FESTIVAL ESPURNES BARROQUES. La Grande Chapelle. Albert Recasens, director. Sergio Adillo, Jesús Noguero i Eva Rufo, actors. Obres de M. Correa, S. Durón, C. Galán, J. Hidalgo, C. Patiño. ESGLÉSIA DE SANT DOMÈNEC (CERVERA). 9 DE MAIG DE 2026.
El concert inaugural del Festival Espurnes Barroques, celebrat a l’antiga església de Sant Domènec de Cervera, va esdevenir molt més que l’obertura oficial d’una nova edició del certamen. La vida es sueño… en música va funcionar com una autèntica declaració d’intencions: una proposta que sintetitzava la filosofia d’un festival que, arribant a la novena edició, ha convertit el patrimoni barroc en una matèria viva, oberta a la reinterpretació contemporània i profundament vinculada al territori.
La Fundació Espurnes Barroques ha desenvolupat un model cultural singular, allunyat de la centralitat tan típica del nostre país i orientat a la dinamització patrimonial i artística de municipis del Solsonès, el Bages, l’Anoia i la Segarra. Aquesta aposta no es limita a programar concerts en espais històrics, sinó que implica entendre la cultura com una experiència integral que connecta música, paisatge, arquitectura, gastronomia i pensament.
L’antiga església, amb l’acústica i l’austeritat monumentals, va convertir-se en un espai ideal per a una proposta basada precisament en la relació entre paraula, ressonància i escolta. La producció, concebuda específicament per al Festival i destinada posteriorment a presentar-se al Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro, demostrà una ambició artística notable.
La idea central del muntatge resultà especialment estimulant: imaginar una possible expansió musical de La vida es sueño a partir de l’univers sonor que envoltava Calderón de la Barca i els compositors de la seva època. Però la proposta evità qualsevol temptació de reconstrucció arqueològica o un intent d’òpera barroca. El que es plantejà fou una exploració sensible de les potencialitats musicals ja presents dins el text calderonià.
La dramatúrgia optà per concentrar el focus en els grans conflictes filosòfics de l’obra: la lluita entre llibertat i determinisme, el combat entre desig i autocontrol, destí i llibertat, així com la transformació interior de Segismundo. Aquesta reducció argumental eliminà certes derivacions narratives secundàries, però permeté aprofundir amb més intensitat en la dimensió humana dels personatges. El resultat fou una lectura essencialitzada i potser també més introspectiva de l’univers calderonià.
El muntatge permeté escoltar una àmplia selecció dels versos originals –seleccionats pel professor Ignacio Arellano, una de les figures acadèmiques més reconegudes en l’obra de Calderón– en les veus de tres actors destacats especialitzats en teatre clàssic espanyol, dirigits escènicament amb sensibilitat per Eva Rufo.
El treball d’aquests va ser un dels pilars fonamentals de la proposta, ja que van saber fugir d’aquella declamació rígida i excessivament solemne que sovint pesa sobre el teatre del Segle d’Or. La seva lectura del vers destacà generalment per la naturalitat, la flexibilitat rítmica i una gran precisió expressiva. La dicció clara i la capacitat de modular les emocions amb subtilesa permeteren que el text arribés amb intensitat sense perdre ni fluïdesa ni proximitat.
Especialment interessant resultà la manera com la interpretació teatral s’integrà amb el discurs musical. En molts moments, la veu parlada i la veu cantada es fongueren dins una mateixa respiració escènica. Els actors no es limitaren a recitar entre peces musicals, sinó que participaren d’un flux dramàtic on música i paraula es retroalimentaven constantment, tot donant a l’espectacle una coherència interna notable.
Musicalment, La Grande Chapelle va oferir una interpretació d’alt nivell, per confirmar-se com una sòlida formació en la interpretació del repertori hispànic del segle XVII. La direcció musical destacà per un treball minuciós del color, l’equilibri tímbric i la respiració de cada obra. Lluny de qualsevol extravagància, la lectura apostà per l’elegància, la transparència i l’expressivitat.
El programa, molt ben construït, permeté recórrer múltiples dimensions del teatre musical barroc hispànic. Les obres de Juan Hidalgo ocuparen un lloc central i demostraren fins a quin punt el compositor madrileny va saber convertir la música en una prolongació directa de l’acció dramàtica. Peces com ¡Fuego, fuego…! van desplegar una energia vibrant, amb un treball rítmic molt viu i una gran precisió en les entrades vocals. Per contra, moments més introspectius com fou Esperar, sentir, morir mostraren una enorme delicadesa expressiva i una capacitat admirable per sostenir la tensió des de la contenció.
Les línies melòdiques vocals es desenvoluparen amb naturalitat i sense afectació, en prioritzar la comprensió del text i el fraseig retòric. En peces com Ay, mísero de ti de Cristóbal Galán la intensitat emocional es construí des del matís i no des de l’excés dramàtic. Els cantants van demostrar una gran sensibilitat en el tractament de les dinàmiques i una flexibilitat notable per adaptar-se al caràcter teatral de cada intervenció.
El conjunt instrumental també va brillar per la cohesió i sensibilitat sonora. La guitarra barroca, la tiorba, l’arpa de dos ordres, la viola de gamba i la percussió generaren una textura transparent i càlida que afavorí la paraula. Especialment remarcable va ser la capacitat dels músics per construir transicions fluides entre les diverses atmosferes del programa, tot passant de la solemnitat litúrgica del Velum templi de Gutiérrez de Padilla a la vivacitat més popular de les jácaras i folías sense perdre unitat estilística. I les obres de recuperació patrimonial presentades en primera audició moderna aportaren un valor afegit al concert i reforçaren la dimensió investigadora del projecte.
Com tota proposta ambiciosa i allunyada de les convencions més habituals, l’espectacle assumí alguns riscos. En certs moments, el pes reflexiu del text i l’estructura basada en l’alternança de música i paraula pogueren alentir lleument el ritme escènic. Però aquesta aposta per una escolta més pausada i contemplativa ajudà a prioritzar la profunditat emocional i la capacitat de suggeriment per damunt de l’impacte immediat.
La vetllada es va completar amb una dimensió gastronòmica plenament coherent amb l’esperit del Festival. El públic va poder gaudir d’un tast de xocolata ofert per Casa Dalmases, així com d’un còctel creat pel xef Joel Castanyé del restaurant La Boscana a partir de la recepta Sangre de tomate, cedida per Aitor Zabala, responsable del restaurant Somni de Los Angeles i distingit amb tres estrelles Michelin. Aquesta incorporació gastronòmica no fou un simple complement, sinó una prolongació natural de l’experiència sensorial i interdisciplinària que Espurnes Barroques defensa des dels seus inicis.
Amb aquesta inauguració, el Festival demostrà novament que el patrimoni no és una peça de museu, sinó també un espai per a la creació contemporània. La vida es sueño… en música va confirmar que Calderón continua interpel·lant-nos no només des de la literatura, sinó també des del so, la matèria i l’experiència compartida. Una proposta exigent, delicada i profundament coherent amb l’ànima d’un festival que ha fet de la relació entre art i territori la principal raó de ser.
Imatge destacada: (c) Festival Espurnes Barroques.
