David Blum. Casals i l’art de la interpretació
Barcelona: Dinsic Publicacions Musicals, 2024
261 pàg.
Un dels llançaments comercials més rellevants de la irregular però perseverant i necessària col·lecció de Dinsic és, sens dubte, aquest títol que posa a l’abast del lector una referència internacional sobre una de les figures més universals de la nostra cultura en el sentit més ampli: Pau Casals i Defilló (1876-1973). L’edició en català va arribar en un moment especialment oportú, entre el cinquantenari de la seva mort (2023) i el 150è aniversari del seu naixement (2026), circumstància que reforça la pertinència de recuperar un text d’aquesta naturalesa. Som davant d’un dels pocs llibres dedicats a Casals que l’aborden des de paràmetres estrictament musicals, centrats en la condició d’intèrpret i pedagog. En aquest sentit, cal destacar la traducció excel·lent de Ramon Vilalta, que ja n’havia demostrat la solvència amb versions catalanes de textos fonamentals, com l’Assaig d’un mètode per aprendre a tocar la flauta travessera de Johann Joachim Quantz o El violí tal com jo l’ensenyo de Leopold Auer, també publicats pel mateix segell editorial.
Originalment publicat el 1977 en anglès, el volum s’organitza en set capítols, més un epíleg, cadascun encapçalat per una citació de Casals que actua com a porta d’entrada segons la selecció del director d’orquestra, pedagog i escriptor nord-americà David Blum (1935-1998). A partir d’una rica combinació d’anècdotes, records i declaracions, l’autor hi analitza passatges concrets del repertori, tot abordant-los tant des del punt de vista tècnic com expressiu. Aquest procediment permet revelar no només el caràcter del músic, sinó també la seva manera d’entendre l’assaig: sovint concisa i directa, tot i que en ocasions més prolixa, però sempre orientada a una comprensió emocional profunda de la música a partir d’una selecció d’exemples meticulosa i graduada en diferents nivells de dificultat i que constitueix un dels grans encerts del llibre. Des d’aquesta perspectiva, sempre hi emergeix amb força la capacitat de Casals per estimular la creativitat durant els assaigs, amb formulacions tan suggestives com “tocar amb franquesa” –entesa com una plenitud expressiva– o apel·lacions constants a la força interior de la música. La de Blum és una manera de retratar-lo que el fa viu humanament, particularment amb afirmacions amb molta força de l’emotivitat, plenes de símils i metàfores i una persistència amb finalitats encara que anés a contracorrent.
Segons el que recull l’autor, les indicacions de Casals incidien especialment en la construcció del perfil melòdic i en la modulació de les dinàmiques dins l’arc expressiu: la recerca d’inflexions internes, la funció estructural del diminuendo per donar relleu a l’articulació o el joc de clarobscurs com a recurs essencial de variació. Tot plegat orientat a trobar el sentit del “cantar” fins i tot en passatges rítmics, en sintonia amb aquella màxima seva tan reveladora: “No toqueu les notes; toqueu el significat de les notes”, idea que remet, en termes afins a Gustav Mahler, a allò que resta més enllà de la partitura. Quelcom que recorda el que també va exposar amb molta finor analítica el violoncel·lista Trino Zurita en la seva extraordinària monografia La interpretación del violonchelo romántico. De Paganini a Casals (Antoni Bosch, 2016), on emfasitza que el tret més fascinant dels intèrprets tardoromàntics registrats fonogràficament rau en el caràcter prosòdic com a conciliació entre el ritme musical i el ritme accentual de la paraula; és a dir, en la concepció vocal del cantabile instrumental, amb una puntuació més marcada com a eloqüència emotiva per fer més viu el fraseig; d’igual manera que el treball amb totes les varietats de portamento.
El cinquè bloc temàtic, per exemple, se centra en qüestions d’afinació i en la tècnica de l’arc, mentre que altres apartats aprofundeixen en aspectes com els trinats –entesos com a exaltació de la nota–, tot diferenciant-ne el tractament en el repertori barroc, o en l’ús dels glissandi, la digitació i els canvis de posició. S’hi detallen també trets característics del fraseig, especialment a la mà esquerra, com l’alliberament immediat del primer i tercer dits després de tocar la nota o la recerca d’una veritable independència digital. Els dos darrers capítols constitueixen un veritable cim en l’exemplificació pedagògica: l’un dedicat a Johann Sebastian Bach i l’altre a la Simfonia Pastoral de Beethoven; mentre que el breu epíleg recupera la darrera trobada de Blum amb Casals evocant els ideals d’amor i pau que van marcar-ne la trajectòria vital i l’ètica.
En conjunt, el llibre situa Casals en diàleg amb diverses tradicions pedagògiques i interpretatives, des de Carl Philipp Emanuel Bach i Quantz fins a Wolfgang Amadeus Mozart –i el seu pare Leopold–, passant per Ludwig van Beethoven a través de Carl Czerny, i arribant a Frédéric Chopin per via de Franz Liszt i Richard Wagner. La majoria de fragments analitzats provenen del repertori de corda amb una presència destacada del violoncel, tant en l’àmbit simfònic i concertant com en la música de cambra. Metodològicament, l’edició es completa amb una extensa llista de peces analitzades –244 exemples, als quals cal afegir els del capítol beethovenià– i una làmina final en color amb les parts del violoncel i l’arquet, així com un índex onomàstic útil. Tanmateix, el format reduït del volum i l’abundància de passatges musicals han obligat a situar les notes al final, fet que pot interrompre la fluïdesa de la lectura. Igualment, s’hi troben a faltar epígrafs més definits que delimitin millor alguns desenvolupaments temàtics dins dels capítols.
Al marge d’aquestes lleus mancances, som davant d’un autèntic baluard musicològic. Publicacions d’aquest tipus, de circulació necessàriament restringida, tenen un valor incalculable perquè parlen de música des de la música mateixa. No és, certament, un llibre per a tots els públics, però sí una lectura gairebé imprescindible per a directors, instrumentistes de corda i músics en actiu. Per damunt de tot, ens incita a tornar a escoltar les gravacions de Casals amb una atenció renovada, atents a aquells detalls que Blum va recollir amb minuciositat en aquest estudi publicat originalment el 1977: un compendi dels seus principis interpretatius que, per l’exhaustivitat –gairebé compàs per compàs–, difícilment troba paral·lel en altres testimonis dedicats a grans intèrprets.
