club Monteverdi (foto d’arxiu)

CLUB MONTEVERDI. Vox Harmonica. Dramatúrgia i direcció escènica: Jordi Pérez Solé. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Intèrprets: Anaïs Oliveras, soprano. Eulàlia Fantova, mezzosoprano. Mariona Llobera, contralt. Carles Prat, tenor. Antonio Fajardo, baix. Edwin Garcia, assessor musical i tiorba. EL MALDÀ. 12 DE MARÇ DE 2017.

Per Mila Rodríguez Medina

De vegades, i si oblidem les allaus de turistes que ho envaeixen tot, passejar un matí assolellat de diumenge pel Gòtic esdevé una experiència inalterable en el temps. Fullejar les pintures del mercat a la plaça del Pi, comprar formatge davant de la porta de l’església o buscar l’ombra als voltants del Palau Maldà et fan pensar en quantes vegades gent d’altres dècades han fet aquest passeig abans que tu. Diumenge 12 de març, a més, ens esperava al teatre El Maldà un espectacle anomenat Club Monteverdi, a càrrec de Vox Harmonica. Perfecte, oi? Música del segle XVII per imaginar-nos a la Barcelona d’altres èpoques.

Siguem sincers, però. Aquesta melancolia d’un temps perdut és més pròpia de somnis d’un primer matí primaveral que no pas de nous formats artístics. Amb això no parlo d’una crítica a l’anomenat progrés, sinó de com la cultura ha de portar implícit un desig d’avançament i d’adaptació al seu temps i no només de recuperació, també, d’aquests pretèrits moments de glòria. Quina va ser la sorpresa quan, en entrar a la preciosa sala d’El Maldà, se’ns oferia una copa de cava i el subtítol de l’espectacle era “Un scherzo musical de cites creuades”. Cites en el sentit de trobades romàntiques/sentimentals/ eròtiques de la manera més moderna possible: recreant un club social entorn de qualsevol de les apps de cites ja tan comunes entre gent de pràcticament totes les generacions. Una manera absolutament magnífica de reivindicar la modernitat de Monteverdi. Es trenquen així els prejudicis plens de sensibleria que sovint cauen sobre els primers repertoris lírics. Monteverdi era amor romàntic, sí, però sobretot era carn.

Portar a terme una proposta tan arriscada i sortir-ne victoriós és possible només des de la qualitat. Les veus d’Anaïs Oliveras, Eulàlia Fantova, Mariona Llobera, Carles Prat i Antonio Fajardo van interpretar amb excel·lència el repertori del compositor italià. És de justícia esmentar cadascun dels cantants: lluny de presentar-se com a personatges isolats en aquesta estructura per escenes, entraven i sortien de l’escenari i la trama argumental funcionava com un engranatge precís. Parelles més divertides, d’altres més còmplices, d’altres emotives. Aquest Club Monteverdi era música, però sobretot era teatre. Interpretat, això sí, amb veus de molt nivell. La intel·ligència del dramaturg Jordi Pérez Solé feia l’últim pas per completar el més definitori d’aquest Club Monteverdi i potser també el que més sorprendrà aquells que no eren a El Maldà: no parar de riure des de la primera escena fins a l’última. Una comèdia intel·ligent, lluny de tòpics, tant del gènere com de les estructures clàssiques de l’amor romàntic. Delirant i estrambòtic, però lliure i compromès. Completava aquest club el divertidíssim personatge d’Edwin García, tiorba i assessor musical de l’espectacle i un cambrer divertidíssim sobre l’escena.

Això era l’estrena. No em queda el menor dubte que s’hauria de tornar a programar. Brindar amb ells per nous formats d’antics repertoris paga molt la pena.

Post Your Thoughts