PALAU GRANS VEUS. Le Concert de l’Hostel Dieu. Xavier Sabata, contratenor. Franck-Emmanuel Comte, direcció artística, clavecí i director. Obres d’Agostino Steffani, Johann Josep Fux, Nicola Porpora, Antonio Vivaldi i i Georg Friedrich Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE MAIG DE 2026.
Orlando, l’heroic cavaller de Carlemany que mai fou derrotat per les armes, ho fou, en canvi, per un amor no correspost i va ser llavors que perdé el seny i la memòria i el sentit del bé i del mal i, enfurismat, vagà pels boscos com bèstia salvatge arrencant arbres i fent malvestats.
El personatge central del cèlebre poema Orlando furioso de Ludovico Ariosto, publicat el 1532 i que amb els seus 38.736 versos és una de les obres en vers més extenses que s’han publicat mai, es convertí ben aviat en el model per antonomàsia de la lluita desigual entre desig i seny, del naufragi de la raó davant l’emoció, de la fragilitat i vulnerabilitat humanes davant les pròpies passions o, dit en llenguatge modern: del conflicte que sorgeix en la no correspondència entre les expectatives i el món real. Això és (més o menys) el que va dir el contratenor Xavier Sabata a les acaballes de l’originalíssim i magnífic concert que, acompanyat pel solvent conjunt Le Concert de l’Hostel Dieu dirigit per Franck-Emmanuel Comte, va dedicar a la figura d’Orlando al Palau de la Música.
Era inevitable que un personatge que és una autèntica biblioteca d’emocions desfermades i contradictòries, acabés en mans dels compositors d’òpera. El que millor expressa i transmet la música són les emocions i, pel que fa a emocions, Orlando és un tresor.
Va ser la darrera generació barroca la que va treure més profit del personatge d’Orlando, els canvis sobtats d’emoció permetien als compositors forçar els límits d’allò que es considerava correcte i assenyat i els permetia entrar en l’espectacularitat.
La “bogeria” d’Orlando permetia als autors alternar sobtadament passatges ràpids i agitats amb altres de lents, permetia silencis inesperats, frases trencades, melodies inacabades, modulacions inesperades o salts intervàl·lics amplíssims. Com que el personatge estava boig, tot excés quedava justificat a l’escenari i l’excés sempre ha fascinat el públic (i els cantants).
Les “àries de bogeria” d’Orlando sempre s’han considerat el precedent llunyà de les nombroses i cèlebres “àries de bogeria” que, amb la finalitat de justificar argumentalment les extravagàncies vocals, trobem freqüentment a l’òpera romàntica.
Sabata i el conjunt Le Concert de l’Hostel Dieu han enregistrat recentment un disc (presentat l’abril passat) que, amb el títol Furioso, recorre a través de diverses òperes el personatge d’Orlando però també altres personatges que apareixen al text d’Ariosto. Són les àries i les peces instrumentals que apareixen al disc les que van configurar el programa del concert del Palau i que s’oferirà en gira en els propers mesos a diversos escenaris.
A la primera part vam escoltar àries procedents de l’Orlando generoso d’Agostino Steffani, dues peces, ofertes amb caràcter d’estrena mundial, de Angelica vincitrice d’Alcina de Johann Joseph Fux i un ària de l’Angelica de Nicola Porpora. A la segona part van arribar els caps de llista del barroc: Vivaldi, amb una ària de la seva òpera Orlando furioso i, per acabar, el príncep del tema, Händel, amb diversos fragments del seu cèlebre Orlando.
Orlando, segons Ariosto, no morí “furiós”, va recuperar el seny de manera ben sorprenent: el seu amic Astolfo, primer cavalcant un hipogrif i després amb el carro solar del profeta Elies, viatjà a la Lluna que, com sap tothom, és on van a parar totes les coses que perden els humans, des de les llàgrimes fins a les il·lusions, passant per les esperances i les ambicions. A la Lluna, Astolfo trobà dins un flascó –símbol subtil de la fragilitat humana- el seny perdut d’Orlando (de fet, quedà meravellat del gavadal de flascons de seny perdut que hi ha al satèl·lit), tornà a la Terra i, en una escena proustiana, destapà el flascó i l’acostà al nas de l’embogit i fou en olorar-se ell mateix que Orlando recuperà el seny.
Xavier Sabata, que aquest any en farà cinquanta, s’ha fet artísticament gran. Sovint l’havíem vist “furiós” a l’escenari, com si volgués demostrar alguna cosa, volent sempre dominar les partitures, sotmetre-les. Ara és diferent, ara Sabata no lluita amb la música, es deixa estimar per ella. Ell, que es defineix com un actor cantant, sempre s’ha trobat molt còmode a l’escenari, ara, a més, el senyoreja amb autoritat i plena desimboltura i això el fa créixer com artista.
Tot el seu concert va ser magnífic però on més va brillar Xavier Sabata no va ser en els passatges agitats i furiosos de les àries sinó en els entotsolaments, en les malenconies i en els moments de dolor interioritzat que li oferien les partitures. Vés a saber, potser ell també ha olorat un flascó meravellós vingut de la Lluna.
