Subscriu-te

Sorprenent ‘Il re pastore’

© Palau de la Música Catalana
© Palau de la Música Catalana

PALAU 100 GRANS VEUS. Il re pastore de W. A. Mozart. Llibret de P. Metastasio. R. Villazón. M. Janková. R. Mühlemann. A. Brower. E. Gonzalez-Toro. Les Arts Florissants. Dir.: W. Christie. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE MARÇ DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Sentiments contradictoris en sortir del Palau de la Música Catalana després de la versió en concert d’Il re pastore, òpera d’un joveníssim W. A. Mozart de caràcter pastoral escrita l’any 1775 per a la cort del príncep arquebisbe de Salzburg Hieronymus von Colloredo per festejar el seu nomenament. Versió amb segell de qualitat, la imposada pel reputadíssim director William Christie, que tenia com a principal reclam el tenor mexicà Rolando Villazón.

Villazón tornava al Palau tres anys després del seu darrer concert, un homenatge a Verdi, i després també de la seva aparició al Gran Teatre del Liceu en l’òpera de Donizetti L’elisir d’amore. Però ni l’absència perllongada, ni la curiositat en l’obra programada en aquesta ocasió, ni tan sols la presència d’una orquestra i director de prestigi, van servir per omplir un Palau que presentava un aspecte poc habitual en cites d’aquesta categoria. Potser no hi ajudava el fet que el concert fos un diumenge al vespre, ni que Christie s’ha prodigat poc a casa nostra i això el fa menys mainstream per a l’audiència. Però… ¿i la tirada mediàtica de Villazón?

La proposta va permetre apreciar els valors d’una òpera de caire pastoral, en la qual encara no es veu la genialitat del compositor de Salzburg en tota la seva plenitud, però que conté passatges ben inspirats i demana una vocalitat, això sí, típicament mozartiana.

William Christie, conscient dels handicaps d’una òpera que ha tingut una presència absolutament menor a la nostra terra (la darrera interpretació va ser l’any 2006 a l’Oller del Mas, a prop de Manresa, en una proposta orquestrada per Roger Alier i dirigida musicalment per Gueràssim Voronkov, amb un conjunt de joves cantants catalans), va posar els ingredients necessaris per fer-ne un espectacle digne i de qualitat.

Així, amb una orquestra, Les Arts florissants, plenament inspirada en musicalitat, criteris estilístics i execució, va brillar un planter de cantants de primer nivell, amb carrera internacional en rols específicament mozartians. La parella protagonista, formada per l’Aminta (en el paper transvestit del re pastore) de la soprano Martina Janková i l’Elisa (estimada d’Aminta) de la també soprano Regula Mühlemann, es va endur la palma en les seves intervencions. Els seus duos van ser els moments de màxim esplendor de tota l’òpera, gràcies a l’exquisidesa en l’emissió, l’homogeneïtat en el registre i el seu domini tècnic, a banda d’una complicitat escènica perfecta. Totes dues són intèrprets excel·lents i van saber copsar de manera esplèndida el caràcter dels seus personatges. Janková dosificà la dolcesa amb l’autoritat en el seu paper de rei accidental, mentre que Mühlemann mostrà una gran delicadesa en l’emissió, d’aguts i línia de cant deliciosos. Els acompanyaren la solvent Tamiri de la mezzosoprano Angela Brower i l’esforçat Agenore d’Emiliano Gonzalez-Toro, de timbre suggerent, molt adequat també per al rol assumit per Villazón, si bé amb alguns problemes puntuals en el registre agut.

Rolando Villazón, instigador del projecte juntament amb Christie, va voler fer protagonista el seu paper, el del rei Alessandro, que és en realitat un paper secundari en una òpera de poc lluïment per als tenors. Malgrat les bones intencions que se li suposen, la seva aportació va ser la nota discordant, en múltiples aspectes, de la vetllada. D’una banda, l’afany de protagonisme exacerbat del tenor mexicà feia difícilment comprensible la trama, amb una contínua presència escènica, fins i tot quan no cantava se’l sentia cridar des de fora de l’escenari, fent un paper més de clown que no pas de rei seriós i magnànim, que és el que representa originalment el paper d’Alessandro. Aquest aspecte, vinculat ja de natural a la seva personalitat, assoleix fites que voregen el ridícul quan intenta compensar, amb aquestes “virtuts”, la manca de solvència vocal. Fet, aquest darrer, que lamentablement cal apuntar amb inquietud. Ni Mozart és un paper adequat a les seves capacitats vocals, ni tampoc ho és estilísticament parlant. El seu Mozart va sobrepassar l’histrionisme, ben bé com si cantés rancheras en comptes d’òpera, efecte que lamentablement va anar in crescendo al llarg de la representació.

El desconcert del públic, que discrepava entre l’estupor i el riure-li les gràcies incondicionalment, es liquidà amb un bis forçat del darrer número, en què el tenor mexicà acabà coronant William Christie, al capdavall protagonista principal perquè aquest Il re pastore arribés a bon port. És convenient, però, fer una reflexió de quins són els límits en la gratuïtat de les felicitacions quan es donen casos com el vist i escoltat diumenge passat.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter